ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 16: RESPOSTES

Un relat de: Raül Gay Pau
Kalindra em porta a ròssec, ajudada de Mary Pili, pel bosc en direcció a Gendle. Em moc per inèrcia en estat de xoc, sense saber què estan trepitjant els meus peus. Realment m'és igual el que trepitge, com si em caiguera una branca en tot el cap i me l'aixafara contra el sòl. Em donaria el mateix. No deixe de sentir-me culpable per haver estat vivint aquests últims mesos, pràcticament un any ja, amb l'assassina dels meus pares i, damunt, he estat convivint amb una persona que no era Abi, On està la vertadera Abi? Què ha sigut d'ella? L'haurà matat també la mort grisa? No, no ho sé, no tinc forces per a pensar, solament vull tirar-me en un raconet a dormir i oblidar tot, despertar d'aquest malson, perquè si no és un malson, jo ja no sé que és açò.
Damunt hem hagut de tirar el cos de les meues mascotes i de la Cap en l'àtic on fa unes hores estava Mary Pili. No sé com, però sé que ella s'ha metamorfosejat dins del capoll. Per norma general, quan hi ha morts ve la Unió i li'ls hi porta. La veritat és que encara no sé per què ens hem emportat els cossos, però és que no vull que aqueixos assassins obtinguen el cos d'éssers tan volguts encara que, d'altra banda, no sé com d'higiènic és tenir la casa plena de cadàvers. Supose que molt poc. Però clar, tampoc els podem carregar... La veritat és que no tinc ni idea de per què estic pensant en aquestes coses.
Les hores van passant i avancem amagades entre els arbres. No ens atrevim a anar pel camí principal. La filla de Kalindra també ens acompanya. Mary Pili està atenta als voltants per a detectar si algun perill s'acosta a nosaltres. A mesura que van passant les hores, la meua connexió amb l'aranya augmenta més i més. És com si, a poc a poc, ens poguérem comunicar amb la ment, com si Mary Pili s'estiguera transformant en una part de mi i jo en una part d'ella.
Ja estem acostant-nos a les muralles de la ciutat, de moment no hi ha cap esquadró de la Unió perseguint-nos per ací ni cap moviment estrany. De fet, els guàrdies de les portes estan xarrant tranquil·lament. Pot ser que no sàpien gens del que ha passat en Añilop. Kalindra diu que açò és bo, perquè si no estarien més atents a qualsevol moviment i pot ser que ens resultara més complicat entrar en la ciutat. Jo estic tan exhausta que em dóna exactament igual.
Envoltem la muralla per l'exterior per a dirigir-nos a les rajoles que podem llevar per a entrar furtivament en Gendle. Una vegada traspassades les muralles, tornem a col·locar les pedres en el seu lloc i ens dirigim cap al soterrani on es fan les reunions de la rebel·lió. Mary Pili, que no cabia pel forat de la paret, ha grimpat ràpidament pel mur i ha saltat a l'altre costat, reunint-se amb nosaltres.
Aquesta vegada, en lloc de dirigir-nos al soterrani per la plaça, passem per carrerons intentant ocultar-nos de la gent, ja que Mary Pili canta bastant. El bé és que, en ser un dia laboral, la ciutat no té la presència de tanta gent com en els dies lliures.
Finalment, arribem a l'entrada del soterrani. En aqueix moment, Mary Pili es posa en guàrdia i d'un carreró fosc, on no hi ha molta llum, ix una figura.
- Tu, malparida! - Li cride a la mort grisa. - No has tingut suficient?
Rotlle cap a ella amb intenció de colpejar-la, però ella executa una clau de defensa personal i em tira a terra. Pocs segons després, veig a Kalindra en el mateix lloc que jo, per a després veure volar per l'aire a Mary Pili.
- Deixem-nos de ximpleries. - Diu la mort grisa amb una veu potent i freda. - Abans que la cria aqueixa haja cridat a reforços, us he de dir un parell de coses. Pot ser que no em vulgueu escoltar, però la vostra vida, la vida de tots els habitants d'aquesta regió, està en perill. No m'entretindré molt. Presa. Si vols saber la veritat sobre la teua amiga Abi, no tens més remei que veure aquestes imatges. Us ho dic pel vostre ben. De tota manera, heu de veure tot l'enregistrament sencer i amb so, si no aquesta no arribarà al final, que és on està la informació que segurament anheles.
Note com la mort grisa intenta posar en la meua mà un objecte, però jo rebutge el contacte amb ella. Donant-se per vençuda, deixa el que volia donar-me en el sòl, prop de mi, per a després desaparéixer en la foscor el carreró.
Ella ha sabut tocar-me la vena sensible. Sap que dient-me açò no podré evitar veure el que m'haja donat. Necessite saber la veritat. Així que arreplegue l'aparell que m'ha donat, que és una espècie de projector en miniatura. Jo ja havia vist coses com aquesta, però mai havia tingut suficients diners per a adquirir un aparell com aqueix.
Escolte veus provinents de dins del soterrani.
- Llança aqueixa cosa a la brossa. - Diu Kalindra. - Segur que és un parany.
- Pot. -Responc. - Però necessite saber la veritat. A més, si haguera volgut, ens haguera atrapat a tots ja.
- Eres massa crèdula, Alícia. - em diu Kalindra. - Mai has de subestimar a l'enemic.
- Jo no ho faig, solament veig que no és pràctic que ens tendisquen un parany així, seria més fàcil i menys costós atacar-nos ja.
- Aqueix és el teu problema, Alícia, que solament veus la utilitat de les coses i l'eficàcia. No veus més enllà. Podria haver-hi un pla ocult que se'ns escapara.
- No sé, la teua manera de pensar em sembla una mica paranoica. – Responc.
- La paranoia, com tu dius, és la que m'ha mantingut visca a mi i a tots els tèrmits. - Respon enfadada. - No sé en quina espècie de món vius, però encara no veus la realitat, les persones són malvades i la Unió més encara.
- Bé, siga com siga vaig a veure açò. - Responc esgotada sense tenir ganes de discutir ideologies ni gens per l'estil.
- Està bé. - Es rendeix Kalindra. - Anem endins i ho veiem entre tots. Però com siga un parany, tu seràs la responsable i m'encarregaré personalment de matar-te, i no serà agradable la manera en la qual ho faré.
- Que sí, que sí. - Responc indignada.- Et recorde que estem en el mateix bàndol.
- El mateix bàndol? Tu mai has volgut estar ací, solament estaves per mediació d'aqueixa malparida mort grisa... Un moment, no seràs tu una espia d'ella?
- Però quins raves estàs dient? Han matat a les meues mascotes, quasi em maten a mi, m'han donat una pallissa per tots els costats... Jo solament volia tenir una vida tranquil·la, açò mateix és el que volia evitar. Realment no sé què merda estic fent ací. Però bé, ara ja no tinc cap lloc al qual tornar...
- D'acord, d'acord, de moment et creuré, però no oblides que et tindré vigilada.
Entrem al soterrani i, a través de diversos corredors, arribem a la sala central situada sota la font de Gendle. Allí, com era d'esperar en un dia laboral, no hi ha quasi ningú, de fet, solament estem Kalindra, la filla d'aquesta i alguns Tèrmits que es neguen a treballar per a la Unió, entre elles Carolina. Encara que la Unió aconsella que tots han de treballar perquè el món siga millor, realment no està penat per llei no treballar, açò sí, si no treballes no menges, ja que no pots accedir als aliments. Pots viure de la caritat, però açò també és molt difícil, perquè la Unió ens diu, des de ben xicotets, que una persona que no treballe per a millorar la vida de tots és un humà indigne que no mereix viure i que no li donem sustente. La majoria dels quals decideixen no treballar per a la Unió fins a les últimes conseqüències, solen morir d'inanició. En aquest cas, els Tèrmits tenen com un fons comú i els més importants del grup subsisteixen pel que deixen els altres. Ho justifiquen que els líders han d'entrenar-se i pensar en estratègies i que solament han de dedicar-se a açò, per tant, els altres treballen per a mantenir als seus líders. És una mica complicat.
Col·loque el projector que m'ha donat la mort grisa en un pedestal, encarat a una paret blanca i llisa que tenim. Si no m'equivoque, si hi ha alguna cosa a reproduir, el podrem veure en ella. Li done a l'encés.
- La unió pretén exterminar a tots els habitants de la regió de Coster. - És el primer que se sent. Veig a la mort grisa en l'entrada de la cova on se suposa que Abi va explorar. - Us ho dic així, de sobte, perquè és el més important que heu de saber. Resulta que la Unió té en el seu poder una màquina capaç d'exterminar tota la vida humana en un determinat ràdio d'impacte. Solament la vida humana. És a dir, ni els arbres, ni els animals moririen. Està configurada per a solament danyar l'ADN humà. Doncs el dia que anaven a executar el seu pla d'extermini em vaig adonar que açò era una barbaritat, així que vaig sabotejar la màquina, emportant-me l'únic mineral que té la Unió capaç de fer-la funcionar. És l'únic fragment d'aquest mineral que ha aconseguit la Unió. Per diverses circumstàncies, vaig perdre la memòria i ja no recordava el que havia passat. Sobre el mineral, la Unió no sap d'on ha eixit ni com produir més, així que la màquina està, de moment, inutilitzada. Però no us equivoqueu, la Unió pretenia amb la màquina estalviar-se treball, matar a tots els humans de la regió i, després, emportar-se els cossos inerts. Més fàcil, ràpid i còmode. El que vull dir és que, si no poden utilitzar la màquina, tancaran les fronteres perquè ningú puga eixir ni entrar i us aniquilaran d'una forma a l'ús. És a dir, mitjançant bales i acer. Per açò et recomane, Kalindra, que si tens algun pla, ho executes, ja que, si no m'equivoque, ja no podreu eixir de la regió. Per açò us demane que us reuniu amb mi en el lloc que ja sabrà Alícia, en la cova on em va veure per primera vegada. La veritat és que encara no record perquè vol la Unió exterminar als humans de la regió, però sí sé que açò és un fet. Us he enviat aquest enregistrament perquè estic segura que em rebutjaríeu i no em faríeu cas. Ara ja sabeu la veritat, és cosa vostra decidir què fer.
Alicia, sé que probablement en aquest moment m'odies, vaig ser la causant de la mort dels teus pares i dels de la teua amiga. He matat a tanta gent que no solc recordar les seues morts, però després d'haver passat aquests mesos amb tu, ara sí que recorde aquell dia. Supose que, per influència del que em vas explicar, s'han despertat aqueixos records una vegada he recuperat la majoria d'ells. No et demane que em perdones. Ni demanré disculpes. En aquells anys, jo estava convençuda del que feia. Solament et diré què va passar amb la teua amiga. De fet, tinc una càmera de seguretat que va gravar el que va passar, encara que després va deixar de funcionar. Aquestes són les últimes imatges gravades per l'armadura.
La imatge canvia, però es nota que és la mateixa cova. S'escolta un moviment atrafegat i uns passos tambaleantes produïts per qui porta la càmera. En diverses ocasions, aquesta persona es gira per a veure què hi ha darrere d'ella. Al cap d'una estona, s'escolten uns gemecs llastimars. La persona de la càmera es para i avança lentament cap als sorolls. De sobte, davant de la càmera ix la vertadera Abi. Aquesta té un gran colp en el cap i el seu al voltant està ple de sang, una de les seues cames està atrapada per una enorme roca que ha caigut del sostre.
- Qui eres? - Diu la veu d'Abi. – Bé, és igual, no crec que ja em pugues ajudar, m'estic esvaint. Si alguna vegada et trobes amb una xica que es diu Alícia, dis-li que la vull molt. Que és una cabota però que tenia raó, no hauria d'haver vingut ací sola. Dis-li que ho sent. Puc fer-te una petició? Si la trobes, cuida d'ella, sé que eres una estranya, però no li'l puc demanar a ningú més. Eres l'única que està ací. Encara que la teua cara em sona molt, però no sé de què.
Els següents minuts es veu com Abi està agonitzant mentre qui porta la càmera intenta ajudar-la. Abi delira sense parar cada vegada amb la veu més baixa. La xica de la càmera intenta llevar la pedra que atrapa el cos d'Abi, però s'escolten els seus pantaixos com si també estiguera exhausta. Ho intenta i ho torna a intentar, fins i tot li dóna unes punyades a la roca, no sé amb quin propòsit, però no la mou.
- Xica. - Diu la feble veu d'Abi. - Per favor, cuida a Alícia per mi, ella no sap protegir-se. És la meua millor amiga, la meua germana...- Abi aspira una alenada d'aire. - Disculpa't de la meua part. I dis-li que la vull.
En aqueix moment, Abi mor. La xica de la càmera intenta reanimar el cos inert d'Abi sense resultat. Es veu el cadàver allí, envoltat de sang... Les llàgrimes afloren amb més intensitat que quan havia vist la imatge d'Abi en l'enregistrament. Així que Abi està morta? Va morir en aquelles coves abans que jo arribara.
Després d'açò, en les imatges es veu com la xica de la càmera s'allunya del cos i segueix avançant per túnels fins que es desploma. Ací es talla la imatge. I torne a aparéixer la mort grisa.
- Pel que sembla, vaig trobar a Abi moribunda en aquelles coves. –Diu.- Jo havia activat el sistema de seguretat el vestit i... Bé, em vaig disfressar d'Abi. Però com havia perdut la memòria, jo no sabia qui era així que vaig adoptar el paper i la vida de la teua amiga. Supose que després de desplomar-me tu em vas trobar i jo ja estava disfressada. Supose que en el meu subconscient àdhuc ressonaven les paraules d'Abi i per açò em vaig encapritxar tan de pressa amb tu i vaig voler protegir-te, com ella m'havia demanat. Ja no tinc gens més que dir. Si tens preguntes i vols respostes, ja saps on estic. I als Tèrmits: si voleu sobreviure, serà millor que Kalindra i Carolina vengen. M'és igual que vingueu tots, però si solament veniu pocs, serà més fàcil ocultar-nos. Espere que ens vegem prompte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: