ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 12: JUDICI.

Un relat de: Raül Gay Pau
Avui ens han portat a un militar que ha incomplit la llei. Com es dicta en les ordenances, el judici se celebrarà en l'habitació on normalment està Abtaca en el seu seient/tron. Per als judicis, els consellers ens reunim allí. Tots excepte jo, estan asseguts davant d'Abtaca en un graó més baix. Darrere d'ells, imposant i per damunt (ja que senta en un graó), està Abtaca observant. És jutge, és llei. Les seues sentències són inapel·lables, ja pots protestar. Solament tens una oportunitat per a evitar les penes més greus i és durant el judici. Si durant tot el procés no convences a l'Abtaca del perquè de les teues accions... fi de la partida.
D'altra banda, els consellers estan per a donar constància del que es diu o per a opinar solament si Abtaca ho sol·licita. Així realitzem judicis justs, Abtaca mai s'equivoca, pot relliscar, però és per la ineficàcia dels quals hi ha a la seua al voltant que li donen dades falses o falsejats, si no hi ha errors en la posada en escena, no hi ha equivocació.
El reu pot portar amb si mateix les proves per a defensar la seua innocència i argumentar la seua actuació. Ell és el seu propi advocat defensor, ningú vetlarà per ell, ningú ho socorrerà ni apareixerà cridant "Protest". No, un deu valer-se per si mateix, si no és capaç d'açò, de demostrar la seua innocència, no és digne de viure en la nostra societat, perquè la veritat ix a la superfície, per més que s'intente mantenir en el fons. Si no aconsegueixes llevar l'embull de falsedats, és que no hi ha gens fals. Açò sí, si el reu aconsegueix demostrar que s'ha dit alguna cosa falsa en la seua acusació, Abtaca castigarà a l'infractor, el falsejador o falsejadors, amb la mateixa pena que es demanava al reu. Ací, en aquesta nostra societat, no hi ha acusats, hi ha reus, perquè tots són culpables i, per tant, presos fins que el mateix reu demostre el contrari. Solament Abtaca pot netejar el nom d'un reu, sinó, est és un criminal. Tot el continent està ple de criminals, solament la benevolència d'Abtaca és la que fa que se'ls permeta viure. Però si els seus crims creuen la ratlla de la llei... Castigue.
Per la meua banda, jo soc la portaveu del judici, la que exposa les acusacions, la que demana permís a Abtaca quan un conseller vol dir o preguntar alguna cosa (perquè Abtaca parla quan vulgues i pot interrompre), la que mostra les proves de la infracció i la que dona pas al que haja de dir el reu. De fet, també aclaresc i reformule el que diu el reu cap a la tribuna i al revés, excepte el que diu Abtaca, açò sempre és clar i precís i no necessita reformulació.
S'obrin les portes de la sala, pràcticament a les fosques, d'Abtaca, i veiem com a poc a poc entra el reu emmanillat amb unes cadenes de Grefteno. Ho acompanyen dos membres dels esquadrons letals de justícia, que són els encarregats d'escortar als reus per a evitar problemes. El militar camina entre les columnes amb el cap acatxat, mirant al sòl. Els seus passos ressonen per la, pràcticament, buida estada. S'acosta fins a quedar-se davant del tribunal i d'Abtaca. Des de sota el que veu el reu és a ells il·luminats amb una llum provinent d'unes torxes, tota la resta està a les fosques. El reu nota la penetrant mirada d'Abtaca, sap que si menteix, aquest ho sabrà i serà pitjor que el càstig real. Els escortes s'aparten i es fiquen entre dues columnes, vigilant des de la foscor. Comença el judici.
- Militar nombre dos milions quatre-cents mil (el nom), acusat de contaminació i danys a la naturalesa. – Dic.- Com ara veuran en unes imatges, el reu incompleix la normativa i no solament una vegada, que ja és greu, sinó en diverses ocasions. Per tant, a causa de la gravetat de les actuacions, es demana que el reu siga condemnat definitivament al fet que s'extingesca la seua vida, perquè el seu cos servesca d'abonament per als arbres i els animals. Se li condemna, doncs, a morir per a després ser esquarterat i que les seues restes s'escampen pel bosc que ha contaminat. La mort es produirà portant al condemnat al bosc que va contaminar i injectant-li els ous de l'Octavis purificadoris. Aquests centenars o milers d'ous s'obriran en el seu interior i li produiran la mort ajudats de la seua toxina natal, que es lliura amb l'eclosió dels ous. El reu té alguna cosa a dir abans que vegem les proves?
Com era d'esperar, el reu no va dir gens, simplement va mantenir el cap baix, en silenci. La veritat és que aquesta no era la pitjor execució que hi havia, encara que ho semblara. La toxina de l'octavis adorm el cos perquè la víctima no aixafe a les cries nounades i puguen eixir del cos amb facilitat. La octavis és un aràcnid estrany, no és ni un escorpí ni una aranya, més aviat una fusió de tots dos. Aqueixes criatures s'alimenten dels desaprofitaments com el plàstic o l'alumini, entre altres. Són el millor recurs per a recuperar i sanejar la naturalesa, però té un inconvenient, i és que els seus ous sols s'obrin a l'interior dels éssers humans, matant-los en el procés. Per tant, s'utilitzen els seus ous per a reproduir l'octavis en reus culpables d'una greu infracció sobre el medi ambient per a poder reproduir-la i tenir més i descontaminar millor. De fet, aquestes criatures viuen molts anys, uns cinquanta o més. Així que cada vegada tenim més quantitat solta a mesura que anem condemnant a la gent.
El bé, o no tan bo, de l'octavis, és que per si sola no pot parasitar als humans, necessita un injector (una criatura que ponga els seus ous dins del cos humà). No sabem d'on va aparéixer aquesta espècie o com es reproduïa abans, ja que la trobem després del desglaç d'aquest continent. Hi ha dues teories, o que ací vivien humans fa molts anys o que abans es reproduïa amb un ésser de característiques biològiques semblants als humans en el 99%. Siga com siga, els seus ous es poden trobar per molts llocs, però has de saber que ho són. Una vegada a l'any, en el seu període reproductiu, s'envien patrulles a arreplegar aquests ous i a emmagatzemar-los. Açò sí, encara que mengen desaprofitaments, ixen del cos rosegant la carn del reu fins a l'exterior.
- Bé, com el reu no ha afegit gens, passem a les proves. –Prosseguesc.
Faig aparéixer una cortina blanca, en la qual es projectaran els enregistraments. En elles es veu clarament al reu menjant xocolatines i tirant l'embolcall a la neu, al riu, als arbres, a l'aire o en les coves.
- Com hem vist en les imatges, les quals han sigut analitzades i s'ha dictaminat que són reals i no han estat modificades, el reu infringeix la llei en repetides ocasions i sense sentiment de culpa, de fet, veient la seua cara, es detecta fàcilment que gaudeix amb la seua acció. Per tant, a la vista de les imatges, reafirma la sentència. La seua il·lustríssima Abtaca, el seu veredicte. - Sentencie.
Abtaca observa profundament al reu, el qual està mirant cap al sòl, callat. Abtaca ja té una decisió presa, una decisió fulminant. El càstig es durà a terme, però fins que ell no parle, no hi haurà res més a fer.
- Alça la cara i mira'm als ulls, reu. - Ordena Abtaca amb la seua característica veu. El reu no té més remei que obeir, el contrari suposaria un càstig pitjor. - Reu condemnat. Que s'execute la pena sol·licitada per la consellera... Immediatament.- Abtaca diu aquesta última paraula arrossegant les síl·labes i gaudint amb cadascuna d'elles. - Açò sí, el reu pot dir unes últimes paraules que constaran en l'acta oficial, com un últim tribut de la seua insignificant vida.
- Solament diré que tot açò és culpa d'aqueixa cànida. Malament moment en el qual me la vaig creuar.
- Bé, judici tancat. Ara...-Comence a dir.
- Espera! - Diu Abtaca. - Se m'ha encuriosit. Dis-me reu, de quin cànida parla? Respon, t'ho ordene!
No entenc aqueixa necessitat d'escoltar les divagacions d'aquest esser inferior, però la voluntat d'Abtaca és inqüestionable.
- Parle d'una moixeta que viu en el poble d'Añilop. Una pobladina sense memòria que solament m'ha causat problemes.
- Quina classe de problemes? Parla i explica tot amb detall. - Insisteix Abtaca.
- El meu primer dia de treball. - Respon el reu. - Anava a efectuar una correcció a uns xiquets que estaven infringint les normes de convivència, quan aqueixa cànida em va atacar. Primer em va trencar el nas d'una punyada i després les costelles d'una puntada.
- No pot ser! - Exclame sense poder contenir-me. Aqueixa és un senyal d'identitat de...XX1.
- Dis-me, reu. - Diu Abtaca ignorant la meua exclamació. - És veritat el que dius? No és normal que una ciutadana ataque a un militar, i menys que li cause les ferides que dius que et va causar. Per què no vas fer un part?
- El que dic és la veritat. - Diu el reu esgotat. - Li'l poden preguntar a la Controladora Terlla. Ella ho va veure i, quan anava a castigar-la, va apel·lar al 714 del codi de conducta. De tota manera, quin més dona... ja no hi ha gens que fer.
- Aqueistes maneres, reu! - Crida Abtaca- Estàs en la meua presència, tot el que jo dic i pregunte té un per què. Així que tot sí que dona.
- Ho... ho sent. - Es disculpa el reu tremolant. - I sí, sí que és rar que una ciutadana puga fer açò, però com tenia un problema mental ho vaig associar a açò, a aqueixa alienació, sobretot la causa de la seua força. De fet, en passar l'escàner, el seu historial era el correcte i corresponia amb el que deia. I ja se sap que l'escàner no es pot falsejar...
Açò no era del tot cert, hi ha un grup secret que utilitza disfresses per a infiltrar-se i espiar sense que es detecte. El problema és que la disfressa necessita irremeiablement la mort de qui es pretén suplantar. És per açò pel que Abtaca va descartar que XX1 l'haguera utilitzat. Igual és una casualitat el que diu el reu, però no és molt normal que una ciutadana, per molt alienada que estiga, atac i guanye a un militar ben entrenat. De tota manera, no hi ha cap incompetència per part de la Controladora Terlla en aplicar el 714 del codi de conducta. Si havia perdut la memòria, no tenia manera de saber si utilitzava una disfressa o no. Açò solament ho sap Abtaca, alguns consellers i els membres dels esquadrons letals de major confiança i adhesió a la Unió.
- Bé, bo. - Diu Abtaca amablement, d'una manera seductora amb la seua veu barrejada. Abtaca és capaç de calmar a qualsevol amb la seua veu de la mateixa manera que pot atemorir. - Què més em pots explicar que haja fet aqueixa xica?
Escoltem com el reu ens explica que era la xica que més força i resistència tenia. Que va passar de recol·lectora a carregadora i que tots estaven sorpresos, però que era eficient i no li van donar importància. Després va explicar com li va fer fer treballs durs i no la va deixar descansar molt durant l'expedició hivernal i la seua sorpresa en veure que la xica aguantava, físicament i psicològicament, més del que ell pensava que estaven els limites humans d'una persona estàndard. D'altra banda, ens va explicar com es va enfrontar als mutants que enviem per a exterminar a la població i va organitzar als treballadors per a fer un cercle defensiu. També ens va explicar el seu intent d'assassinat, total, ja que estava condemnat a mort no la perjudicava dir la veritat (podria canviar la pena, però com era una confessió voluntària normalment Abtaca ho tenia en compte). Ens va dir com havia posat els explosius de tal manera que l'ensulsiada es donara en pocs minuts o fins i tot segons. Àdhuc no entenia com li va donar temps a escapar, ja que ell estava convençut que ella estava en la zona quan van detonar les càrregues. Després d'açò, ja va perdre l'interés en ella i la va deixar de molestar, exceptuant el cas que ella li va lliurar alguna cosa a la Controladora Terlla i va demanar que li l'ensenyaren. No ho van fer i pensava que el que li va lliurar eren les imatges de prova.
- Bé, bé. - Diu Abtaca quan el reu finalitza la seua història. - Açò que comptes és molt interessant. Realment interessant. Pel que sembla, finalment tenim una pista sòlida. Quant inútil té solt la Unió. Encara que ben mirat, estar prop de l'accident és una idea genial. Mai se m'haguera ocorregut que XX1 estiguera en aqueix poble de mala mort. De tota manera, pel que sembla ha perdut la memòria, per açò no li l'ha detectat... Ara tot sembla que comença a tenir sentit. És clar que podria estar fingint, vist el vist, encara que em sorprendria, ella no és tan bona actriu. D'acord, consellera, quan acabem amb el judici vull que envies a dos membres del seu esquadró, l'esquadró letal de la mort, acompanyats de dos militars a comprovar si realment aqueixa xica és XX1. Recorda que no volem cridar l'atenció, que vagen i la cerquen. Igual, si no recorda gens, no arma tant ovacione i és més fàcil atrapar-la. Ningú deu saber a qui cerquem ni què fem allí. Digueu-li a la Controladora que és una inspecció rutinària i que ningú s'assabente dels plans que tenim per a aqueixa regió, podria causar una rebel·lió i açò no ens interessa, no perquè no podem controlar-la, sinó perquè podria contagiar-se a altres regions i haver-hi alçaments o desacord amb els nostres plans per por. La por pot fer moltes coses, beneficioses per a la Unió, però també perjudicials. Nosaltres hem de ser la por i, per tant, poder controlar-ho.
- A les seues ordres, Abtaca. - Responc fent una reverència. - Així es farà immediatament quan acabe el judici.
La sala està alterada, els murmuris corren com la pólvora encesa per la tribuna. Fins i tot la veu de Abtaca reflecteix aqueixa emoció. Diria la seua cara, però com sempre porta el casc posat, no sé com és la seua expressió. Ara que ho pense, no sé si queda algú viu que li haja vist el rostre a Abtaca. Així i tot, l'emoció ens corre a tots per les venes a gran velocitat. Després de quasi un any d'intensa recerca, hem trobat alguna cosa en el lloc menys pensat o directament oblidat. Portem molt retard damunt. Si no ens donem pressa a efectuar el projecte, ells arribaran i no haurem complit la nostra part de l'acord, no satisfent així les seues peticions i col·locant a la Unió en un greu problema. Al principi, el tracte és beneficiós per a les dues parts, fins i tot més beneficiós per a la Unió si es duu a terme, però, per contra, si nosaltres no complim amb la nostra part, la truita es gira. Crec que estic donant-li massa voltes a l'assumpte. De fet, Abtaca ja té preparat un pla B, un C... i tot l'abecedari infinites vegades. De fet, els mutants eren part d'un dels seus plans... encara que no ha funcionat, la veritat.
- Calmeu-vos, per favor. - Diu Abtaca. - És una ordre. El judici encara segueix en peus i he de reconsiderar la meua condemna per al reu. Ell ha incomplit la llei, però les seues notícies, la seua claredat en l'exposició dels fets, la seua atenció i la seua sinceritat, mereixen una recompensa. Evidentment no quedaran sense càstig les seues accions, però la seua condemna serà una altra. Hi ha algun inconvenient?
- No, el seu il·lustríssim Abtaca, el seu saber és gran, sempre eres just i les teues decisions són les més encertades de totes. –Responem tots a l'unisó.
- Molt bé. - Prossegueix Abtaca. - Doncs la teua condemna serà la següent [...]
Bé, el judici al reu ha acabat fa cinc minuts. La veritat és que em sorprén la ment tan brillant d'Abtaca, encara que no hauria de fer-ho, per alguna cosa Abtaca mana i nosaltres obeïm. La seua genialitat no té parangó.
En aquests cinc minuts després de finalitzar el judici, he preparat tot el necessari per a executar el nou pla de Abtaca. Evidentment no li arribe ni a la sola de les sabates, però es podria dir que, després d'ell, la meua eficiència i celeritat són les millors. Pense ràpid, amb prou faenes segons prepare una estratègia i veig tots els pros i els contres., no com aqueixa bruta de XX1. Ella és una cavernícola que solament sap atonyinar a tot el que es creue en el seu camí. Si ella haguera sigut tan intel·ligent com jo, no hauria fet el que va fer. Mantindria la seua posició de poder i els seus privilegis. Para quin embullar-se? La veritat és que no l'entenc.
Com ja he fet tots els preparatius, donarà lloc altre judici. En aquest cas, al reu se l'acusa de tallar un arbre per a, segons ell, poder calfar a la seua dona i fills. Vaja merda d'excusa. És a dir, incompleix una llei feta perquè no es repetesquen les barbaritats del passat, solament per a poder mantenir calentets a la seva prole i al seu cònjuge? Però quina ximpleria és aqueixa? Els individus particulars importen una merda en el món. Aqueix no és motiu per a danyar l'entorn. Si té fred, que compre mantes amb el seu sou i, si ha d'estar un parell de dies sense menjar, que no menge. O jo quin sigues, que creme quadres horrends que segur que tindrà per allí, o alguna porta. Encara que clar, açò també està prohibit, no es pot cremar mobiliari. Seria com malgastar la vida d'un arbre... Doncs açò que haguera estalviat. Segur que malgasta el seu sou en coses que després no li resultaran útils. Si no tens bastants diners per a permetre't un capritx, no ho consumesques, haver sigut un millor individu. Els que són pobres és perquè són éssers inferiors que no arriben a més. És la seua culpa, no la nostra. La Unió és justa i posa a cada individu en el seu lloc. Abtaca no comet injustícies. Els injusts són els habitants de la Unió. Fins i tot jo mateixa soc un ésser inferior, però un ésser inferior il·luminat en grans quantitats per Abtaca. Comet errors, però no soc una cavernícola com aqueixa xusma que vol destruir tot el que ha aconseguit la Unió. No, aquest reu no tindrà l'atzar que ha fet que l'anterior se salvara. No, a aquest sí li implantarem l'Octavis.




















Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: