Esclataran

Sóc foc, sóc blau, sóc vermell com el foc d'una matinada. I tot jo entro dins meu i trobo paradisos, que es fonen, que es fonen... que es fonen en un toc de guitarra, i la guitarra contempla l'espai immens que crida salvatgement els monstres amagats, amagats en les cavernes de budistes i dissidents, amb escopetes d'aigua de mar, de mar de júpiter. I la taca roja m'il.lumina, m'il.lumina bojament, i jo deliro entre espasmes de plaer, en un desig amorós cap a tu, estimada criatura, mentre exploro els fons rosats dels teus mars infinits que desprenen mel d'abelles gegants i màgiques, que em punxen alegrament i jo vibro com una serp enfollida.

Avui que el temps és mort, i que et puc tenir com a companya d'aventures més exòtiques que el més enllà, observo aquesta terra feta calma, que es desnodreix a base de lluites absurdes com el crit de les roques de l'infern, que respon des de sota amb paraules tan divines com antany.

El dolor de la gent ferida s'ha de fer calma, i aquesta calma cicatritzar en nom de venus. Pietat! Demana la gent desconsolada. És clar! Dic jo a la meva habitació. Monstres que governeu el món, que us mengin les serps, que sigueu carn per als bells i majestuosos elefants!

Univers... gran univers! Pronúncia les teves paraules i fes justícia! Fes que desaparegui tot aquell qui sent l'odi profund i cruel per plaer, per un plaer creat per ell mateix, per gaudir a costa de l'altra gent i després veure-ho com un espectacle de circ... no som cap circ! EXISTIM! Som carn! Carn de joc brut! Deixeu de jugar amb nosaltres, que més que un espectacle jo crec que som poetes silenciats, amb ganes de cridar amb ràbia el que sentim profundament! Us vam regalar el nostre amor, si... i en vau fer bocins!
Les nostres paraules esclataran algun dia...