Escadussers

A Catalunya som 7 milions + 1. Som imparells, n'estic segur, i aquest + 1 sóc jo, no en tinc cap dubte. El veí té la veïna; el gos, la gossa; el pardal, la pardala; fins i tot les mosques copulen. De dos en dos tot funciona.
Jo em tinc a mi mateix.
Passejo, arrossegant els peus per la Rambla Nova, cap cot, mirada vaga, vagarejo sense rumb. No tinc pressa. Els altres m'ignoren, no topen amb mi, m'esquiven. No sé si em miren, jo no els miro a ells. Sóc alt i gros, amb mi tenen les de perdre. És que jo els odio, els humans. M'aterren i alhora, vull ser com ells. Sé que és una mescla explosiva, però ho sento així.
Miro aparadors replens de trastos estúpids que no m'interessen en absolut. Mai no ho han fet, no em pica l'ullet l'afaitadora d'última generació, la que farà que les dones s'agenollin al meu pas, estirant els braços per intentar palpar-me les galtes suaus, mullant-se de desig en veure el meu rostre espartà. Redéu! Com m'agradaria que totes les dones del món es mullessin per mi!
Deliro.
En el vidre d'un aparador de moda juvenil he copsat el meu reflex. Les bosses ennegrides sota els ulls denoten cansament. No tinc el vigor d'anys enrere. He perdut els colors. Tornaré a casa d'una passejada, no tinc pressa. Estaré segur, lluny de tots. En el meu refugi podré descansar. Tinc por, en el carrer, dels vostres atacs. A casa, descansaré.


______________________________________________


A Catalunya som 7 milions + 1. Som imparells, n'estic segur, i aquest + 1 sóc jo, no en tinc cap dubte.
Sóc puta. Em venc per 2.347,70 € nets mensuals i dues pagues extres l'any. Es podria dir que, per les meves condicions salarials, sóc una puta de luxe. M'he venut a uns laboratoris d'una farmacèutica des de fa, si no recordo malament, uns set anys. Vaig estudiar ciències tot i que sóc poeta. Vaig fer farmàcia tot i que "lo" meu són les lletres. Vaig optar, clarament, per la millor sortida professional, la prostitució. En som molts els que ens dediquem a aquest vell ofici, les carreteres en són plenes des de primera hora de la matinada. Ens descobriràs pel deix amarg de les nostres paraules, pel nostre sarcasme punyent, d'aquell que erosiona, que desarma els arguments de l'enemic. L'enemic és qualsevol que no està preparat, amb dos màsters i tres doctorats, a respondre, també amb molt de sarcasme, les joies que li escopim per la boca. L'enemic és lamentablement patètic perquè simula la felicitat i et ven, amb un somriure forçat als llavis i no poc esforç, les vacances d'estiu a les illes gregues.
Podria alliçonar-vos de com us heu de construir una cuirassa de felicitat sense fissures i destruir les estratègies de l'enemic, però si sóc aquí, és per explicar-vos que sóc imparell, que estic sola. Doncs bé, visc sola des que vaig descobrir el meu xicot fent marranades amb la gossa, i d'això ja fa cinc anys. (d'aquest episodi frustrant i vergonyós de la meva vida no en faré cap més comentari).
La soledat no em disgusta, ni m'espanta, res d'això. La soledat la gaudeixo perquè és llibertat, decisió, fortalesa, orgull, silenci. L'estimo, la necessito, la soledat és la meva amant més disposada. Això sí, aneu amb compte, la soledat és com el vi, cal dosificar-la. Massa, et fa perdre el cap i acabes tenint converses amb tu mateix d'una intensitat més que sospitosa. Per tant, la solitud, amb mesura.
Avui, he dormit nua, com cada nit, i m'he aixecat amarada. La suor ha humitejat els llençols i el coixí. Només llevar-me, m'he mirat el cos nu en el mirall del dormitori. Els meus malucs són desproporcionadament amples. Em trobo deliciosament bella. Són les 6 del matí, cal que m'afanyi, a les 8 fixo d'entrada en el suburbi de la meva incompetència emocional.

_____________________________________________

A Catalunya som 7 milions + 1. Som imparells, n'estic segur, i aquest + 1 sóc jo, no en tinc cap dubte. No tinc capacitat per tenir parella estable. Aniquilo les esperances abans de començar les relacions. Les dones em semblen totes unes meuques per definició. Estic segur que em posaran les banyes i això ho penso en la primera cita. Abans que ella em doni dos petons i em digui el nom, jo ja hauré pensat, uns quants cops, que ella m'enganyarà amb qualsevol. En tinc la certesa i no és que ho pensi conscientment, és que la idea em ve a la ment, sense esforç, com per un canal directe des del subconscient o des del més enllà. És com si fossin flaixos potents fets amb una càmera fotogràfica que m'indiquen clarament que m'enganyarà, que m'hi he d'allunyar pel meu propi bé, que no me'n refiï, que no senti res per aquella persona, que sigui suro. Les meves cites duen notar el meu pànic, la suor que em raja pels laterals del front i el meu panteixar. No obstant això, elles pensen que em sento torbat per la presència femenina i que sóc tímid. Farem l'amor, si puc, en la primera cita i no les veuré mai més.
Dormo nu en un àtic a la part alta de Tarragona. Aquesta és una nit molt calorosa i sóc mal dormidor. Les angoixes i les ports es donen cita de nit en els meus malsons. Avui m'ha despertat un malson en què em queien totes les dents. En despertar-me, me les he hagut de tocar, encara hi són. És de nit, una nit sense lluna, d'aquelles molt estrellades. En el mirall del bany m'he mirat el rostre i m'ha semblat que no era meu, com si fos el d'algú altre. Ni tan sols goso tocar-me'l.
Fa temps que crec que he d'anar al psicòleg. Un dia d'aquests, ho faré.