En blanc

Quan hi ha preguntes sense resposta és just quan no saps que fer.
Ser molt bona i que t'enganyin o ser dolenta i que et deixin sens més.


No se ni com començar, no se ni si aconseguiré acabar, no sé si mai t'ho ensenyaré,no sé ni si mai et deixaré. T'estimo tant… Se'm fa difícil tot això, i se que ho he fet fatal. Sempre m'havien dit que el pitjor és anar aguantant, callar-s'ho tot i tirar endavant... Però no tenia altra opció, et necessito, m'ets vital... Però hi ha coses que em superen, i més si es van acumulant.. Al principi tot anava molt bé, era fantàstic, anàvem quedant... però ara, si no és per mi, ni ens veiem ni ho creus important, i dius que no, que em segueixes estimant... però se't nota tan indiferent, i això m'afecta tant... Dius que m'estimes, que em necessites, que sóc important, però això són paraules, i els petons, el vent se'ls va emportant. No és per ser materialista, tot i que no em facis regals, ni que no em presentis els pares, ni que no celebris dates importants, és el sentir-me ignorada, no em sents? Estic cridant. És el que prefereixis anar amb altres i no te n'adonis que em vas deixant, és el que ni em parlis, poc escoltis, quan ens estem telefonant... és el que sigui jo sempre la que cada tarda et va trucant... i desprès quan estem a soles no em deixis, sentir-me de nou important, però i quan estic jo sola? Quan recordo tot el que vaig tragant? Quan em plantejo deixar-te, però segueixes sent vital... i passen els dies i em pregunto, fins quan seguiré suportant.