Déjà vue

La gent plora al meu voltant, és un dia trist i fúnebre, a to amb la celebració que em rodeja. Per si encara no ho sabeu em trobo al meu propi enterrament. Fa unes hores que sóc conscient del meu estat, vaig morir ahir en un accident de moto i ara no sóc més que un esperit, un record vagant en l'espai, invisible a l'ull humà, sense més companyia que la meva consciència i amb l'únic consol de poder veure els que m'estimo aquí plegats, plorant la nostra separació, lloant els bons actes que vaig fer en vida i perdonant-me les maldats pel simple fet de ja no ser-hi. El que m'estranya però és que ella no plori. Desprès de tot aquest temps junts, desprès de tot el que hem viscut, ni una llàgrima de dolor? No ho puc entendre i se que no hi ha manera de descobrir el perquè, així que em limito a esperar, potser cal una mica de temps, qui sap. Tampoc desitjo que pateixi, simplement crec que hi ha alguna cosa d'anormal en tot això. Potser és deu al fet que no s'estimaven. Bé, que si que ho feien, però no s'ho deien. Passaven molt de temps junts, però mai van gosar donar el pas de restar-se llibertat per ser alguna cosa més plegats. Però ara ja és massa tard... o no?
Com sempre torno a casa sol desprès d'un llarg dia d'institut. No suporto res, les classes m'avorreixen i encara no he tingut temps d'adaptar-me a l'escola i fer nous amics. Sóc massa tímid... Perquè ens hem hagut de traslladar? Sé que ho han fet per mi. Perquè pugui seguir el tractament en un centre més reconegut i pateixi menys... Però no sé si de veritat val la pena. No sé si pateixo més sense els antics companys i en un institut que desconec, encara que tingui un millor tractament o abans sense aquest tractament, però en un ambient on em sentia còmode i al meu gust. Sé que es greu, i pot ser que un dia d'aquests em mori i és per això que em fa tanta ràbia el ser aquí, sense ningú a part dels pares i seguint una vida normal, però començant de nou. És cruel haver de pensar que perquè pugui viure ha de morir algú, algú amb un cor compatible, algú jove com jo, algú amb la mateixa sang... és tan difícil que tot quadri... Sona el mòbil, és de l'hospital. No pot ser! Tenen un cor?
Des de fa un temps la vida ha canviat massa. Des que li van detectar a en Marc tot allò... No puc imaginar-me la vida sense ell, és tan poca cosa! I és meu, des del primer dia quan va néixer i el vaig agafar amb les mans tremolant, des del primer petó, des de la primera llàgrima... Sé que per a ell tot això és molt difícil. M'ha arribat a dir que prefereix morir a tots aquests canvis... Però jo mai li ho permetria, és el meu fill i no pot morir abans que jo, l'estimo massa i sense ell no sé que faria. Diu que ja no té motius per viure... No entén que ho ha de fer? Com pot ser tan cruel i no pensar en mi? Vol que em mori jo també? Quin motiu es pensa que podria fer-lo voler viure? Que només té 17 anys per favor! Que té encara tota una vida... Truquen de l'hospital. Sí! Per fi el miracle que se'ns resistia!
Avui sí que començo una nova vida. La mare m'ha preguntat que volia fer, que farien el que desitgés, i guiant-me pel nou cor he decidit que marxem a Calella, estic fart de Terrassa, i de l'etapa a Barcelona, vull una nova vida en un poblet que tingui de tot i el mar a prop per sentir l'alè d'esperança cada dia. Han acceptat de seguida, per sort les seves feines no requereixen una residència fixa. Li ho hem comentat al metge i m'ha sorprès el que ha comentat, diu que el meu cor prové d'allà. És el motiu que em faltava per decidir-me, està clar que he d'anar allà. Sento que tinc més energia que mai, necessito sentir-me lliure.
Estic més feliç que mai, per fi torna a desitjar viure!
L'última cosa que desitjo és tornar a l'escola, però no tinc cap més remei, han passat ja uns dies i la mare m'hi obliga, diu que no es pot estar de dol tant de temps, que tinc 17 anys i tota una vida. Una vida perduda, ara que ja no hi és ell. Les llàgrimes se m'escolen galta avall, no ho puc evitar, perquè no l'hi vaig dir que l'estimava? Ara ja es massa tard... Recobro el componiment, m'he de fer la valenta, no vull que ningú em vegi plorar. Agafo la bossa i marxo cap a l'escola, inevitablement arribo tard.
Arribo tard ja el primer dia. Sóc un desastre. Malgrat tot no em desanimo, la felicitat no és un estat permanent, però des que tinc el nou cor no se'm borra el somriure dels llavis i res podrà espatllar aquest sentiment tant dolç. Veig una noia que també arriba tard, deu tenir la meva edat, i així li ho faig saber.
-Hola, que fas segon?
- Si... I tu ets?
- Em diuen Marc i sóc nou a l'escola.
- Ja m'ho suposo...
- Què et passa? Va que no passa res per arribar tard, t'invito a un capuccino per compartir l'espera fins la propera hora!
-No cal...
-Va dona!
- D'acord...

Em sorprèn que hagi dit un capuccino i no un simple cafè, fa tant que no en prenc un d'aquests... Eren els que prenia amb ell, però no! L'he d'oblidar...
-Tu balles oi?
-Sí, com ho saps?
-M'ho he suposat, amb aquestes cames...

De fet no sé com ho he suposat, aquesta noia té un no sé què de familiar.. Sembla que la conegui, però no. No l'havia vist en ma vida i a més no sé ni el seu nom.
-Anna, em dic Anna.

L'acompanyo fins la nostra aula, m'ha estat que és el seu primer dia aquí, i que ha vingut per motius de feina del seu pare, ha estat una estona agradable la que he passat amb ell i evidentment no li he dit res d'en Pol, així que no m'ha preguntat com em trobava ni res, cosa que agraeixo molt. Crec que ens farem amics.
Qui ho diria! Des que som aquí que està irreconeixible. Fins i tot a conegut una noia, una tal Anna, de la qual no se'n separa mai. Fan bona parella, però com a mare encara no li he preguntat si són alguna cosa, ja m'ho dirà si vol quan tingui l'ocasió. Sento com s'obre la porta, ja deu ser aquí. Es pot saber què...?
-Mare!
-Què et passa fill? Que has plorat?
-L'Anna... Veuràs és que li he demanat per sortir i m'ha rebutjat. M'ha explicat tota una història d'un excompany mort i no sé què... No vull tornar a l'escola no suportaria veure-la!
-Com?! Dius que una parella se li va morir? Es pot saber perquè vas triar Calella?

M'ha sorprès molt la reacció de la mare, enlloc de preocupar-se per mi com ha fet sempre em salta a preguntes sobre aquest tal Pol... Si és què... Espera! No pot ser... Vaig triar Calella per una pura intuïció, igual que endevino fàcilment els gustos de l'Anna i sento una gran atracció per ella... No serà...
-Anna hem de parlar.
- Ja ho hem fet, recordes? Creia que no em volies parlar més.
- Ho sé, però he descobert una cosa que ens afecta. Hem de parlar. Quedem d'aquí vint minuts al parc de davant l'escola? Vindré en moto i en res estic aquí.

Des que sóc mort no em perdo detall del que li passa a en Marc i a l'Anna. Sembla que estigui veient la pel·lícula de la meva vida sense mi, amb el mateix escenari i la mateixa donzella, però amb un nou protagonista masculí. Observo com ell agafa la moto, tremola de l'emoció, però condueix tranquil i segur, per desgràcia no veu com un cotxe surt disparat d'un pàrking sense ni veure'l i xoquen inevitablement fent que en Marc surti volant i caigui contra un dels pilars de la vorera. No pot ser! Això no pot ser. No podem tornar a fallar. Em sento amb ell des que té la meva vida, som un equip i aquest cop la cosa no podia fallar. Quan li digués que tenia el meu cor ella s'enamoraria i viurien la història d'amor més bonica del món, i aquest cop si que es dirien t'estimo, clarament, amb sinceritat, sense vergonyes, perquè és així... Però ara ja és massa tard... o no?