Cercador
Em vas estripar la pell
Un relat de: pruneta- Compartir:
Em vas estripar la pell.
Em vas arrencar el cor.
Em vas esquinçar la vida.
Què hi faig aquí?
Qui sóc? Per a què sóc?
El cor em cou, i em dol.
No seré mai més jo.
Perquè tu ja no ets tu.
Ja no hi ets.
No hi seràs mai més.
I la meva vida s'ofega
entre plors i sang.
Em vull enverinar amb tu.
Com tu. Vull ser tu.
Comentaris
-
Marques que no s'obliden[Ofensiu]AtzaVaRa | 29-11-2004 | Valoració: 8
M'encanta el teu poema. Reflexes aquell moment que et sents tan buida, tan no-res...pq un altre t'ho ha pres tot, t'ha fet mal, t'ha ofegat...i et trobes en aquell pou fosc. Però pensa que després de la tempesta sempre ve la calma, després de la nit, el dia, i amb això vull dir que poc a poc hi ha un raig de llum que ens il·lumina la vida. A vegades és intents, i a vegades ni el percebem, però sempre hi és.
Sincerament, m'agraden moltíssim els poemes que escrius. Aquests dies els estic llegint i no sé pq, em trobo bastant identificada en petites coses. Potser és la manera d'explicar-les, o no ho sé, però en alguns és com si em trobés a mi mateixa. T'he trobat molt propera. Et deixo el meu correu electrònic, per qualsevol cosa: txe_underground@hotmail.com
Una abraçada!