Els reis

Un relat de: berenguer

En Josep estava molt il·lusionat, sentia un formigueig a la panxa que no el deixava parar quiet ni un segon. Ja tenia la sabata a punt, un plat amb tres neules i tres trossets de torrons pels Reis, i també un vas d'aigua pels camells. Quan es disposava a obrir el balcó per posar-ho tot a fora ben ordenat, va arribar la Conxita. La Conxita era la seva amiga, la pobra anava en cadira de rodes.
-Què fas, Josep?
-Què no ho veus? Ho preparo tot per aquesta nit. I tu, que no vas a buscar la sabata?
-La sabata?
-Sí, dona; per posar-la al balcó! Sembla que vinguis de l'hort, noia! Com vols que els reis sàpiguen que vius aquí sinó? I si no ho saben no et podran deixar el que els has demanat!. Què vas posar-hi tu a la carta, eh?
La Conxita se'l quedà mirant una bona estona, no sabia ben bé què contestar-li.
-Digues! Què et portaran els reis? Una nina potser?
Però, neguitós com estava, ni la deixà contestar:
-Jo he demanat una bicicleta. Sí, ja sé que me'n varen portar una, però és que ja no sé on és, es deu haver fet malbé. Ja veuràs com d'aquí res podré treure les rodetes de darrere i ja hi aniré com els grans.
La Conxita se'l mirà amb tendresa:
-Quan fa que et varen portar la bicicleta, Josep? Te'n recordes de quan va ser?
Ell es quedà pensant un moment:
-Doncs no, ara no me'n recordo de quan va ser. Però segur que ja fa temps, perquè el que sí que recordo és que, quan em van portar l'altra, el pare encara em duia al coll. Ara ja camino sol!
I obrí el balcó, i mentre treia tot el que havia preparat li digué:
- Au, dona! Ves a buscar la sabata, vinga!
La Conxita, mandrosament, posà en moviment les rodes de la cadira i, mentre anava bellugant el cap d'un cantó a l'altre, anà a buscar una sabata.
En Josep la posà vora la seva i tancà el balcó. La Conxita li digué:
-Vols dir que els Reis es recordaran de nosaltres? Mira que hi ha molts nens al món... potser no podran passar per tot arreu.
-Però què dius? Què no saps que els reis són màgics?
-Jo només ho deia perquè no sigui que demà t'emportis una decepció i...
Però en Josep allò no ho volia sentir, i fent ganyotes digué tot fent cantarella:
-La Conxita és "tonta", la Conxita és "tonta"!
I mentre anava cridant s'encaminà cap al racó on hi havia muntat el pessebre, es girà i digué:
- Corre vine, que cantarem una cançó!
- Ara vols cantar? No veus que ja és molt tard?
- Noia, tot ho trobes malament! La mare diu que si no cantes una cançó davant del pessebre abans d'anar a dormir els Reis passaran de llarg. Ja canto jo sol, au!
- Què li darem an el noi de... an el noi de...ara no me'n recordo; com era?
Ella sospirà profundament, anà a posar-se vora d'en Josep i cantaren tots dos junts El Noi de la Mare.
Quan varen acabar de cantar, en Josep s'adonà que la Conxita plorava, era un plor contingut, silenciós.
-Per què plores? -Digué molt sorprès
La Conxita gairebé no podia parlar, el plor li oprimia la gola. Però finalment aconseguí dir:
-És d'alegria Josepet, ploro de contenta perquè aquesta nit els reis et portaran la bicicleta.
I entre sanglots li acaronà la galta mentre deia:
- Anem a dormir, que si venen els Reis i ens veuen desperts, passaran de llarg.
- Ui, tens raó, vaig a posar me al llit, resaré un Parenostre i tancaré els ulls molt, molt fort per adormir-me de pressa- I entrà a la seva habitació.
La Conxita es quedà amb la mirada perduda i una tristesa infinita. Al cap d'una estona una veu li trenca els pensaments:
- Au, vinga senyora Conxita! És hora d'anar a dormir. Vol que l'ajudi a despullar-se?
Era la Pepita, la cuidadora de nit de la residència.
-Ui, però què és aquesta cara? Què està plorant?
És que estic preocupada pel Josep, cada dia el veig més malament.
-Si filleta. És aquesta punyetera malaltia de l'Alzeimer, i amb tanta medicació... Però no ha de patir, ell està content, no s'adona de res.
La Conxita feu que sí amb el cap, sense gaire convicció. Havia conegut al Josep quan va arribar a la residència, quan encara era capaç de raonar, i era una persona molt amable i considerada, i ara...
-Escolta Pepita, et vull demanar un favor...
L'endemà, a primera hora del matí, la Pepita acompanyà a la Conxita fins a la botiga de joguines de l'altre costat de la plaça, comprà una bicicleta i col·locà el paquet al balcó. Llençà l'aigua al carrer i esmicolà les neules damunt del plat, com si algú hi hagués menjat. Mirà de cua d'ull que ningú la veiés i es va treure un paquetet de sota la bata; era una nina que s'havia comprat per a ella. Una nina semblant a la que va perdre durant la fugida a França després de la guerra. El col·locà amb molt de compte a la vora de la bicicleta.
Després es posà davant la porta de l'habitació d'en Josep i esperà, esperà amb una il·lusió que no tenia des de feia molts i molts anys.

Comentaris

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 12-12-2015 | Valoració: 10

    Hola;
    La teva historia ens parla del Nadal que ‘ pateixen’ dissortament un nombre creixent de persones.
    Ens agradaria publicar-lo al NADAL DE CONTE de guimera.info

  • 5e aniversari[Ofensiu]
    Jere Soler G | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Quin relat més tendre, tristament tendre.[Ofensiu]
    Xantalam | 25-11-2008 | Valoració: 10

    I què bé que expliques, amb aquesta situació tan ben escollida, el fenomen de regressió a la infantesa que pateixen els malalts d'Alzhèimer. No només tenen pèrdua de memòria, sinó que desaprenen el que ja sabien, al contrari que la ment de l'infant. Allò que obliden, serà per sempre. Emociona tot el relat, i no enganyes al lector, que des de l'inici intueix quelcom estrany en l'actitud del "nen". El final és magnífic, gairebé fa plorar.

    Jo tinc un poema, "Fulles", que és bastant senzill, i que vaig fer pensant en aquesta malaltia.

    Un relat bellíssim, d'una sensibilitat deliciosa,

    Una abraçada, amic berenguer,

    Xantalam

    PS Un altre dia llegiré l'altre relat, que les coses bones s'han de dosificar. Prendre a tastets, a petits tastets!

    Gràcies pel comentari al poema Reflex, t'ho agraeixo moltíssim, però és discutible el que dius. De fet al principi ho vaig posar en masculí (descarat): reflex és masculí i hauria de concordar en gènere, però ho vaig canviar per "descarada" perquè el que es reflexa és femení. Ja sé que és complicat, ho vaig pensar molt, a més també em venia bé per continuar en femení després. De fet tot el poema és una mica surrealista i amb transgressions gramaticals ("Li explico debades, a mi, qui soc jo!", tampoc és correcte!)

    Del teu relat m'ha sobtat el adjectiu "pobra" de l'inici, referit a la dona que va en cadira de rodes i que dit pel narrador no m'ha sonat bé ( penso que seria més correcte no utilitzar aquest adjectiu). També he trobat que a la línia 26, començant pel final, manca l'accent a "trencà".
    Bé, ja veus, detalls sense importància.