EL NOI DE LA MARE

-"Va, Mateu; amunt!"- es diu a ell mateix intentant autoencomanar-se l'esma que li manca per incorporar-se de la butaca. Havia promès al metge que ja no faria migdiada, així potser no es passaria les nits en vetlla amb tot d'idees lúgubres donant-li tombs pel cap.
-"Que no té res, Mateu, ja m'agradaria estar com vostè a la seva edat!"- li deia aquell barbamec. Ara ja no anava al CAP tan sovint. Abans, quan el metge de sempre encara era viu, cada dos per tres hi treia el cap. Només poder explicar els símptomes de malalties imaginàries mentre algú l'escoltava amb complicitat, el confortava. Però aquest semblava ben bé que se'l volgués treure del damunt. Quan el veia entrar, ni dissimulava una ganyota de cansament. Gairebé ni se l'escoltava i mentre l'empenyia, amable, però fermament cap a la sortida, li deia:
- Que ja li he dit moltes vegades: el que ha de fer és sortir de casa, parlar amb gent. Vagi a la residència, que fan moltes activitats divertides! Que vostè està com un toro!
Sí, home! Només li faltaria això; escoltar les malalties dels altres!
Posa les mans als braços de la butaca com per agafar impuls per aixecar-se... però dubta. Ell no havia estat mai gaire donat a anar al bar, ni li agradava jugar a cartes, i quan es jubilà, es trobà de cop i volta amb una muntanya de temps que no sabia com omplir. L’única estoneta passadora de la setmana era el partit del Barça, però tret d'això, els dies passaven lenta, avorrida i pesadament, i a més avui no li ve de gust donar el preceptiu tomet pel poble. Ara que els carrers i les botigues estan engalanades amb tot de llumetes de colors, a ell l’envaeix un sentiment antagònic a la resta de la gent. Se suposa que Nadal és temps d'alegria, tothom es desitja felicitat i compra regals pels seus, però ell no té a ningú. No s'havia casat ni tingut fills, son germà es morí feia un parell d'anys, i els nebots, els últims lligams familiars que li quedaven, no sabia ni on vivien. Veure la gent amb aquella rialla de felicitat traginant paquets amunt i avall, encara li feien més manifesta i sagnant la seva solitud.
-"Vaaa, aixeca't, coi!"- però els músculs no l'obeeixen, se li destensen i es torna a deixar anar a la butaca a poc a poc.
Descartat el metge, el director del banc era l'únic que se l'escoltava amb l'interès just que corresponia a la picossada que en Mateu hi tenia dipositada. Gairebé no gastava res, i el capital anava augmentant. L'última despesa important la va fer quan comprà un terreny per a fer-se una casa. Això va ser feia uns set anys, quan els veïns de dalt de tota la vida se'n van fer una i van marxar. Fou llavors que va començar el malson; aquell pis s'omplí d'una família de nouvinguts arribats amb pastera de ves a saber on. Aquella gent no tenia cap educació, cridaven i corrien per les escales i no entenia ni un borral del que deien. Fins i tot va avisar els "urbanos" perquè els fessin fora: -"Que consti que no sóc racista, eh? Tot i això trobo que hi ha massa immigrants al poble, no pots fer quatre passes sense ensopegar-hi, i ara fins i tot se't fiquen a casa!"- els digué, però no li van fer cas. Fou llavors que decidí fer-se la casa. Però a poc a poc, els "negrets de dalt", com els anomenava despectivament, ja no molestaven tant. Tenien cura de no trobar-se'l per les escales, pujaven i baixaven en silenci i parlaven en veu baixa, per altra banda, li feia un "no sé què" marxar del pis, hi havia viscut tota la vida i a cada racó hi tenia associat algun record.
Llavors dirigí la mirada i la memòria sota la finestra, on el pare hi posava la soca, i ell, amb el bastó...
Els ulls li pesen. Recolza el cap al respatller i finalment es rendeix a un son plàcid... "caga soca, caga tió" el pare canta amb ell mentre la mare pica de mans. Llença el bastó i aixeca la manta de quadres vermells. Un quadern per pintar! I unes monedes de xocolata!- Mira, mama; uns guants! La mare riu, amb aquella rialla silenciosa, afable, que l'omplia de goig. El pare torna a tapar la soca i ell, complint el ritual, corre cap al rebedor a cantar-li al pessebre abans de tornar a fer cagar el tió:- "Què li darem an el noi de la mare, que li darem que l'in sàpiga bo..."
Es desperta sobresaltat, mira sota la finestra, però la soca no hi és. El somni havia estat tan real que encara li sembla escoltar-se a ell mateix cantant. Es frega la cara amb força per retornar a la realitat, però encara ho sent, el noi de la mare li ressona al cervell. S'aixeca i, tremolant de cap a peus, camina a poc a poc cap al rebedor: -"No pot ser, m'estic tornant boig!"- pensa. La cançó continua sonant, i lluny de desaparèixer, cada vegada sona més a prop, com en un crescendo. Treu el cap per la cantonada del passadís i mira allà on hi havia hagut el pessebre. No hi és, naturalment. Expira alleujat per una banda, però una mica decebut per l'altra. Finalment s'adona que la melodia ve de l'escala. Obre la porta i surt al replà. Un tram d'escala més avall un "negret dels de dalt" puja amb la maleta a l'esquena mentre canta. Quan arriba a uns quants graons don és ell i li veu les sabates, el noi para sobtadament de cantar, de bellugar-se, i fins i tot de respirar. Aixeca el cap a poc a poc i se'l mira amb els ulls oberts de bat a bat. Per l'expressió de la cara és evident que li té por: aquell senyor era a qui no s'havia de molestar, "que tenia molt mal geni i ves a saber què els podia fer", els deia la mare a ell i els seus germans.
-Ets tu que cantaves la cançó?
Ho diu gairebé cridant i fent gestos exagerats pensant que aquell marrec de cabells rinxolats i llavis molsuts no l'entendria
-Sí, senyor.
-"Òndia, però si parla normal!"- pensa en Mateu.
-D'on ets? de l'Àfrica?
Aquell vailet se'l mira perplex, com si pensés que en Mateu no hi fos tot.
-No senyor, sóc català jo.
-"Ai mecasum l'olla! mira si és gran lo món!"- pensa en Mateu, però llavors fa comptes i s'adona que no pot tenir més de cinc o sis anys, per tant era evident que havia nascut aquí.
-I aquesta cançó qui te l'ha ensenyat?
-La senyo, senyor. És la que cantarem pel festival de Nadal.
En Mateu, abaixant la mirada, una mica avergonyit gosa demanar:
-No voldries pas cantar-me-la? Un trosset i prou.
Però és evident que aquell nen no hi està massa disposat. Té tots els músculs en tensió per si ha de fugir corrents.
En Mateu se n'adona i intenta amorosir la veu:
-És igual, si de cas ja vindré al festival... Com et dius?
-Ayoub, senyor.
En Mateu mou el cap en senyal d'assentiment, assenyala la samarreta que du i diu:
-Ets del Madrid?
-No, però és que ens la van regalar. Nosaltres som pobres, senyor.
En Mateu torna a assentir, una mica commogut per la naturalitat amb què aquell nen acceptava la seva condició.
S'estan tots dos parlant una estona, l'Ayoub li explica que son pare se n'havia anat, que té tres germans que ell ha d'ajudar a cuidar, i que a ells no els passaven els reis, que els anaven a buscar a la Creu Roja... La veu de la mare de l'Ayoub cridant-lo els interromp. Tots dos aixequen la vista i la veuen traient el cap des de la barana del pis de dalt. Se la veu espantada veient el seu fill parlant amb ell. En Mateu s'adona de la situació i aixeca les mans, com per deixar clar que té bones intencions i barboteja un maldestre “bon dia” que no te resposta. El noi però, no es mou fins que en Mateu es fa a un costat.
L'endemà, en tornar de l'escola, l'Ayoub veu una samarreta del Messi amb un llaç de color vermell al replà del pis del senyor. La porta està oberta, mira a dins i veu en Mateu que se'l mira amb una rialla d'orella a orella.
-És per mi?- diu el noi assenyalant la samarreta. Ell assenteix amb el cap.
-Gràcies senyor!
-No, gràcies a tu.
L'Ayoub no entén per què li dona les gràcies. I és que no sap que és per ell que en Mateu havia voltat tot el poble amb un neguit il•lusionat com feia anys que no sentia, comprant regals per a ell i pels seus germans, i un arbre de Nadal, i guarniments. I que s'havia enfilat a l'engolfa on hi havia les figures del pessebre per rescatar-les de tants anys d'exili, treure'ls-hi la pols i posar-les al rebedor, al lloc de sempre. Que gràcies a ell, ara, aquell "senyor" tenia alguna cosa semblant a una família, i que tornava a sentir l'escalf del Nadal.
En Mateu, amb els ulls brillants per l'emoció, li allarga un bastó mentre diu:
-T'agradaria fer cagar la soca?
-l'Ayoub dibuixa un somriure i obre aquells immensos ulls de carbó, aquesta vegada plens d'il•lusió.
-Però abans hem de cantar el noi de la mare, eh?- diu en Mateu mentre li pica l'ullet.