Els nostres morts de cada dia

"N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts".
Dublinesos de J. Joyce


No parava de nevar i, tot i així, l'Erika anava cada dia fins al cementiri. Ho feia des que l'Alexei hi reposava, envoltat de clavells blancs i vermells, les flors que a ella li agradaven més i que ell li havia regalat tantes vegades. Havia estat buscant el seu cos dia i nit, incansablement, desesperadament. Hospital rera hospital, preguntava a tothom amb qui es creuava fins que, un dia, aquell metge d'ulls blaus i bondadosos l'havia portada fins al tanatori del centre on ell treballava, mig enrunat a causa dels atacs indiscriminats. El cadàver que havia vist feia una estona coincidia amb la seva descripció i havia decidit d'acompanyar-la perquè no passés sola aquell tràngol.

En uns segons, la petita flama d'esperança que guspirejava dins la seva ànima es va esmicolar en mil bocins. Era ell. L'Alexei jeia allà, en aquella petita habitació, embolcallat amb un llençol tenyit de sang. Una bala li havia sargit el pit de banda a banda, aquell pit que ella havia besat en moments inoblidables, sobre el qual hi havia fregat la seva cara, els seus cabells, envoltada amorosament pel seu braç, el de l'home que estimava profundament des del primer dia i que ara jeia al seu davant, inert, amb els ulls negres mirant l'infinit, allà on no hi havia principi ni final o, potser, principi i final de tot. En un instant, per damunt el llençol que el cobria, van passar infinitat de records de la seva vida en comú, des del dia en què es van conèixer, per pura casualitat, o .és que, com deia la Natasha, tot estava escrit, des del principi del temps? Però la veritat és que no s'esperava aquell final, era massa dur per acceptar-lo, tot plegat era un malson. Es preguntava què era el que feia que la gent embogís d'aquella manera tan espantosa, què era el que feia que veïns, amics i companys de feina es matessin al mig del carrer en nom d'unes idees que fins feia quatre dies es defensaven en llargues i agradables tertúlies, al voltant de la taula, entre cafè i cafè.

Allà, asseguda en un pedrís al costat de la tomba, els peus se li anaven glaçant. De fet, el cor ja li tenia, de glaçat, des del dia de la dolorosa pèrdua, marcat en la memòria amb el mateix ferro amb què es marcava el bestiar, sang i foc clivellant la carn sense miraments. Se sentia esmaperduda. Llàgrimes com perles, coll avall, perdent-se enmig de les aigües blaves d'aquell mocador que ell li havia regalat feia molt de temps, en una de les primeres trobades.
En aquella part del cementiri hi havia més dones, joves com ella, passejant amunt i avall, unes al costat de les altres, trepitjant silenciosament la terra dels seus morts, la saba nova que jeia, per sempre més, sota la capa blanca de neu que ho cobria tot, inclosa l' alegria i les veus d'altres temps. L'Erika mirava com una nena olorava unes flors abans d'ajudar la seva mare a posar-les en un gerro, per al seu pare, a qui la criatura quasi no havia conegut. Era i seria un orfe més de tants que havia deixat la guerra.

Hi anava molt sovint, arrencava les herbes, portava rams de clavells frescos, llençava els marcits i canviava l'aigua, tot ho feia amb una inèrcia absoluta, com si els seus gestos i les seves mans obeïssin una força externa als seus pensaments i a la seva voluntat, com una ànima en pena que mostrava el seu sofriment per allà on passava. Aquelles passejades fins al lloc on deien que la pau era eterna, eren l'únic consol en aquelles primeres setmanes, en què el gran mantell blanc tot ho inundava i ho amarava d'una llum molt especial. Els dies curts, el fred, la boira, la fràgil claror de les cases, els precaris àpats de cada dia, tot seguia el seu ritme. Silenci i solitud després de la desfeta. De casa al cementiri, del cementiri a casa. La fàbrica romania tancada i ningú sabia quan tornaria a obrir les portes. De quan en quan, anava a casa de la Natasha o ella venia a casa seva. Xerraven de coses banals, dels records de la infantesa, del primer ball, dels veïns de l'escala, reien tímidament i, d'aquesta manera, intentaven defugir la tristesa. Calia preservar, per damunt de tot, la quotidianitat de les coses, ara més que mai, en aquella ciutat que es trobava adormida, com els seus propis morts, absorta, replegada en si mateixa, després de tant de patiment i de tanta heroica resistència.

Des de la finestra, veien una colla de nens que jugaven a fer boles de neu, corregudes amunt i avall, entre crits i rialles, miraven com s'empaitaven i esclafien uns contra els altres tota mena de formes blanques que es desfeien ràpidament. Gorres, bufandes i guants de tots colors animaven els diferents carrers i, de pas, escalfaven els cors i nodrien l'esperit, tant de temps desprotegits i vagant sota la intempèrie.