El quadre

Narració inspirada en el quadre La vella de Giorgione. Pintura veneciana del segle XVI.

COL TEMPO (Amb el temps)

La visió d'aquell quadre l'havia commoguda profundament. Com es podia captar amb tanta precisió i per sempre més, aquella expressió que reflectia tantes coses? Quan mirava els ulls d'aquella dona hi veia el pas del temps, aclaparador i implacable, el pes de tota una vida consumida en el compliment més absolut i exigent dels deures envers els altres, sempre els altres, envers la societat de l'època que, ja abans de néixer, li tenia assignades infinites missions, totes reeixides amb amor, abnegació i sacrifici, totes menys una: l'amor a ella mateixa.

Li costava ben poc imaginar la vida d'aquella dona a la Venècia del Renaixement, la Venècia ducal i esplendorosa però també la Venècia de la pesta i de la mort, de la intolerància inquisitorial, de les lluites constants pel poder ... ho sabia quasi tot sobre aquella ciutat, sobre el seu esperit viu i alhora decadent, la ciutat dels canals i dels ponts, del color i de la llum, de la bellesa i la calma més embriagadores.

Li costava ben poc imaginar el dia a dia d'aquella dona confinada, com molta altra gent, al ghetto, el primer d'una llarga llista a la història d'Occident, segons havia llegit feia poc. La cara, desdibuixada despietadament pel temps, li mostrava tot el sofriment i el dolor acumulats al llarg dels anys, teixits al gran teler del silenci, l'immens esforç esmerçat en innombrables batalles, guanyades a pols en una lluita titànica per sobreviure. Al davant d'aquella imatge hi veia, nítidament, la història de la humanitat, la dels perdedors, dels sense res, dels anònims que havien portat i seguien portant el pes feixuc del treball dur i desagraït, de la misèria, de la malaltia, de la tristesa, de la injustícia universal.

Havia quedat fascinada per aquella mirada que li transmetia tot allò que li calia saber per tirar endavant amb la seva pròpia vida: no defallir mai, resistir tossudament, una i altra vegada davant les males jugades que, inexorablement, trobaria pel camí. Només ella podia fer-ho, només així es podia fer mereixedora de l'herència d'aquells ulls clars que mantenien, malgrat tot, un bri d'esperança.