els meus colors

Quant dos inmigrants van donar la champions league al Barça, crec que ara fa dos anys(tant me fa), la gent autóctona del meu bloc van començar a cridar com a bojos, sens dubte, absorts per una euforia que jo particularment ni comparteixo ni entenc.
He sentit a dir, i comparteixo infinitament la idea, que el futbol despista les masses, o els fa oblidar de la realitat, tampoc ho trobo un error perqué jo mateix tin uns quants metodes per oblidar-me que no tinc dret a un habitatge propi.
Peró aquests veins, que no suporten l'olor a cereals que fan al cuinar els negres, que no suporten que els arabs vesteixin diferent, que adoren l'etoo o al Ronaldinho, que no volen que els seus fills s'enamorin d'un extranger que no sigui ros,que volen que l'any que ve el Barça fitxi lateral del Sevilla, no recordo el nom, que de ben segur no es del país i mil incongruencies mes m'han fet entendre que el racisme també te un preu i que com quasi tots els afers d'avui en dia ,també està dominat per aquell gran poder anomenat diner, o altrament dit banc.
O sigui gràcies veins,per fer-me entendre que el racisme tant sols es dún color, el verd i també vull que sapigueu que per mi els negres del quart primera es poden quedar tota la vida aqui, o sigui continuareu sense rebre ajuda moral d'un servidor, per cert, amb tots els cognoms inmaculadament catalans però amb la comte corrent mes vermella que tots els negres del món.
Gràcies veins per recordar la realitat.