Elogi: dues dones

Dues dones són les que admiro i aprecio. Malauradament, no les tinc al costat, una perquè està molt lluny de la meva vida ("un ídol, entre altres coses, és ídol perquè no està present en la vida quotidiana d'un mateix."), és com un somni, com un somni real; l'altra la tinc molt a prop, cada dia, al mateix lloc, estem frec a frec, en el mateix ambient, però no ens pertanyem.
Penso, penso en elles, asseguda sola en un banc del passeig del Remei, crec que és l'únic lloc que m'agrada d'aquest poble. Es converteix en un lloc màgic. El cel és blau, d'un blau clar, pàl·lid i fa fred. Passa una brisa suau i fresca, que fa que no m'adormi. Però em sento com si estigués en una llar acollidora i calenta, perquè escolta una música. Creada per una d'elles.
La melodia del piano, aquesta veu... tota ella em recorda molt bons moments de la meva adolescència. Tot pegat (el fred, el dia, la sensació, la música...) em recorda a aquells moments bojos de fan que vaig viure durant tota una setmana de gener, molt a prop d'ella.
I m'agrada recordar-ho, perquè així la puc tenir a prop, encara que sigui molt lluny.
Et necessito. Vull somniar que arribes amb el jac llarg i negre caminant amb el cap cot -en senyal que penses-, els cabells, voleiant en el vent. Puges des de baix del passeig. La música que escolto, se sent per tot arreu. Com si la cantés el vent.
Quan et percebo... Babel, quan tu sents la música... Missatge, quan ens veiem, tu aixeques el cap, i amb el teu gest típic, t'apartes els cabells de la cara amb les mans, lentament, caminem per trobar-nos, i en un esclat d'alegria... Iaie.


Seiem, "Com estàs?" i parlem. Decidim que s'han de conèixer. Ens aixequem, i donant-los la mà, entrem per la porta. A fora no hi ha ningú, però tothom ens veu entrar. Baixant per la rampa, ens acostem. Estic nerviosa. Sense permís, -com he fet moltes vegades- entro al despatx de direcció. I la trobo, asseguda a la taula, no em veu. Pronuncio pausadament el seu nom. Alça el cap, i se sorprèn de veure'm dreta al seu despatx fora d'hores, i abans de que pugui dir res, li dic "has de conèixer personalment a algú". Llavors, somriu, intrigada i morta de curiositat, s'aixeca, li agrada el joc. Li prenc la mà i me la miro fixament, molt seria. Ella ho entén: és molt important. Sembla que li augmenta la curiositat, però està nerviosa. Sortim a fora, i la veu. Ella s'exclama. Agafo la mà de cada una, i dic: "Per fi, totes dues juntes"