A l'olivera.

Un relat de: MoLi

Darrere la cortina quin xivarri. Mirant per l'escletxa com qui espia una conversa pel forat del pany s'hi entreveuen les grades, plenes de gom a gom. La sala és gran. Hi ha moltes orelles per escoltar i tant sols una guitarra per treure so. La guitarra reposa, estesa a terra sobre la funda. Afinada, calenta i a punt. La concertista també darrere l' escenari estarà prou preparada?, això no ho ha de dubtar, ara, cinc minuts abans de començar! Intenta respirar a fons, i no sentir els comentaris que la gent, animada fa abans de començar i seure al seu lloc. Estira una mica els músculs i nota que està garratibada de els cervicals. Estirament de dits, escalfament de les articulacions... L'avisen que estan apunt de començar. Sent que les veus del públic s'apaguen i es converteixen en murmuris, xiuxiueigs i finalment silenci. Llavors parla algú que presenta el concert. És la recta final per acabar de fer-se amiga dels cucs que li corren per la panxa i per creure's que és la millor guitarrista que aquesta sala haurà sentit mai per sortir amb el cap ben alt, un somriure al rostre i enfrontar-se com aquell qui res a mil orelles que volen sentir els millors sons que la guitarra pugui treure sota el reflex insuportable dels focus.
Somriu a un públic que no veu a causa de tant lluentor que la il·lumina i s'asseu a la cadira per concentrar-se, començar a tocar, i passi el que passi, no perdre aquesta concentració.
Però tant bon punt es troba submergida dins de tanta música i harmonia, se n'adona: falta algú. Troba a faltar la seva presència entre tant multitud. És un sentiment de buidor que no pot deixar de sentir, però ella segueix endavant i continua tocant a la perfecció. Està contenta perquè la concentració és màxima i tot li surt rodó. Però, màxima? No. Hi ha un fil de pensament que es pregunta: on és ella? Però, rodó? Li fa la sensació que tocar davant d'aquella gent que no coneix és fer una ximpleria. Si ella hi hagués sigut, observant des de l'escenari veuria tot de caps desconeguts que acompanyarien la seva figura despuntant, en un racó de la sala, lluent i somniant, aguda i màgica. En canvi, sense ella, aquella gent que havien pagat entrada es convertien en vulgars i incults. Només volia tocar per ella, i ella no hi era. Com el buit de la sala, una cadira simbòlica sense ser escalfada, sent la buidor dins del pit.
Una exclamació l'aclama en tocar l'últim acord i alça el cap, i sent l'alè pausat de la gent que l'aplaudeix... però no nota l'alè que vol sentir.
Definitivament no hi és. La confirmació és òbvia i mentre l'actuació avança, la buidor creix. On és?
El Re Major de l'acord final encara li ressona dins del cap quan ja està fora de la visió del públic, i entre cortines sent encara més aquesta buidor, ara que la tensió i la concentració s'han esvaït. Encara té l'esperança de sortir a fora, a menjar olives com tothom al voltant de l'olivera i trobar-se-la... però, no hi és. Nota com el fullatge de l'olivera s' envelleix i mica a mica es podreix com ella, que no sembla una artista contenta d'haver fet un recital excel·lent.
Vol trobar-se-la, acostar-s'hi, abraçar-la i veure-li els ulls lluents de felicitat i sentir l'olor de la seva pell fresca, relaxada... i que la consoli amb el seu tacte pausat i tranquil. Malauradament, no hi és. Si hagués notat aquest sentiment tant fort que li apretava al pit i que no la deixava respirar, potser hauria notat que la necessitava i hauria anat corrents a trobar-la i abraçar-la fins que els cossos es confonguessin en el so d'una guitarra llunyana que plora i no pot parar.

Comentaris

  • genial![Ofensiu]
    Capdelin | 26-05-2006 | Valoració: 10

    L'olivera, malgrat no té ningú sota la seva ombra, ni és l'arbre més llampant de la verdor botànica... egueix recargolant-se i donant el seu fruit i omple de verge oli llesques de pa de vida... com ella amb la guitarra, sola amb la corda i el seu dit que arrenca so de vida en la solitud que plora.
    Una abraçada.

l´Autor

MoLi

23 Relats

39 Comentaris

27655 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Vaig néixer el 1989 i podriem dir que quasibé a partir de llavors no he d'eixat de sentir aquest sentiment de "la necessitat d'escriure"* i de veure el món com una novel·la.
* "Porque lo que sí es seguro es que quien aprende a crear con su imaginación ya no cambia ese placer por nada: he ahí el único secreto de nuestro incompresnisble vicio"
En trobar aquest lloc, que jo anomeno el Festival de l' Expressió Escrita, se'm han obert els ulls, i moltes portes. Gràcies per a tots aquells que el formeu, i no desapareixeu mai!

*---***-*-*+--

I aquí, unes frases i fragments literaris que formen part de mi.

"Qui és l'imbècil que s'atreveix a sentenciar que són absolutament més bones les patates estofades que l'arros a la marinera? Una abraçada"

"La vaca éz zega"

"Estic a les boires, i penso i callo i tanco els ulls i ploro. I faig un esforç enorme per no oblidar això que sento."

"Les hores del plaer són sempre fugisseres, l'embiaguesa em feu caure de cop al vespre. L'oratage alçava onades a la bufera. L'esclat de la tarongina feu fleitejar els tossals, la poqueta nit, arriba d' OR , DISTANT."

"Els mots en realitat, no són sols per entendre'ns pel significat, sinó per descobrir el que, transparents, oculten. " Joan Vinyoli

"Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!" Joan Salvat-Papasseit

"Quil vol parlar bellament e retòricament e endreçadament, sàpia haver art e manera per la qual sàpia formar e dir sàviament e ordenada ses paraules" Ramon Llull