EL VESTIT BLANC

Sempre recordaré el dia que vaig conèixer la Emilia-Cristina. Era un dia d’estiu i el sol cremava de valent. Un dia que el quitrà de la carretera esdevenia fos i de color negre. Fa anys de tot això i les carreteres encara tenien un asfalt no gaire regular, amb pedaços mal fets desprès que el rigor de l´ hivern l´ hagués desfet i el camió que s’encarregava de tapar forats, i hauria tirat una paletada de quitrà i pedra mal tapant-lo com feien cada any.
La Emilia-Cristina i la seva mare van baixar del vell autobús que portava viatgers de la capital un cop al dia. En concret a las tres de la tarda quan mes coïa el sol. La Emilia-Cristina era una noieta de uns onze o dotze anys. El mes impactant per un noiet de tretze anys no era la figura de la nena i la mare, era els vestits que portaven les dues. La Emilia- Cristina portava un vestit tot blanc fins a mitja cama, amb mànigues curtes i un petit farbalà a cada una d’elles i també al capdavall de la faldilla amb un petit coll rodo de puntetes. Portava sabates negres lluentes amb mitjonets blancs amb un acabat de puntetes també i un barret de palla lligat al cap. La mare anava tota vestida de negre de cap a peus amb un vestit molt cenyit, que li marcava tot de tous de carn, semblava una botifarra negre de les que embotia el Pere de la Xarcuteria. Les dues portaven una maleta a la ma i la nena també un paraigües de color groc llampant. Així que varen posar els peus a terra i el vell autobús amb un estossec es va marxar carretera enllà, deixant tot de un reguitzell de pols, van travessar la carretera i es van dirigir a mi ,que estava badant com sempre repenjat amb la meva vella bicicleta a on hi havia l’ombra dels plàtans. La nena va obrir el paraigües i les dues es van posar a sota com si caigués un gran xàfec. Jo restava bocabadat amb cara d’estaquirot i vaig fer un intent de fugir.
-Para¡ va dir la noieta. No te vayas, tenemos que preguntarte una cosa . Sabes donde vive Mauricia ? I em va fitar fixament amb els seus ulls de color avellana. La mare va somriure i va deixar veure un forat en la seva dentadura. Eran guapes les dues vaig pensar, mes no son pas d’aquí. Tenen la pell massa bruna i les seves cares tenen un no se que, que las fa forasteres.
- Si vaig dir jo, la Mauricia , la que va venir de Colòmbia ?
- Eso mismo va dir la noieta, es la meva tieta.
- Si pudieras acompañarnos ?
- Si i tant, vaig dir jo, es aquí mateix. Seguiu-me vaig fer jo.
Devíem fer molt mala ganya els tres, les dones sota el paraigües, jo amb la bici en una ma, la gorra mal posada ja que un gos que feia migdiada ens va acompanyar, lladrant fins a la casa de la Mauricia, que era la que tocava al cementiri per la part de darrera el poble.
Un cop alla es van despedir de mi va tancar el paraigües i va dir-me. Soc l´Emilia-Cristina i aquesta es la meva mare, Santisimo Sacramento ,hem vingut aquí ja que el meu pare ha mort i la tieta ens vol a casa seva. Som de Colombia també. Es va treure el barret de palla i vaig veure que a sota hi tenia uns cabells de color com vermellós, que mes tard vaig descobrir eren tenyits i no naturals com jo pensava. Va donar-me la ma al igual que la seva mare. Jo soc el Roc vaig dir , el fill del Blai , ja ens veurem pel poble. Es aquí vaig dir i vaig pujar a la bicicleta i vaig pedalejar sota el sol de justícia.
No la vaig tornar a veure fins el dia que va començar el col•legi, pel poble si que es parlava que havien arribat dues dones a casa la Mauricia i que ara també la mare acompanyava a la Mauricia a netejar per les cases, de la nena poca cosa en sabien, quasi mai sortia de la casa, es pot dir que jo era un dels poc que l’havia vist.El dia que van començar les classes quasi no la vaig reconèixer. En lloc del vestit blanc portava un vestit de coloraines , les mateixes sabates negres i una mena de cartera a la ma, on jo vaig suposar hi duia els llibres. Hola ¡ va dir. Ens varem conèixer el dia que vaig arribar. Hola vaig dir jo, apartant-me dels meus amics . Com va tot ? vaig dir , no t’havia vist mes. Malament no conec a ningú i trobo a faltar els meus avis. Ahhh ¡ vaig dir jo. Ja ens coneixeràs avui i vaig tornar al meu grupet d’amics
A dins a l’escola la varen fer asseure al meu costat. La mestra ens la va presentar a tots i va dir teníem d’ajudar-la en el que fes falta, ja que venia d’altres terres. Jo així ho vaig fer i vaig comprovar que anava endarrerida envers nosaltres, no entenia ni un borrall de català i com que no tenia bolígraf blau ni vaig donar un de meu. Al sortir al pati em va seguir com un gosset. Els meus amics van començar a riure i jo com vaig poder vaig desfer-me de la nena. La Emilia Cristina que tenia el seu caràcter, com vaig comprovar em va dir.
- Creia que usted era diferente, pero veo que es imbecil como todos sus compañeros. Adios.
- Ospa¡ era la primera vegada que em deien de vostè, desprès ja vaig anar comprovant que formava part de la seva manera de parlar.
I varen passar el dies i els mesos i la Emilia Cristina es va anar integrant al nostre grup. Va canviar la seva particular manera de vestir i ho va fer com les meves amigues. Els cabells li varen anar creixent i en lloc de aquell tothom ho comentava. Parlava català quasi sense accent i el to de la seva pell es va tornar mes clar i va créixer . Ens van fer molt amics i integrant del meu grup. Sempre tenia com una expressió trista. Aquí estic molt bé , mes enyoro la meva terra i la meva mare també, mes no crec que hi puguem tornar mai deia. La meva mare vol que estudií i que tingui una vida millor, allà no ho podria fer. Ho entens oi ?
Si deia jo, ho entenc tu vas ser la primera persona que em va dir de vostè i li tirava de la cua de cavall que li queia per l’esquena negra i brillant.
Ara que ha passat ja tant temps i la Emilia Cristina es la metgessa del poble i jo el farmacèutic ric una mica quan penso que vaig ser la primera persona que la vaig veure arribar. Ara també es la meva dona i la mare dels meus dos fills. La nena la Emy es un calc de la seva mare i en Biel una barreja dels dos. A Colombia sols hi hem anat dues o tres vegades per vacances amb Santisimo Sacramento perquè volia veure la seva familia.