El trist cant de la Natura

Més enllà del cel estrellat,
més enllà de on bufa el vent de llevant,
més enllà del turó nevat,
uns ulls estan plorant.

En un indret de desconsol,
en un bosc profund on no hi arriba el sol,
hi ha una mirada en dol.

D'uns ulls innocents,
talment com els d'un infant,
cauen llàgrimes roges, roents,
es la natura amb el seu trist cant.

Allà on hi ha un bosc talat,
allà on hi veiem un nou desert,
es pot sentir el seu plor desconsolat,
preguntant que en queda del que era verd.

I contemplant aquest abocador
pensa que el seu futur no és massa prometedor,
però creu que encara hi ha homes que estimen la naturalesa,
i en ells esta el amb franquesa,
el seu destí...