El tren, la pluja i el vent

Dins el vagó
alço els ulls
infidel a Anna Karenina
tafanejo fragments d'altres vides
escampades pel tren
que em condueix cada matí a la rutina:

dos estudiants festegen
un home gran, se'ls mira, tanca els ulls, i somia
dues amigues xerren
n’hi ha una que es mou al compàs d'un subtext que diu “mira'm”
...balla quan camina
la contemplo amb la certesa del record
l'he vist altres dies,
fins que escolto que diu
quelcom del noi amb qui viu
- maleït siga!-

miro l'estació
eixam de bifurcacions
on branques d'un arbre immens
van teixint un laberint de destins
jo, amb un sol bitllet,
a mig camí,
encara sé ben poc d'on em durà la via

sobtadament
la pluja em respon:
un bosc transparent
em corprèn la retina
a voltes corrent
a voltes lentament
és el traç de cada gota
el que les fa diferents
sovint dues s'acosten
sovint dues es fonen
a voltes per un moment
a voltes pel que queda del vidre

tot depèn del vent...
mentre jo
més content
torno amb Anna Karenina