El Sol es pon

Camines per la ciutat (que és Viena, ciutat de 1,7 milions d'habitants i capital d'Àustria, no d'Austràlia que queda molt més lluny. Àustria és un país on s'hi parla alemany --no existeix l'austrohúngaro. Dic tot això perquè hi ha gent que està una mica peix en geografia del seu propi continent.), un cop més Rennweg amunt, amb la intenció de donar una volta per l'Erste Bezirk. Mentre camines penses, com comença a ser habitual, que tot seria més fàcil si els austríacs parlessin català, o fins i tot castellà. Però parlen alemany.

Arribes a Schwarzenbergplatz quan tot just el tramvia 71, que avui has decidit no utilitzar perquè tens ganes de caminar, t'avança. Camines i camines, primer girant a l'esquerra per Kärtner Ring fins que gires a la dreta per Kärtner Straße on tornes a veure, ja fa un temps que no passes per aquí, l'Opernhaus.

Aquí ja detectes, sense voler-ho, un munt de turistes. Potser tots són turistes. Detectar-los és molt fàcil: porten càmera de fotos (normalment digital) s'ho miren tot com si ho veiessin per primer cop (possiblement ho veuen per primer cop) i porten el mapa que et donen a l'oficina d'informació turística que és a tres minuts a peu d'on et trobes, davant de l'Albertina.

Decideixes que continuar caminant és una bona idea si no vols que et confonguin amb el turista que ja no ets, com si a algú li importés. I camines en direcció a la Stephansdom, la catedral, pel mateix Kärtner Straße que ara sembla la suma del Portal de l'Àngel i la Rambla de Barcelona en un espècie de "2 en 1" d'anunci de xampú. També hi ha estàtues humanes, però amb la particularitat que es mouen. Penses que, a partir d'ara, serà millor definir-les simplement com a persones disfressades que es col·loquen sobre un pedestal i esperen rebre diners.

Entre actuació i actuació dels artistes del carrer, entre el guitarrista de cinquanta que canta blues i soul i la pianista d'origen oriental de la següent cruïlla, t'adones que hi ha altres músiques en forma de veus que t'acompanyen i t'abandonen. Els guiris parlen en les seves llengües. Escoltes un parell de persones que discuteixen en anglès, tres noies que parlen (en el que creus que és) rus. I, de cop, un idioma familiar se t'aproxima lentament. Català se'n diu, l'idioma més bell dels que es fan i desfan (segons deia aquella famosa Sardana: la Macarena). Per un moment vols dir-los alguna cosa.

Però no ho fas: són guiris. Aquí la gent parla alemany.

Gires a l'esquerra per Johannesgasse i un altre cop a l'esquerra per Tegetthoffstraße i gires més vegades sense cap rumb. Fins que arribes a Augustinerstraße i et dones la volta i mires altre cop l'Opernhaus. Des d'aquest angle el color de la teulada quan el Sol es pon t'ha meravellat des del primer dia que el vas veure. I ara el Sol es pon.