El silenci de les seves passes...

El silenci de les seves passes marxar, la seva silueta allunyant-se, deixant tot enrere; la seva estela, els seus petons, el seu silenci…la seva anima, la seva vida, el seu món…les seves llàgrimes; qui sap, potser anant-se'n a un lloc millor. El dolor perdura en l'aire, estàtic, esperant una resposta, desespera, ningú diu res, ningú fa res ¿Pot algú només veient les seves llàgrimes imaginar com se sent cada un? ¿Saber que pensen?
Tot es fa fosc, ella plora, les seves llàgrimes llisquen per la suau pell, com esperant arribar al terra, que tot acabi, acabar mortes, trepitjades, restar oblidades.
Ell no plora, mai plora, però en el fons ho fa: el seu cor plora, la seva anima plora, exteriorment es només una roca; no sent, no parla, no pensa, es només una roca morta; una roca morta que per dintre plora. Els seus ulls es tanquen, no veu res, no sent res, només el silenci, el silenci de les seves passes marxar, el silenci de les seves llàgrimes morir...

Desapareix, s'allunya, la seva essència es marceix poc a poc amb cada passa cap a una direcció que ella creu correcta. Tot queda reduït al que un creu, a saber escollir. Ell creu que no la tornarà a veure, per això es una roca, de la mateixa manera que sap que mai la podrà oblidar, que ha deixat massa marca, per això plora.

Ningú diu res, les paraules son insuficients per expressar que senten.
Dos mons que fins ara formaven un de sol, tan acostumats l'un a l'altre, ara tot els hi sembla irrellevant, res els importa, només que, a unes poques passes, descansa l'altre mon plorant. Paraules mortes, potser oblidades en algun racó d'un mateix, paraules importants deixades al fons d'alguna ampolla a mig beure.

El silenci deixa pas al dolor, les llàgrimes al desesperar.
Les seves passes son ja llunyanes, el seu eco ha quedat oblidat, les llàgrimes, trepitjades i trepitjades, no son més que petites taques en un terra ple de taques...