Somriures, llàgrimes...records

Llàgrimes

No se què pensar ni què m'està passant, torno a sentir de nou el mateix dolor que una vegada vaig sentir, no sé què fer a part de plorar. La foscor no em deixa veure, no em deixa pensar, estic pres en aquesta trista soledat, la ferida es torna a obrir, la nit m'abraça a totes hores, no em deixa respirar...

Sento por, por de perdre les coses que més m'estimo, i sense voler tot em recorda a aquell dia en que vaig creure morir, quan vaig perdre tot per estúpids errors que, una vegada i una altra, he tornat a cometre. Jo mateix em vaig matar, em vaig estripar l'ànima deixant una tènue línia de llum, aquella línia de llum que vaig intentar seguir per a poder viure, però estava desolada, em sentia sol, com una joguina caiguda en desús, ja no era abraçat, era com un cos inanimat al que havien arravatat la vida, ple de ferides, sense poder-me incorporar.

Cada vegada que intentava reaccionar, em sentia igual, sol, sense ningú que em protegís de la trista realitat, de la trista vida. Vaig intentar seguir, però no tenia forces.

Recordo allò i se m'humitegen els ulls, les meves llàgrimes cauen com la sang, la sang d'una ferida que no arriba a curar-se.

Ara me n'adono que no val la pena plorar, encara que sentis que tot t'ofega, com em sentia jo, has de seguir endavant, la vida segueix.

Encara que sentis que el dia es torna gris, has de continuar. Però a vegades, no et recuperes del tot, i les ombres tornen i no hi pots fer res al respecte. Has d'aixecar-te encara que estiguis sol de nou. Jo ho vaig fer, però la tristesa va tornar i no se n'ha anat, he après a conviure amb ella, com si formés part de mi, de la meva ànima.
Ànima que no deixa de plorar per molt que ho intenti.
Ànima que està cansada,
que plora sang,
que mor.

Miro al meu voltant i veig gent que m'estima, i la por a perdre-la em cega, em mata... Però ja estic cansat, cansat que el record, dies sí dies no, s'apoderi de mi i no em deixi continuar, no em deixi viure. Estic cansat d'aquesta soledat en la que em sento atrapat, d'aquesta tristesa que no em deixa estimar, perquè el meu cor ha deixat de bategar des de fa algun temps. I em sento egoista per pensar que només es la meva ànima la que esta desolada, que només a mi la vida m'ha traït atrapant-me en aquest pou, en aquest forat negre del que em sento incapaç de sortir.

Espero que la vida em deixi intentar aixecar-me de nou i aconseguir veure el sol, sentir-me feliç de nou, sense ofegar-me en records, aquests records que em tenen lligat. Però trencaré aquestes cadenes que m'estrangulen sense pietat, que em fan sagnar i plorar. Perquè com abans he dit, la vida segueix.



Somriures

He creat una armadura perfecta, no fujo però tampoc lluito, simplement intento no donar-li importància a les coses que temps enrere m'haguessin fet plorar. Intento tapar la ferida a base de mentir-me a mi mateix, fins un punt en què m'he de tornar a enfrontar a la realitat, i tornaria a morir, tornaria a començar, a plorar...si no fos perquè encara que no vulgui, ha canviat alguna cosa en mi. Em rodejo del mateix món, però li he donat una altra tonalitat que el fa diferent.
He amagat tantes vegades llàgrimes sota somriures que ja no sé plorar. I això esta bé, el que en principi era una armadura s'ha convertit en la meva pell, han cicatritzat les ferides que una vegada van crear un mar de llàgrimes roges.

M'agrada mirar a la gent que m'estimo quan riu, em sento més fort perquè sé que una part d'ells esta dins meu, que d'alguna manera ells han fet de mi el que sóc, i, per tant, comparteixo la seva alegria. Soc feliç si ells són feliços, mes ben igual si dintre meu l'ànima crida en un intent de fer-se sentir, mes igual si l'ànima plora fins a inundar-me per dins, mes igual si les ferides es fan tan evidents que la pell plori sang, perquè les tornaré a tapar, com he fet fins ara.

Sempre arriba un dia en que un es pregunta si no seria mes fàcil acabar amb tot i fugir, però no em veig capaç de fugir, d'allunyar-me, perquè tot esta aquí. Dolor i alegria son dos camins que sempre van junts. M'he acostumat a viure així, a plorar en els racons més foscos del meu interior, mentre ric per fora; és una guerra constant amb mi mateix.
Tot i que no fugir impliqui dolor, els bons moments superen als dolents, bons moments que arraconen el dolor i el fan desaparèixer.

Cada mati, quan surto al carrer, no puc evitar mirar-los mentre caminen amb un somriure al rostre, perquè no puc ser com ells? M'he fet aquesta pregunta tantes vegades, que ja ha deixat de tindre sentit, la pregunta ara és, perquè sóc com sóc?
Perquè no puc deixar de sentir veus al meu cap repetint-me una i una altra vegada que la meva vida es una merda? Soc jo dient-m'ho a mi mateix? O es reflexe del que em diu la gent que he de fer? Perque no em puc limitar només a viure la vida sense preocupar-me del que pensi la gent?

He intentat tants cops sentir-me només a mi mateix i als meus, que em sento estúpid tornant-t'ho a provar. Però algun dia ha d'acabar. Sempre es pot somiar, es la capacitat que ens brinda el nostre cap, somiar ens fa lliures encara que no ho siguem, ens fa creure que tot es possible. Perque no somiar?
Perque no deixar de plorar sang?
Perque no deixar de morir?
Tot te una resposta, la vida segueix.



Records

Tot queda en record, tot s'oblida, tot queda enrera. Es curiós de quina manera el temps pot canviar les coses. Tot s'assumeix, els dies deixen de ser dies i passen a ser curts períodes de temps, uns duren més, altres menys, depenent del teu estat d'ànim, però indiferentment de com sigui el dia, sempre passa a formar part del passat.

Un dia te vint-i-quatre hores, cada una de les quals te seixanta minuts, això fa un total de mil quatre cents quaranta minuts, es a dir vuitanta sis mil quatre cents segons.
Un somriure dura un segon.
Una llàgrima dura un segon.
Perquè malgastar vuitanta sis mil quatre cents segons en llàgrimes si pots gastar-los en somriures?
Es una filosofia poc complexa però eficaç.

Enrere han quedat els plors, enrera han quedat els rius de sang...
Tot queda en record.

"Es curiós com d'una llàgrima s'inspiren mil paraules i com d'un somriure només se'n pot inspirar un altre"