Des del cor, sempre des del cor...

T'arrauleixes sota la seva abraçada, saps que no durarà, que les abraçades no duren eternament, però la fas durar, perquè saps que coses com aquestes son les que et mantenen viu.
Sents la seva veu, dient-te a cau d'orella que t'estima, t'apropes, i a cau d'orella li murmures que tu també l'estimes, que no necessites res mes que això per ser feliç; la seva abraçada, el seu amor.
Els seus ulls acaben per atrapar-te, et sents mes fort i mes dèbil al mateix temps, et sents excitat i al mateix temps atemorit... coneixes aquesta sensació, et sents estrany, la mires als ulls, i no saps què dir ni què fer, fins que, trencant el silenci, t'apropes i li dónes un petó.
Les estrelles sempre son rares, siguin bones estrelles o dolentes, sempre penjades d'aquell espai i el seu univers, arraulides en racons... esperant ser rescatades.
Potser amb el teu petó no l'has salvada, potser mai la tornaràs a besar, però sempre estaràs allà, esperant o no, perquè saps que ella es la teva vida, res del que facis tindrà valor algun per tu si ella no està a prop per veure-ho. I sobretot, mai deixaràs de sentir aquella música, aquelles petites cançons que una vegada es van fer vostres, i que segueixen sonant des del cor, sempre des del cor...