El portal del temps (IV)

Vaig còrrer tan de pressa com vaig poder. Potser l'amulet que havia desencadenat el poder també el podria tancar. Vaig trobar fàcilment un dels "monstres" perquè era tan gran que es veia d'una hora lluny . Era com un ''cap-gros'' gegant volador. Treia foc pels queixals i tenia unes tetines a la panxa d'on sortien enormes gotes d'àcid sulfúric. Destruïa tot el que trobava al seu pas. Vaig agafar l'amulet, el vaig fregar i vaig apuntar cap al monstre amb l'esperança de que passés una cosa ëxtraordinària. Va sortir un raig. Però el raig no va sortir de l'amulet com m'esperava sinó que va sortir de l'anell. Quan el va tocar, el monstre es va desintegrar i un raig de llum va anar a parar a l'amulet.

- VISCAAAAA!!!!- vaig cridar amb tota l'alegria del món.

Vaig mirar-me l'anell. Ara brillava molt més i hi havia aparegut un safir uncrustat. Li vaig fer un petó.

Vaig seguir decidit a capturar més bésties. La següent em va costar de trobar perquè era molt ràpid i petitíssim. Semblava un hàmster de la mida d'un gos de color vermell. Tenia uns ullals molt afilats. Al seu voltant la gent fugia, cridant. Segurament aquesta criatura els volia xuclar la sang o alguna cosa semblant. Em pensava que un enemic tan petit seria fàcil de destruir però no. Era tan ràpid que no hi havia manera de tocar-lo. Encertava a tot menys al monstre. Menys mal que el raig no destruïa els edificis ni res. Estava desesperat. Finalment, i per pura casualitat, vaig prémer el safir. Aleshores tot (i tothom, inclós el monstre) es va aturar. Aquell botó servia per parar el temps! Ara sí que, li vaig disparar al monstre. Un altre raig de llum va anar a parar a l'amulet i a l'anell hi va aparèixer un robí. Segurament servia per alguna cosa.

Abans d'anar a buscar més monstres, vaig voler anar a veure als meus pares per veure com estaven i explicar-los tot el que havia fet. Vaig agafar una drecera per un carreró (aquells carrerons me'ls sabia de memòria perquè quan era petit sempre jugava allà). Llavors, pel camí, vaig trobar un cubell d'escombraries que es movia. Per pura curiositat, vaig mirar què era. Quan vaig obrir la tapa un moc gegant amb ulls i boca. Tenia un munt de coses fastigoses dins del cos. De cor tenia una merda (amb perdó), de pulmons, unes llaunes; de cervell, mocadors de paper i d'intestins, pomes podrides.

- Com que un dels monstres, eh? -vaig dir.

- Ñö g@xöû*ïnïmüsxâ!!! JUA JUA JUA!!!

No sabia el que m'havia dit però em donava igual. Primer de tot, només per provar, vaig intentar disparar-li el raig. Per sospresa meva, quan el va tocar, es va fer més gran. Va passar de ser com un pis a ser com dos pisos. Era la manera més fastigosa de fer mal a algú: agafava un cubell d'escombraries i em tirava tot el que hi havia a dins i, després, el cubell buit. Total, que em va trencar un braç i em va embrutar de cap a peus. Llavors vaig pensar. Em vaig plantar davant del monstre i vaig prémer el robí. Però no va passar res. Com que aquella cosa fastigosa em tirava coses fastigoses, no podia podia pensar. O sigui que em vaig amagar per pensar amb més tranquil.litat. Potser si parava el temps el podria desintegrar. Vaig plantar-li cara i vaig aturar el temps i, sense voler, també vaig prémer el robí. Llavors va passar una cosa increïble: als peus del monstre hi va aparèixer un forat negre que el va xuclar. I, com m'esperava, a l'anell hi va aparèixer una altra pedra preciosa, en aquest cas, una maragda.