El portal del temps (V)

Ara si que, vaig anar a veure als meus pares. Quan vaig arribar, vaig veure que un grup d'una centena de soldats amb tancs que disparaven a un altre monstre, que, en aquest cas, era semblant a Godzilla. El monstre ho destruïa tot i els dispars dels tancs no li feien efecte. Però la pregunta era, on eren els meus pares? Vaig anar corrents cap a un soldat.

- On es la gent que hi havia aquí? -vaig preguntar-li.

- No t'acostis aquí nen, és molt perillós!! -em va donar una forta empentaper a què mapartés.

- Però on és la gent -vaig insistir.

- En una escola on es refugia la gent. Es diu CEIP Joan Oliver -L'home no va tenir més remei que respondre'm- I ara veste'n!

Sense pensar-m'ho dues vegades vaig travessar el mur de soldats i vaig posar-me just davant del monstre. Els soldats intentaven dissuadir-me però jo, ràpidament, vaig prémer les tres pedres precioses alhora. Llavors, un munt de raigs provinents de tota la ciutat (inclosa la del monstre), van anar a parar a l'amulet. Sense perdre ni un moment, vaig passar la barrera de soldats atònits i vaig anar a l'escola que m'havia dit el soldat.

Quan vaig arribar, tota la gent estava a fora i reia, estava feliç. Estava clar que sabien que tot s'havia acabat. Vaig buscar entre la multitud els meus pares i ma germana. De seguida els vaig trobar. Quan em van veure em van abraçar i fer petons. Em van preguntar on havia estat i que m'havia passat al braç. Però van tenir la resposta inmediatament. Va vindre un soldat d'aquells. Quan em va veure, va fer uns ulls com unes taronges i va cridar: <> Tots em van mirar amb cara d'estranyesa. Però tot i així, em van fer una rotllana i em van aplaudir. Jo, es clar, em vaig posar vermell.

A l'endemà, vaig rebre una carta de l'alcalde. Deia que a l'endemà havia d'anar a l'ajuntament a que em donés les gràcies en públic i la clau d'or de la ciutat. Vaig dir-ho als meus pares. Em van dir que sortiria a tots els mitjans de comunicació i que el braç trencat semblaria molt heroic. Estava tan content que em vaig menjar el plat que m'agradava menys: les llenties.

Va arribar el gran dia. Allà m'ho van donar tot: la clau, uns aplaudiments i, fins i tot, una bossa de regals.

Ara recordo aquells temps com si fos un somni. I sempre que vull anar al passat, em poso la roba adequada, no fos cas que em passes el mateix. ;)