El poder de la "Mantis"

Vàrem coincidir en un viatge a l'altra banda de l'Altlàntic i ben aviat es va produir entre tots dos un típc joc de seducció. Jo feia com que l'ignorava però alhora anava remenant la cúa, apareixia i despareixia llençant mirades de fit a fit en la distància, deixant clara la meva receptivitat amb un somriure mig insinuat; ell, sempre envoltat de la seva cort d'acòlites falagueres i rialleres com si permanentment els estés tocant el cul que no el deixaven ni a sol ni a sombra, em cercava amb la vista mal dissimulant el desig.

Al cap d'uns dies ens vàrem començar a apropar. A voltes se'm acostava em deia una bestiesa a cau d'orella i em besava suament els llavis, jo li ho acceptava però em reia d'ell: Au ves! que les teves dones et renyaran si les desatens i a mi em tallaran el coll, "¡Come sei bella! non ce nesuna come te" i se'n anava. Així fins al darrer dia al matí que em va venir a trobar a la piscina i sense protocols ni preàmbuls em va dir: el viatge s'acaba i vull estar amb tu, oh!, però jo no et conec, ¡i és clar que em coneixes! digues, si o no. Mmmm... d'acord aquesta tarda a les 7 a la teva habitació, d'acord fins després doncs, adéu fins després.

No explicaré el que va passar ja, que tot i estar bé, suposo que els dos estavem massa nerviosos per allò de fer el millor paper possible davant quelcom que feia dies desitjàvem molt i que, a més a més, era o ara o mai. És el que ténen els amors ocasionals. Ens vàrem intercanviar adreces i telèfons, qui sap... però vaja…

Tampoc explicaré la segona trobada. Perquè contra tot pronòstic va haver-hi una segona als pocs mesos en un vist i no vist un dia que ell havia de resoldre assumptes de feina a Barcelona. Aquesta vegada, però, vaig tenir un presentiment.

I ara ve la tercera. Al cap de mig any d'aquella segona trobada aquest cop vaig ser jo qui li va tornar la visita al seu país. M'esperava a l'aeroport de Fiumiccino amb el mateix somriure que faria una critatura la nit de Reis. Havíem de passar una setmana junts a casa seva, al seu territori, això és molt de temps i no és pas cosa senzilla conviure tants dies amb algú que, digués el que digués, només coneixes d'esquitllada. En els sis mesos que havien transcorregut, pot ser havíem parlat per telèfon en tres o quatre ocasions i prou de cinc minuts cada una: "Ti penso, ti penso sempre, il tuo corpo, il tuo viso, il tuo soriso…".

Durant el trajecte em posava la mà a l'entrecuix mentre me l'anava acariciant. A voltes, el dit petit se li escapava sota les calces amunt fregant lleugerament aquell lloc més sensible provocant-me un petit sotrac, jo, però, mantenia la mirada clavada al davant sense veure-hi, muda i paralitzada, segurament tot un presagi del que m'esperava.

Només tancar la porta del pis i amb el temps just per deixar la maleta a terra, ens vàrem començar a besar. Les nostres llengües s'entortolligàven en espirals impossibles. Llavors va començar a treure'm la roba fins que vaig quedar completament núa, només jo, en un joc de dominació i submissió, cara a cara. El vestit imprimeix caràcter, evidencia allò que som o volem ser i ens dóna seguretat; en canvi, la nuesa absoluta en front altri que va cobert ens fa vulnerables, indefensos, desprotegits. L'any 2003 vaig participar en l'esdeveniment fotogràfic de l'Spencer Tunnick a Barcelona i davant 7.000 persones no vaig tenir cap mena de sentiment pornogràfic ni de vergonya, ben al contrari, era d'harmonia i concòrdia i va resultar una experiència altament gratificant perquè no era exhibicionisme, ni competència, ningú no havia de demostrar res allà.

Ara, però, era diferent, tots dos sols a punt per al combat en la intimitat d'aquell lloc aliè a mi, jo en inferioritat de condicions, em feia vulnerable a la seva influència. Una sensació contradictòria d'excitació i vulnerabilitat.

Sense dir-nos res encara, em va conduir fins a la taula del menjador i m'hi va estirar al damunt. Altiu, com un patrici romà disposat a exercir la seva autoritat ¡si n'és d'important el territori propi, no l'habitació neutra d'un hotel! Ell continuava vestit, no tenia intenció de treure's cap peça, només va fer emergir el seu membre preparat per a explorar la cambra fosca l'entrada de la qual jo li oferia amb excitació continguda, "¡Che bella figa que sei!". El vaig acollir amb un sospir cloent els ulls. Li vaig suplicar que anés a poc a poc, a poc a poc, no per temor sino perquè volia experimentar de ple el freg en cada racó, en cada punt, durant el màxim de temps possible mentre s'obria camí en les meves entranyes una vegada i una altra i una altra presoner cercant una sortida inexistent. La voluptuositat de l'escena requeria aquella recreació.

M'acariciava les natges i el puvis erm, i amb el polze mullat de no sé què jugava amb la perla rosada amb la delicadesa de qui té por de trencar-la -Oh, Déu meu!- Els meus pits distesos trontollaven al ritme de cada envestida i un corrent de plaer elèctric em recorria l'espinada de baix cap dalt fins a clavar-se'm al cervell. Amb cada escomesa notava com el meu cos s'anava emplenant d'energia més i més. I no era pas un intercanvi, no, sino que era jo qui la hi xuclava a ell, l'energia, de la mateixa manera que ho fan les femelles d'aquells insectes monstruosos que devoren el mascle després de la còpula un cop satisfetes. Els papers havien canviat, la dominada passava així a ser la dominadora.

Ara si, els nostres cossos vàren arribar al límit. Jo primer, ell una mica més tard, així que vaig poder-lo contemplar apurant fins a l'última gota aquell deliciós verí i vaig veure com les seves faccións es transformaven contraient-se; semblava una altra persona, aquell tros d'home que era ara havia minvat. Gairebé no el reconeixia cada cop més expremut i el rostre transfigurat en una expressió de dolorós plaer com el drogadicte que tot i saber que aquella adicció acabarà per matar-lo no pot parar d'injectar-se. A la fi es va desplomar damunt meu, inert.

Ens quedava encara una setmana per davant...