El pintor i la model

El pintor, cansat de la gent, abandonà la seva pròpia exposició, però no pogué allunyar-se'n massa ja que amb les seves meditacions, si més no, s'hi introduí de nou perquè finalment havia aconseguit el que es proposava ja feia temps: exposar a la sala principal de la ciutat, i de tot aquest conjunt d'esdeveniments un veritable èxit en fou la conseqüència.

Una quantitat important de persones destacades del país s'interessaren pels seus quadres, i anaren preguntant els preus, decidits a comprar-ne un. També un seguit de periodistes li demanaren una entrevista.

No podia estar de més bon humor, ja que una allau d'esdeveniments s'havien precipitat en poc temps, després d'un any que resultà desastrós, incomprensible...

Encara avui dia no acabava d'entendre res. Potser perquè la seva pintura, en certa manera, volia fer oblidar una sèrie de pintors que es decantaren vers l'art abstracte. Ell abominava, sense pal·liatius de cap mena, d'uns artistes que no podien acabar de ser compresos pel públic en general. Creia que la pintura en l'actualitat havia de tenir un altre caire, perquè no podia ser sinó la còpia exacta, precisa, de la realitat, i feta tan minuciosament que es pogués dubtar si era una fotografia...

Lentament l'artista havia sortit de l'exposició, i passejant d'una manera assossegada, entrà al seu taller. Era un local ben espaiós, situat en un primer pis d'un barri on abans només hi havia magatzems, que poc a poc s'anaren transformant...

Doncs el pintor, després d'una agitada jornada de cara a la premsa, al país i quasi davant del món, s'havia reclòs al seu cau on només volia treballar perquè anhelava la tranquil·litat.

Agafà els pinzells i començà a meditar davant d'un quadre en blanc, pensant en un nou esbós... però no recordava res, i alhora intuïa haver estat barrinant sobre algun tema: paisatge, bodegó, el retrat d'una persona concreta... Tenia la ment sense cap idea precisa. No podia evocar res de res. Semblava com si divagués quan de cop i volta es trobà davant d'una noia molt jove.

-Què hi fas aquí! Com hi has entrat?
-El porter m'ha deixat passar. Sóc model, sap?

El pintor quedà tot estranyat. Impensadament es recordà que tenia un tema en un estat de meditació profunda, encara que li semblava no haver-ne parlat amb ningú.

-Sóc model -tornà a repetir la noia.

L'artista continuava mut. Es passà la mà per la cara, dubitatiu. Potser volia tornar a prendre el fil perdut, i així, no hi ha cap dubte, que trobaria la baula que li mancava.

-Sóc model. M'han dit que volia fer una pintura d'una noia despullada. Seria, com per exemple La maja desnuda de Goya, no?

Finalment l'artista ja començava a recordar, com si entre la pols i la humitat que s'anaven diluint pugés una claror ben viva.

-Fa una setmana vaig demanar una model ben especial, no?
-Sí, sí.
-Volia pintar un quadre d'una noia amb cabells clars i ulls blaus.
-Àngela maria... si jo els tinc així; també, si em mira els ulls... veurà una cara molt blanca... No cal dir res més... No és cert?
-És ben veritat... Però jo vull fer l'obra d'un gran mestre... No sé si hi tindrà res a veure, perquè la meva mirada encara vol ser més fotogràfica...
-M'agradaria entendre'l, perquè hauria de saber que ben aviat començarem un nou segle, que tindrà presents les imatges per tot signe...
-Tu no saps el que vull dir. El meu estil és més que real, és hiperreal, i així la gent acabarà per dubtar si és o no una fotografia, perquè resulta molt més revolucionari copiar la realitat amb tots els pèls i senyals.

La noia, que havia vingut com a model, tenia una figura molt estilitzada: ulls blaus, cara mig pàl·lida, braços molt prims...

El pintor li parlava amb una veu una mica nerviosa. A vegades semblava una mica despistat, però sempre feia allò que vivament desitjava i així la volia contemplar com si es mirés un paisatge perquè, de veritat, la volia pintar com aquell que retrata un objecte, fred, distant... però finalmet ho descartà. Un ésser humà sempre porta com una mena de poesia, a vegades soterrada, però sempre existent.

Se la mirava primer amb indiferència, però poc a poc s'hi anà interessant. Llavors fou quan li demanà que es despullés; tot seguit agafà els pinzells i davant d'una tela en blanc començà a fer l'acció de pintar.

-No tens fred -li havia mig insinuat.
-No -contestà ella, estirant-se damunt del sofà.

Ell l'obserbava amb una mirada atenta, escrutadora, perquè volia captar-ne tots els detalls, i així analitzaria els contrastos entre clarors i foscors i alhora veuria tots els colors de què estava compost... abans d'agafar els pinzells i començar a pintar.

Ella feia una estona que estava nua, i no havia vist que treballés gaire.

-M'has de pintar, no?
-Sí, però abans haig de copsar-ne tots els detalls... Quan els tingui tots a la retina llavors ja no podré parar.
-Vols engatussar-me o què? Potser creus que és la primera vegada que ho faig!
-No! No! És que jo sóc diferent. Però si no calles llavors ja no pintaré... i serà definitiu.

El pintor prengué els pinzells i començà a dibuixar una silueta; després poc a poc, al damunt de la tela, anaren apareguent els peus, les cames, l'entrecuix, la panxa, els pits... Cada vegada pintava d'una manera més ràpida. Donava a entendre que ja sabia el camí com si tot ho tingués estudiat, encara que quan arribà a la cara s'aturà. Li clavà una mirada intrigant.

-Et passa alguna cosa?
-No, que he arribat al problema principal, que és també el més important: l'expressió de la cara. Es poden fer nus imponents que resulten esguerrats si la cara és falsa. No hi ha un problema més seriós però que alhora esdevé el més fascinant.
-Tu creus?
-Sí, m'intriga moltíssim, sense cap mena de dubte.

El pintor ja havia omplert tota la tela de colors: damunt d'un sofà hi apareixia una noia nua, que resultava bellíssima per l'equilibri dels colors, per la perfecció del retrat, però hi mancava la qüestió més important: no tenia cara.

-L'expressió del rostre, sobretot si els ulls tenen una veritable vida és allò que m'atrau més d'una pintura, i també d'una noia.

-Tu creus?
-Sí, no hi ha cap mena de dubte. És la raó principal d'un retrat, allò que li dóna més vida.

La noia havia mogut lleument les cames; li havia corregut una certa tremolor per tota l'espinada, potser perquè estava viva, potser perquè intuïa que era davant d'un mestre de la pintura.

-Els ulls, només els ulls donen sentit a tot, encara que sigui una noia nua; sigui el personatge que sigui, els ulls acaben de donar el toc definitiu, com si la pintura es transformés en un ésser viu que necessita ser contestat, interpel·lat; la tela no és un objecte mort perquè ha de tenir vida pròpia i sempre s'ha de bolcar en un ésser estimat...