El món és un mocador

Sonen les heràldiques trompetes. La princesa deixa caure el seu mocador blanc a terra. Comença el combat. El cavaller blanc, representant de les forces del regne, defensor de la justícia i la noblesa, membre d'honor de la guàrdia reial i ídol local de les jovenetes del poble, avança cap al cavaller negre a tota velocitat, l'escomet, el toca amb la seva blanca llança, el fa caure del cavall i guanya el combat. A partir d'aquest moment la pau regnarà per tot el reialme, perquè ha quedat demostrat que les forces del bé sempre triomfen.

Sonen les heràldiques trompetes. La princesa deixa caure el seu mocador blanc a terra. Comença el combat. El cavaller negre, figura tenebrosa que vessa ràbia i maldat, cabdill dels delinqüents de la zona i expert en tortures i assassinats múltiples, es dirigeix cap al cavaller blanc damunt del seu cavall negre, i no sols el toca i l'abat, sinó que el travessa amb la seva negra llança, deixant anar una sorollosa riallada en fer-ho, donant fe de la seva sang freda i els seus pocs escrúpols. A partir d'ara els robatoris, les violacions, els saqueigs, les extorsions i el frau augmentaran espectacularment al país, ja que les forces de l'ordre han perdut credibilitat i el mal ha aconseguit una important victòria moral.

Sonen les heràldiques trompetes. La princesa deixa caure el seu mocador blanc a terra. Comença el combat. El cavaller blanc i el cavaller negre s'acosten, escrutant-se amb la mirada amagada darrera el casc (blanc i negre, respectivament). De sobte, el cavaller blanc s'atura, es treu el seu casc blanc i, fent senyals al cavaller negre, crida: "Lluc, Lluc!" El cavaller negre es treu el seu casc negre i respon: "Jofre, Jofre, no sabia que era a vós a qui m'havia d'enfrontar!". Tant el cavaller blanc com el cavaller negre baixen dels seus cavalls (blancs i negre, respectivament) i corren a abraçar-se, davant l'astorament del públic, entre el qual es comencen a sentir alguns murmuris de desaprovació. Apareixen les primeres llagrimetes (per part dels dos ex-contrincants i d'algun altre present coneixedor de l'amistat que unia als cavallers de joves). El públic, visiblement molest (l'entrada pel combat valia dos ducats i tothom s'esperava un bon espectacle) escridassa els dos ex-oponents (actualment abraçats i de genolls) que, impertèrrits, segueixen plorant i rient (d'emoció i d'alegria, respectivament). Cau la primera pedra, llançada per una mà anònima cap als cavallers, a la qual segueixen d'altres pedres i cossos sòlids, cada cop més voluminosos i esmolats. El cavaller blanc i el cavaller negre moren lapidats per un allau d'objectes llençats pels seus propis seguidors (blancs i negres, respectivament).

Sonen les heràldiques trompetes. La princesa deixa caure el seu mocador blanc a terra. Comença el combat. Els dos cavallers galopen l'un cap a l'altre damunt dels seus valents cavalls, que corren embogits. Imprevisiblement, el cavall blanc (que pertany al cavaller blanc) salta la tanca que divideix els dos carrils per on avancen els cavallers i s'atura esbufegant davant el cavaller negre que pertany, per eliminació, al cavaller negre). Tothom s'ha adonat que el cavall blanc és mascle i que el cavall negre no presenta indicis de ser-ho. Ambdós cavalls estan agitadíssims, no podent fer res els cavallers per redreçar-los. Just en el moment en que el cavall blanc munta el cavall negre en una magnífica còpula equina en què es veu fruir els animals d'allò més, el cavaller blanc i el cavaller negre decideixen, per pròpia seguretat, baixar dels cavalls i donar el combat per acabat.

Sonen les heràldiques trompetes. La princesa deixa caure el seu mocador blanc a terra. Comença el combat. El cavaller blanc i el cavaller negre s'acosten a gran velocitat. Segons els experts, estem davant d'un combat molt igualat i el pronòstic és incert. De sobte, apareix per l'horitzó un exèrcit de naus voladores d'aspecte extraterrestre que ho destrueixen tot al seu pas. En passar pel camp de combat, el bany de sang és inevitable: el públic, les graderies, la princesa , la tribuna on era la princesa, gairebé tot queda destruït pel pas dels objectes voladors no identificats. D'entre les runes i les vísceres, un cavaller s'alça, aixeca els braços i es proclama vencedor del torneig, però no es pot distingir el color del seu vestit perquè està cobert de sang i fang.

Sonen les heràldiques trompetes. La princesa deixa caure el seu mocador blanc a terra. Comença el combat. Els cavallers blanc i negre s'acosten veloçment, es van acostant, són molt a prop, són a tocar. Just en el moment previ al contacte ferotge i despietat salta a la pista un individu llardós, brut, pudent, de cabells llargs i totalment nu cridant: " No us baralleu, no us baralleu, pau al món, siguem tots amics, no a la violència". L'individu en qüestió és envestit per ambdós cavaller i es queda estabornit a terra, essent l'única persona que no veu si ha guanyat el cavaller blanc o el negre.

Sonen les heràldiques trompetes. La princesa deixa caure el seu mocador blanc a terra. Comença el combat. El cavaller blanc i el cavaller negre s'acosten, s'escometen i, amb una facilitat artificial, el cavaller blanc fa caure el negre del seu cavall i guanya el combat. Es dirigeix cap a la princesa de bellesa artificial que ho observa tot amb cara de sorpresa, que cau als seus braços i li fa un petó artificial, mentre una veu en off anuncia: "Perfumín: la colònia dels homes invencibles". "Collons, un altre anunci de colònia. Cada cop són més.... artificials". Dit això, l'home apaga la televisió i se'n va a dormir.