EL MICO: PART I

Un relat de: Raül Gay Pau
Escric aquesta carta perquè ja no puc més, estic tornant-me boig. La meua ment ja desvarieja, la foscor ha envaït tot el meu ser, ja no veig cap llum d'esperança, estic condemnat, però haig de fer alguna cosa per acabar amb ell. No pot seguir viu i cuetejant, a mi no em passarà com al tipus que es va llançar des d'un cinqué pis obrint-se el cap contra l'asfalt com si fos un meló. No xavals, pense encarregar-me d'aquesta cosa, coste el que coste. Sé que ja no tinc solució, que la meua vida s'ha desequilibrat, però no deixaré que es vaja de rosetes. O no, jo he estat absorbit per la bogeria, però aquest ésser caurà. I pensar que la meua vida era una vida d'oficinista normal. Anava ben vestit al treball, amb corbata i tot, portant la meua camisa i els meus pantalons de mudar. Arribava al meu despatx i em posava a revisar documents i més documents fins que acabava la meua jornada. Així dia rere dia, però jo era feliç. Felicitat truncada i tot per culpa d'aquest mico.
Aquell dia va començar com un dia qualsevol, m'aixeque, desdejuni, em rente la cara i les dents... Després d'empolainar-me vaig sortir de la meua casa xiulant content, amb el periòdic, que m'havien deixat en la porta de la meua casa, sota el braç. Baixe per diferents carrers, arribant a l'avinguda principal de la ciutat, que portava el nom d'Avinguda Pasguat, pot ser que no siga el millor nom del món, però a mi m'agrada, em sembla divertit.
Com anava dient, em trobava en l'avinguda en direcció a la meua oficina, situada en aquesta, quan escolte un so de cristalls trencant-se. Uns quants segons després, es va estavellar en el sòl el cos d'un home d'uns quaranta anys. La vorera es va omplir de sang i la massa cerebral de l'individu es va escampar pels voltants. De sobte un moviment em va cridar l'atenció, prop del cos hi havia un mico petitó, era un Titi Pigmeu, ho sabia perquè a mi m'agraden molt els documentals i me'ls berene un després d'uns altres, els documentals, no els micos. Però no sé què em va sorprendre més, que hi hagués un mico tan petitó per la ciutat o que hauria fet una declaració jurada que uns segons abans aquest animal no estava on jo l'estava veient clarament, amb els meus propis ulls, en aquest moment.
El primat es va adonar que l'estava mirant i em salude graciosament amb una de les seues manetes. Jo li vaig respondre la salutació i vaig decidir que allò no era assumpte meu, que tenia treball a fer. Així que sense pensar-m'ho dues vegades vaig reprendre la marxa cap a la meua oficina.
Portava un parell d'hores embardissat amb el meu treball quan escolte uns copets en la meua finestra. Vaig aixecar la vista dels documents que estava revisat i vaig veure al Titi Pigmeu en el replà de la finestra. Em va parèixer graciós i em vaig aixecar per obrir-li la finestra, era un dia calorós d'estiu, però en el meu despatx s'estava fresc, així que vaig pensar que igual li vindria bé al mico entrar a refrescar-se i refugiar-se dels quaranta graus que feien a fora.
Sense gens de vergonya, el mico entrà en el despatx. L'animal es deixava acariciar i quan jo vaig tornar al meu treball ell es va pujar a la part més alta d'uns dels armaris arxivadors a observar-me amb tranquil·litat.
Aquest dia va ser un dels més productius de la meua vida i jo ho vaig relacionar amb l'harmonia que em donava aquell Titi Pigmeu. En acabar la meua jornada em vaig aixecar i el mico, com si sabés que era hora d'anar-me, baix, va refregar el seu caparró amb la meua. Com si fos un gat, després es va anar a la ventada, des d'on em saluda amb la seua maneta, salutació que vaig respondre amb un gran somriure, per després anar-se.
Vaig tancar la finestra, dónes de la qual ja no vaig veure al mico, i em vaig disposar a tornar a casa. Al carrer encara estava acordonada la zona on s'havia estavellat el cos d'aquell home. La policia també estava, suposava que buscant indicis que havia passat. Però jo estava feliç i tranquil, aquell mico m'havia alegrat el dia. Aquesta nit vaig dormir com un bebé.
En les següents setmanes, a mitjan matí, el mico venia a visitar-me. Obstaculitza, em saludava i es posava damunt dels arxivadors observant-me, després quan acabava s'acomiadava i marxava.
Tot anava ben fins que vaig començar a posar-me nerviós. El mico m'observa tot el temps que estava damunt de l'arxivador sense pestanyejar i el que al principi m'havia semblat divertit ja no m'ho semblava tant. A poc a poc el meu rendiment en el treball va començar a disminuir i a les nits em costava dormir, cada vegada que tancava els ulls veia a aquell mico mirant-me fixament amb els seus foscos ulls.
Llavors vaig decidir no deixar-ho entrar. Aquell dia, quan el mico va arribar, no li vaig obrir la finestra. Que va fer ell? Quedar-se allí en el replà de la finestra, observant-me amb els ulls com a plats. Aquest dia vaig estar més nerviós que els altres dies. L'endemà al matí no solament no li vaig obrir la finestra, sinó que també vaig abaixar la persiana. Que va fer llavors el cabró del mico? Copejar els cristalls, però no amb brusquedat, no, cada cert temps donava uns suaus cops en el vidre que em treien de la meua concentració.
Els dies van ser passant i m'acostume a la situació, fins que un dia van cessar els cops. Em trobava molt feliç, per fi havia guanyat a aquest mico. Aquesta nit vaig tornar a dormir com feia setmanes que no dormia. Però tot va canviar l'endemà al matí.
Anava feliç pel carrer, perdut en els meus pensaments i xiulant, amb el meu recentment periòdic sota el braç. Vaig saludar a unes quantes persones pel carrer, fins i tot portava el meu gran bigoti ben allisat, el qual acariciava suaument ara i adés. Vaig saludar al secretari i a la seguretat. Vaig pujar les escales, salude als meus companys i em vaig dirigir al meu despatx. Vaig posar la clau en el pany i vaig obrir.
Allí dins em vaig trobar, damunt dels arxivadors al malparit del mico, observant-me amb els seus ulls. No sabia com havia entrat, però no anava a permetre que es burlés de mi, així que vaig obrir la finestra i em vaig apropar a ell per fer, amb les mans, que s'anés. El mico va començar a donar crits, i a donar-me manotades, però no s'anava. Vaig intentar agafar-ho, però va córrer pel meu braç i es va anar a un altre arxivador. Així vam estar mitja hora. Finalment em vaig rendir i li deixe fer, mentre pensava en un pla per desfer-me d'ell.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: