El llac de la ment

Hola Joan! Llegir-te sempre és un ple, i a aquest poema només li falta la música! Sobretot pel que fa a les dues primeres estrofes: realment marquen el comàs de les ones i el fet que la síl·laba tònica sigui l'última de cadascuna de les estrofes és molt encertat, en aquest cas!

Unes síl·labes que, d'altra banda, esbossen rimes puntuals i ben marcades (sobretot de paraules amb la terminació "-ment").

En qualsevol cas, tanmateix, el més rellevant com ja et deia de bon començament és el sentit del poema, el missatge que conté. Descrius un llac i el medi que l'envolta, unes aigües que no són altres que les de la pròpia ment, amb la immensitat que conté o que implica. I ho il·lustres descrivint o enumerant en què consisteixen aquestes aigües:

"[...] Emergeixen imatges
actives vibrant de joia i els elements
positius omplen el llac d'amor i escalf
que es dipositen en tot el periple de la riba
aflorant la intuïció i l'enteniment.

Branques de malesa, a vegades, estronquen
les deus de les aigües pures i netes
fent sorgir les bombolles dels errors
que esclaten i cerclen aigües i ribes:
la gran sequera esdevé en el llac de la ment"

Un bon poema i molt il·lustratiu del que és o hauria de ser la nostra ment!

Una abraçada ben forta i moltes gràcies per tots els teus comentaris, Joan!!!

V.

Simplement no tinc paraules.., paralelismes perfectament trobats i descrits!