El gronxador

Ambdós es gronxaven aquell matí d'hivern,
al jardí amb aquell vell gronxador
de fusta de roure i corda
de cànem.

Ella, formosa i esvelta portava faldilles curtes,
bufanda, jersei i mitjons curts de llana,
s'abrigava el cos i ensenyava
les cames.

Ell, l'empentava amunt, ben fort pels malucs;
ella, enjogassada reia molt fort
i sengrescava.

Les faldilles voleiaven, ensenyant les cuixes blanques,
eixarrancades al vent, mentre ell la contemplava
contenta i enriolada al seu davant
amb el somriure a
la cara.

El gronxador anava cedint a l'embranzida i es
frenava la gronxada; ella, amb les dues
cuixes obertes, li ensenya
feliç les blondes
blanques.

Ell, ja força excitat la pren pel malucs i la cintura,
i s'acosta a l'entrecuix, l'encaix, amb passió;
ambdós es besen els llavis, el coll,
i la cara amb finesa, i els
cossos es fonen.

Junts, van seguir gronxant-se aquell matí d'hivern,
en el jardí, amb el va i ve, i van descobrir
l'amorosa anella de braços
i cuixes,
i petons,
i sospirs,
dalt del vell gronxador de roure amb corda de cànem.