Cercador
El dimoni és una ampolla de vi fresc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Contra el sol, les figures es perfilaven per ser retallades, les de les nenes ratllades d'anar amb bata de ratlles sense ser zebres però amb ganes de córrer per un pati gens sabànic mentre feien fila. I quina fila que feien totes vestides iguals igualetes! Cada cara diferent, i llavors les alçades i les constitucions i la pulcritud i perfeccionament en el dur la roba, en el pentinat i endevinaves qui era cadascú.
Una nena, la Maria, amb els cabells enrinxolats tallats a l'alçada de les orelles, la cara més aviat rodona i unes ulleres de ser de les primeres de la classe es va posar a riure a cor què vols cor què desitges. La que ho havia provocat, primeta i bruna, d'ulls observadors i somriure vergonyós mirava de dissimular el que havia aconseguit (s'ho havia plantejat?) alhora que sentia una mena d'orgull gairebé inexperimentat.
Mentre pujaven escales d'escola de monges d'un gris fosc i fredes com ulls d'àliga, la Maria s'ofegava les rialles amb una mà sobre la boca mentre amb l'altra s'agafava a la barana. Alguna companya es girava i feia un posat interrogatiu.
En ser a la classe, les encarregades de distribuir les bates dels penjadors sobre cada pupitre havien fet la feina. Si alguna bata no mostrava el nom brodat -senyal de mare poc eficient- la posaven en un lloc determinat per eliminació el primer el segon dia fins a observar-ne l'encertada. La de la Maria era un model d'impecabilitat planxaire i de lletres ben treballades. La de la Lídia era normaleta. Almenys no mostrava cap vora descosida, el mocador sortint arrugat per una butxaca o era semitransparent de tantes rentades, com en el cas de qui aprofitava bata d'una germana i aleshores s'hi llegia el cognom, és clar.
Eren les tres i tocava literatura amb l'Adelina, una monja mig menuda amb cabells curts en quantitat generosa, cara semiesgrogueïda i un pèl rebregada i mans destres en l'art de tenir els llibres sempre com nous, mercès a l'ajuda d'un plàstic de reforç, gruixut i translúcid, conventualment adequat.
-¿De qué te ríes, Maresma?
Però la Maria va saber estroncar-se l'enrigolament. I la Lídia volia amagar el cap dins la bata o dins la brusa blanca que aquell dia, també, duia abotonat el dijous pel divendres desmanegadament. La timidesa de les dues nenes aconseguia el respecte pidolat.
Un cop a casa seva, la Maria es va tornar a engrescar. Ho va explicar al seu pare.
-La Lídia ha dit que el dimoni és una ampolla de vi fresc!
Passats més de trenta anys d'aleshores, la Maria m'ho recorda, en un encontre.
No m'estranya pas, que hagués dit una cosa així. De fet, sí, el dimoni és una ampolla de vi fresc.
Una nena, la Maria, amb els cabells enrinxolats tallats a l'alçada de les orelles, la cara més aviat rodona i unes ulleres de ser de les primeres de la classe es va posar a riure a cor què vols cor què desitges. La que ho havia provocat, primeta i bruna, d'ulls observadors i somriure vergonyós mirava de dissimular el que havia aconseguit (s'ho havia plantejat?) alhora que sentia una mena d'orgull gairebé inexperimentat.
Mentre pujaven escales d'escola de monges d'un gris fosc i fredes com ulls d'àliga, la Maria s'ofegava les rialles amb una mà sobre la boca mentre amb l'altra s'agafava a la barana. Alguna companya es girava i feia un posat interrogatiu.
En ser a la classe, les encarregades de distribuir les bates dels penjadors sobre cada pupitre havien fet la feina. Si alguna bata no mostrava el nom brodat -senyal de mare poc eficient- la posaven en un lloc determinat per eliminació el primer el segon dia fins a observar-ne l'encertada. La de la Maria era un model d'impecabilitat planxaire i de lletres ben treballades. La de la Lídia era normaleta. Almenys no mostrava cap vora descosida, el mocador sortint arrugat per una butxaca o era semitransparent de tantes rentades, com en el cas de qui aprofitava bata d'una germana i aleshores s'hi llegia el cognom, és clar.
Eren les tres i tocava literatura amb l'Adelina, una monja mig menuda amb cabells curts en quantitat generosa, cara semiesgrogueïda i un pèl rebregada i mans destres en l'art de tenir els llibres sempre com nous, mercès a l'ajuda d'un plàstic de reforç, gruixut i translúcid, conventualment adequat.
-¿De qué te ríes, Maresma?
Però la Maria va saber estroncar-se l'enrigolament. I la Lídia volia amagar el cap dins la bata o dins la brusa blanca que aquell dia, també, duia abotonat el dijous pel divendres desmanegadament. La timidesa de les dues nenes aconseguia el respecte pidolat.
Un cop a casa seva, la Maria es va tornar a engrescar. Ho va explicar al seu pare.
-La Lídia ha dit que el dimoni és una ampolla de vi fresc!
Passats més de trenta anys d'aleshores, la Maria m'ho recorda, en un encontre.
No m'estranya pas, que hagués dit una cosa així. De fet, sí, el dimoni és una ampolla de vi fresc.
Comentaris
-
Un nou NOOOO!![Ofensiu]Annalls | 21-05-2014 | Valoració: 10
Kurdons Mena, ja que sembla que tens afinitat amb el Kurgan, dili que no ho faci això de posar nou... que no sap encara que baixa nota? A mi m'ha passat també fa poc i li acabo de explicar a la persona en kuestió, sap greu eh? pq un 9 nena és un 9, i llavors trigues meeeeesos a recuperar la teva decima, que vols que et digui a mi em fa ilu...
Guai del paraguai m'ho he passat lleginte aquest relat, i no he malpensat res...
Ma recordat la meva estada a les monjes, i els riures que s'havien d'esclafar com fos, avui mateix li he portat un llibre dedicat a una amiga de aquells dies i n'hem recordat una que te a veure amb una peixera posada -no se com- a dins del meu pupitre que no podia tancar mentre la monja s'acostave cridant: LLensa , que no me oyes cierra el pupitre !!!
Lamento no llegir-te més pq m'ho passo mb però ja veus que no hi soc gaire ara per aquí. Si tens algun relat que vos que el llegeixi, si o si, fes-m'ho saber.
Per cert ara m'arriben els mails que t'envió retornats, no hauras oas canviat oi?
Petons, ah l'ampolla de vi negre o vi fresc... ara no recordo... no em fa tant de riure com el relat en sí...
Anna
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436527 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com