El Conte de l'Avui capitol 2

Tot està per fer, tot és possible. Ara ho crec. Avui ho puc dir; però he tardat quatre anys en adonar-me’n que només hi som una vegada en aquesta vida i que hem de ser capaços d’afrontar tot el que ens doni (bo o dolent) i valorar cada instant perquè com aquest no hi haurà un altre. Jo m’he pensat que era una persona forta. Evidentment si faig un balanç de tot el què vaig tenir que afrontar continuo considerant-me però no del tot. Hi ha algun dia que acaba sortint tot allò que has anat guardant en el teu bagul dels records i et passa factura.
Un divendres, un divendres com un altre, vaig portar el meu fill a la guarderia. Era molt petitó, tenia 20 mesos. Començava el dia amb la rutina de sempre. Com tothom. Però no va ser com sempre.... aquell divendres vaig anar a treballar a la meva petita empresa familiar on hi treballava conjuntament amb el pare i la mare. Feia 6 anys que l’havíem obert. Una empresa tèxtil. Vam haver de venir de Barcelona perquè les coses allà no van anar gairebé per problemes familiars. A Barcelona també teníem una botiga tèxtil però un soci-familiar ens va arruïnar. Ho vam perdre tot. Vam tenir que recórrer al poble d’estiueig per començar des de cero i així ho vam fer, així va ser com vam obrir la nostra empresa. Cal dir que treballar amb la família no ho tornaria a fer més, però mai se sap... mai podem dir: d’aquesta aigua no en beuré.
El tèxtil és una branca en el mercat molt difícil. Els preus son molt baixos i en els temps que estem ja us podeu imaginar que les coses no estaven per bufar i fer ampolles.
Aquell sis d’octubre ho vaig esbrinar. Els bancs em van informar de com estaven els comptes i em vaig haver de veure obligada a comentar-ho al pare. El pare i jo estàvem molt units, potser massa i tot. Potser hi ha poca gent que tingui una relació tant estreta amb el seu pare com jo la tenia. El tenia sempre! (sempre? El tenia!). Quan va arribar de portar les treballadores a casa seva i la mare mentres feia el dinar, jo l’esperava per comentar-li amb la màxima delicadesa ja que portava des del juliol (des de la mort de l’àvia) molt baix de moral; no vam percebre fins quin punt ho estava!.... Evidentment allò que la seva nena li estava dient el va acabar d’enfonsar i es va tancar al lavabo. Ja no el vaig veure més...
Com sempre a les cinc de la tarda havia d’anar a buscar el meu fill, però aquell divendres eren les cinc i encara no hi havia anat perquè va venir el del seguro a casa per una averia que teníem. Quan va marxar vaig rebre una trucada. Encara ho recordo com si fos ara mateix. Jo estava cordant-me les botes vermelles a la cuina ràpid perquè feia tard a la guarderia i la pantalleta del mòbil es va encendre, em trucava el meu pare. La pitjor trucada de la meva vida! Aquella trucada va ser la que va fer canviar la meva vida; el meu pare s’anava a suïcidar.

(es dur recordar-ho però ara em veig em forces de fer-ho amb tranquil•litat perquè avui ja no el tinc però sé que està amb mi)