Carta anònima al meu fill

No fa gaire la mare em va donar aquesta carta i em va dir: “per quan em faci vella ....”. No l’ha escrit ella ni molt menys però sí que tot el que hi diu són els seus pensaments.

Mentre la llegia, amb ella davant, m’anava emocionant. És una carta preciosa. Em vaig adonar que amb el temps ens oblidem de tot allò que els nostres pares han fet per nosaltres i que algun dia ho haurem de fer-ho per a ells. Ells sempre estan amb nosaltres malgrat el que fem no sigui el que més els hi agradaria. Mai ens jutgen. Per això la vull compartir amb vosaltres perquè estic segura que us farà pensar.



ESTIMAT FILL,

"El dia que em vegis vell i ja no sigui jo, tingues paciència i intenta entendre’m. Quan, tot menjant, m’embruti; quan no pugui vestir-me: tingues paciència. Recorda les hores que vaig passar ensenyant-t’ho.

Sí, quan parlo amb tu, repeteixo les mateixes coses mil i una vegades, no m’interrompis i escolta’m. Quan eres petit, a l’hora de dormir, et vaig haver d’explicar mil vegades el mateix conte fins que et venia la son.

No m’avergonyeixis quan no vulgui dutxar-me, ni em renyis. Recorda quan t’havia de perseguir i les mil i una excuses que inventava per tal que volguessis banyar-te.

Quan vegis la meva ignorància davant les noves tecnologies, et demano que em donis tot el temps necessari i no em fereixis amb el teu somriure burleta.

Et vaig ensenyar a fer tantes coses....

Menjar bé, vestir-te... i com afrontar la vida. Moltes coses són producte de l’esforç i perseverança de tots dos.

Quan en algun moment perdi la memòria o el fil de la nostra conversa, dóna’m el temps necessari per a recordar. I si no puc fer-ho no et posis nerviós, segurament el més important no era la meva conversa i l’únic que volia era estar amb tu i que m’escoltessis.

Si alguna vegada no vull menjar, no m’hi obliguis. Conec bé quan ho necessito i quan no.

Quan les meves cames cansades no en deixin caminar... dóna’m la teva mà amiga de la mateixa manera que jo vaig fer quan tu vas donar les teves primeres passes. I quan algun dia et digui que ja no vull viure, que vull morir, no t’enfadis. Algun dia entendràs que això no té res a veure amb tu, ni amb el teu amor, ni amb el meu.

Intenta entendre que a la meva edat ja no es viu sinó que sobrevivim.

Algun dia descobriràs, que malgrat els meus errors, sempre vaig voler el millor per a tu i que vaig intentar preparar el camí que tu havies de fer.

No t’has de sentir trist, enfadat o impotent per veure’m d’aquesta manera. Estigues al meu costat, intenta entendre’m, ajuda’m com jo ho vaig fer quan tu vas començar a viure.

Ara et toca a tu acompanyar-me en el meu feixuc caminar. Ajuda’m a acabar el meu camí, amb amor i paciència. Jo et pagaré amb un somriure i amb l’immens amor que sempre t’he tingut.

T’estimo fill."


Gràcies mare! T'estimo!

No deixeu de visitar el meu bloc i dir-hi la vostra, m'encantarà! : El petit bagul
http://silviasala.blogspot.com/