El concurs de cocous

-Què són? Ous de cocoooo?

Quan va llegir, al prospecte de les activitats de la festa major local, aquell mot divertit, 'cocou', li va venir que podia voler dir allò.

-No: aquí, dels castells de sorra, en diem 'cocous', senyora -l'informà la noia escanyolida i amb somrís equí de l'oficina de turisme d'aquell poble ni gran ni petit de la costa.

-Maia! Hi pots participar!- engrescà la filla, tot seguit, la dona de ciutat.

La nena llepava un polo de llimona amb lentitud. Se li estava desfent. No li feia res que les gotes del líquid ensucrat li llisquessin per la mà. Queien a terra...s'ofegaria en la dolçor, aquell formiguer sorrenc?

-Maia! Que m'escoltes? Li direm a la Marcel·la, ara quan tornem a l'apartament. Segur que voldrà que ho feu juntes.

Va assentir, la nena d'onze anys. La mare es va posar bé les ulleres de sol de marca, va acomiadar-se de la informadora dient un 'merci' curt i just i va estirar la Maia del passeig marítim fins al bloc de pisos turístics.

-Co...cocouuus, no, diu? Hahahaha!-esclatà la nena- És una paraula que també és misteriosa: fa uuuuuuh!

Del polo només en quedava el pal aspre que li recordava el que el metge feia servir per fer dir 'aaaa'. Se'n desfé entatxonant-lo dins un formiguer, amb força, esberlant la terra, quan la seva coqueta mare va aturar-se a parlar amb un flamant amant d'estiu.

La Marcel·la, que vivia en una casa de poble força tronada al mateix carrer, s'avingué, amb il·lusió, a concursar amb l'amigueta forastera. A la tarda, a cala Marcel·la, van estar pensant quina mena de cocou farien. A la Maia no l'importava massa guanyar. El premi, un lot de llibres i material escolar, no la motivava. Tenia de tot i més. La Marcel·la sí que ho necessitava, però no ho va dir. El gat se'ls va acostar per ser amanyagat, tot ronxant.

-Aquesta musiqueta que li fa el cos i el seu pèl, ai, nooo, digues-li que se'n vagi!- ordenà la Maia, gens avesada a cap mascota.

-I has vist, al pati de la casa del costat, que una gata té petits?

-No m'agraden, la meva mare hi té al·lèrgia, li fan fàstic!

La felina tenia un sorral on feia feia caca i pipí.

-Aquesta sorra bruta i pudenta...i si la fem servir?- de sobte proposà, amb expressió de dimonieta.

La Marcel·la va riure, pensant que l'altra feia broma. Però va dissimular aquella reacció perquè no insistís, notava que anava de debò. Van trucar el timbre. La Maia havia de marxar.

L'endemà, a les deu del matí, ja a la platja, la Maia va indicar a la Marcel·la el lloc precís on havien d'alçar el castell.

-Tu vés a buscar aigua, i conquilles i pedres i arrels i uns taps de plàstic i burilles de cigarreta per decorar.

-Ecs, això últim!

Un dels organitzadors, que es mirava la mare de la Marcel·la amb el monoquini ajustat, desitjant una nit passional amb ella, endinsar-se en les seves arenes movedisses, va tenir claríssim que el cocou d'aquelles nenes havia de ser guanyador. Començà a fantasiar contemplant aquell cos bru, aquella pell fina bronzejada, els peus humits amb sorra enganxada...l'hauria treta gra a gra.

-Anem al gra! Puntuem! -va despertar-lo algú.

Van quedar primeres. En va saber, l'home, de treballar-se el premi per a ell. La seva influència va convèncer els altres, ell que era un artista conegut a la comarca -i també llepaculs-, els altres tot just una colla de pobletans que li pagaven amb escreix la seva important col·laboració.

-Nooo, no està tot, encara!-anuncià la Maia- El MEU cocou és dels que fan 'uuuuh'.
-Què t'empatolles?- murmurà la Marcel·la, que, contenta amb el que li havien donat, volia tornar a casa, cansada de la companya.

-Tatatxaantararaaaan!

La Marcel·la agafà la pala color fúcsia -igual que el del monoquini de sa mare- i es posà a excavar.

-Té una presó a sota. Ho vaig estudiar. És medieval.

Els mots de la intel·ligent nena van deixar-los a tots bocabadats.

-El MEU cocou té...

Tragué una quantitat de sorra apresa. Es veié una capsa de sabates.

-Coses que no suporto. Sentiu l'olor pudenta? Com el sorral aquell de casa teva, Marcel·la.

Hi havia un gat de naixement mort -l'havia pres de la gatinada- ofegat i un preservatiu usat que havia agafat de sota el llit de la seva mare qui, amb aquell espectacle inesperat, va notar abruptament que alguna cosa que feia temps estava ensorrada s'ensorrava més i més i més mentre la Marcel·la cridava i plorava per la bestiola innocent i intentava pegar la pèrfida amiga davant la gent que...anava fotografiant-ho amb els mòbils -a diari carregats que no pas l'ànima- per a les ocasions i no ocasions.





+++++++++++I el comentari que la proposaire del repte tema 'Arena', allan lee, en va fer:
La frivolitat d'una dona que encomana a la seva filla una mena- mmm- d'agror, quelcom gairebé maligne, es conta en episodis curts i versemblants. La posada en escena és especiament rellevant; amb quatre traços ben fets se'ns obre la trama. Hi ha escenes de la gran superficialitat materna, i que incideix sobre la nena d'una manera neulosa: la filla s'agrisa entre les paraules volubles i les ocurrències poc originals d'una dona que no sap on dar-la. La nena de poble, més natural, és el contrast ben dibuixat. No té massa joguines, però sí una dolçor que és com una llum en l'amarga "amiga" de ciutat. El final ens posa sota els ulls l'amagatall de la tristesa; sota l'arena dócilment apilotada, nien els malsons. Que ataquen de diferents maneres a les tres protagonistes.