El cicle

Un relat de: BJG

EL CICLE

-Tot l'Estat viu amenaçat, un ésser indefinit n'és el cap. Des del seu palau ens dicta les lleis. Ens obliga a treballar 14 hores diàries per al seu enriquiment personal. Després obliga a tots els membres de la nostra societat a prendre la seva dosi diària perquè, així, aconsegueix que no pensem i ens manté controlats.
Pregonava jo el meu discurs des de a sobre d'un improvisat escenari fet amb un parell de taules de menjador.
-Sé que tots els que esteu aquí - eren 5 persones i jo - vos heu adonat de que la píndola que ens donen després de cada jornada, és el que ens manté submisos. Suposo que heu fet com jo i, en arribar a casa, heu vomitat per expulsar els àcids que la composen abans de que es filtrin dins el vostre cos. Per això vos felicito. A vosaltres i, als vostres pares que vos ho van ensenyar des de petits. Vos felicito perquè, al contrari que la resta de ciutadans del país, vos heu adonat de que no vivim en un estat de autèntica felicitat. La resta de gent ho creu perquè les píndoles els hi ho fan creure. Però no és així. El cap suprem de l'Estat ens obliga a comprar. Ens esclavitza i després ens dóna una paga que ens obliga a gastar en coses que no necessitem. D'aquesta manera manté l'economia del país activa, genera una gran quantitat de beneficis que s'emporta a la butxaca mentre nosaltres sofrim. Ha destruït tots els llibres aliens al propi Estat, l'única música permesa és l'himne del Estat, tots els canals de televisió son dirigits per l'Estat. L'Estat, L'Estat, L'Estat. Fins quan permetrem que aquest abús continuï?
Els crits i vitors dels assistents a aquella reunió m'animaven a continuar el meu discurs. Realment em feia sentir be, em feia sentir el líder.
-On és la nostra llibertat? Això no ha pogut ser sempre així. Segur que abans de l'arribada de l'actual governador hi havia un món en el que la gent feia el que volia, treballava si volia, comprava si volia i es drogava si volia. A més hi ha proves de que abans la gent podia sortir de les fronteres de l'Estat, allà on tot és ple de misteri. Perquè, encara que ens sembli impossible, més enllà de les fronteres de l'Estat hi ha vida, segurament una vida salvatge i lliure on no arriba l'influencia del nostre governador. Se que això sembla ciència ficció perquè l'Estat va destruir qualsevol prova o document que pogués demostrar que això és cert. Llibres cremats, formats de vídeo destruïts, fotografies desaparegudes... Però jo crec, i ho dic amb la ma esquerra al cor, que aquesta teoria és certa. Avui vos vull proposar una cosa que sembla impossible però jo veig factible. Vos vull proposar que intentem retornar al passat, que retornem la llibertat al nostre país, durant tantes generacions oprimit. I vos proposo que ho fem avui mateix!
Després d'aquest discurs la sala va esclatar en una eufòria incontrolada. Els crits de sis persones semblaven una festa d'un centenar i tots sis ens havíem decidit a canviar les coses d'una vegada per totes.

Vam sortir d'allà decidits. El governador era una persona i nosaltres n'érem sis. Tots els guàrdies i policies, així com tota la gent de la ciutat, eren simples titelles a les seves mans. Sense titellaire les titelles no es mourien. Les persones que eren mes properes al governador eren les que estaven mes anul·lades mentalment. Estaven disposades a donar les seves vides pel governador però si, i només si, aquest els hi ordenava. Sinó era així, ja podia el governador morir davant dels seus propis ulls que no mourien un dit per salvar-lo. No tenien autoconsciència, o bé, la tenien dormida per les píndoles de l'Estat. Per això l'anomenàvem la droga governant. Tenia serioses sospites, que amb el temps se m'han confirmat, de que les dosis de la gent que treballa directament sota la influència del governador son dobles per assegurar-se de que no actuïn per si sols ni per anar al lavabo.
Les nostres armes eren bats de beisbol, ganivets i, fins i tot, una guitarra elèctrica. La portava el Gerard, quan estava content ens abordaven acords salvatges que ens omplien d'energia i ens preparaven per la lluita, quan estava trist, malenconioses notes que sonaven com llàgrimes caient al terra. Sempre la portava amb ell. Sempre recordaré el dia que vaig descobrir perquè. No era per poder fer música en qualsevol moment. El Gerard havia estat dels primers en actuar contra el governador. Un cop el vaig veure assaltant el tren que porta aliments cap a la ciutat. Després va repartir-ne el carregament entre la gent que el governador deixa morir a les afores de la ciutat degut a la seva inutilitat. Si, és així, si algú te un accident i es queda incapacitat per a realitzar les seves tasques se'l abandona a les afores de les ciutats per ordres directes del governador. Un cop allí se'l subministra la dosi diària de droga governant perquè mori sense qüestionar-se una manera de viure. Aquesta maleïda píndola elimina fins i tot, els instints més bàsics de les persones. Doncs el que vos contava, el Gerard havia estat assaltant els trens dels aliments per repartir-ne el menjar entre els exiliats, i el cop que el vaig veure, va ser quan vaig comprendre perquè sempre portava la seva guitarra amb ell. La seva guitarra era una contundent ferramenta trencaclosques, literalment. Cada cop que donava als guàrdies que vigilaven el tren deixava escapar un dolç acord que, mesclat amb els crits de dolor dels apallissats, que quedaven amb els cranis a fracturats, creaven una música angelical. Pels vigilants del vehicle, però, devien sonar com un tambor infernal anunciant la seva mort. És digne de veure la ràbia amb la que el Gerard es desfogava amb els seus oponents. Els convertia en residus humans inidentificables, tot, a cops de guitarra. És una pena que ja no sigui entre nosaltres.
El Hammad i el Juancho eren els especialistes en apropar-se silenciosament i utilitzar el ganivet amb un cop de vent letal. Els vaig conèixer plegats. En aquells temps no tenien cap intenció de iniciar la revolució. Eren dos errants individus que lluitaven per la seva lliure existència. Però sense cap intenció de canviar les coses. Creien que viure amagats del governador era la seva única opció. Dormien sota les vies del tren perquè deien que allà cap rastrejador de persones els trobaria. Per menjar robaven el que podien als trens o, fins i tot, en tendes. Actuaven durant la nocturnitat quan la vigilància era més limitada. El dia que els vaig conèixer els hi vaig fer saber que jo tampoc estava sota el control de l'Estat, tot i que treballava, havia estat vomitant la píndola del control cada dia en arribar a casa durant tota la meva vida. Llavors els vaig convèncer de que les coses podien canviar i, a l'hora de la veritat, no van dubtar en actuar.
La Fu Lin s'enfrontava als seus contrincants amb les mans buides. Feia ús de no se quants tipus diferents d'arts marcials. Em va contar un cop que és va escapar de casa seva quan era ben jove amb un bossa plena de llibres que va trobar amagats sota una rajola. Els seus pares, savis de l'orient llunyà, havien estat guardant en secret un saber prohibit pel governador. Eren llibres d'arts marcials. Es va refugiar a la muntanya on va aprendre's tots els llibres de memòria. Va practicar els cops apresos amb els animals salvatges. Era l'exemple més complet d'escapatòria del control del governador.
El Tshiminy, com jo, utilitzava el bat de beisbol, però, amb una gran diferència. Mentre que jo només en portava un senzill, ell, portava un bat a cada mà. A cadascun dels bats els hi havia clavat punxes, de manera que, donava uns cops tallants i contundents alhora. Jo preferia donar-li prioritat a la velocitat. Seria molt molest haver d'abandonar l'arma en plena fugida perquè donant un cop se t`ha quedat enganxada a la pell del rival i no pots perdre temps estirant.
Tots teníem una cosa en comú, érem gent criada als suburbis de la ciutat. I no era casualitat doncs, el control del governador no era tant directe a la perifèria de la ciutat. Hi havia massa intermediaris des de la seva paraula fins a nosaltres i, gràcies a això, havíem aconseguit escapar del control del governador per diferentes vies.
Vos preguntareu que preteníem fer amb aquest tipus d'armament, doncs, com ja he dit, érem tots gent dels suburbis, era la nostra manera de fer. A més hi ha que afegir que ja fa uns anys que el governador va destruir totes les armes de foc pensant que el seu control era absolut. En aquell moment vam coincidir tots sis, va ser el moment en que vam començar a actuar. Fins aleshores ens havíem mantingut en la foscor, ocultant la nostra existència al governador durant generacions. Es va confiar i vam sortir a la llum.
El pla era senzill, tant senzill que semblava mentida que fos un pla, semblava mes be, una revolta improvisada. El pla era temerari, tant que semblava impossible que pogués funcionar. El pla era irrompre per l'entrada principal del palau del governador passant per sobre de qualsevol que se'ns interposes. L'objectiu era arribar a la sala on es trobés el governador i matar-lo. Un cop mort deixaria de donar ordres. Així la gent, en uns mesos, quan s'hagués passat per complet l'efecte de la droga, seria lliure.
Un cop al palau vam procedir. El concert va començar. El Gerard posava les cordes amb els lleugers moviments que aquestes sofrien amb cada cop donat als guàrdies del palau. El Hammad i el Juancho posaven els vents. Gairebé imperceptible però present soroll dels veloços moviments dels seus ganivets. La Fu Lin posava la veu. Xisclava a cada cop de peu o puny donat. El Tshiminy i jo érem dos diferents instruments de percussió: Ell percussió metàl·lica i, jo, de fusta. Finalment eren els crits de dolor i patiment dels guàrdies els que formaven els cors. Tot plegat sonava com una sinistra orquestra anunciant l'arribada de l'esperança.
Jo anava mes o menys en compte, intentava no matar a cap d'aquells guàrdies. Sabia que ells també eren víctimes innocents del control del governador
. Inclòs m'hagués agradat que tots fessin el mateix. Però, els meus companys no tenien allò en compte, no els hi importava que no servissin al governador per voluntat pròpia. Entre cops i sang anaven cridant. - Entoma aquesta rata servil! Això per tot el que ens heu fet passar! - El Tshiminy fins i tot, seguia colpejant als guàrdies després de morts. Els hi donava un cop i un altre sense parar de cridar, embogit, parlant de venjança i coses així. Cada cop que aixecava el bat per donar-li un altre cop a un guàrdia, arrencava amb les punxes tires de pell del pobre desgraciat que, ben segur, feia quatre o cinc cops que era mort. Les vides d'aquells guàrdies eren un preu que estaven disposats a pagar per aconseguir la llibertat. I jo, al cap i a la fi, també hi estava, si hagués estat al contrari hagués fet alguna cosa per evitar-ho. Ni tant sols els hi vaig comentar res sobre el tema. El Hammad i el Juancho no parlaven, eren silenciosos com felins en la foscor de la nit. Això no vol dir, però, que fossin menys letals. Més aviat al contrari, eren els més mortals. S'apropaven a la seva víctima, distreta amb algú de nosaltres, i el ganivet anava directe al coll per a que la víctima morís dessagnada en qüestió de segons. Encara sort de la Fu Lin que deixava les seves víctimes sense dents i amb greus fractures, però vives. Segurament alguna cosa de la seva filosofia oriental heretada dels llibres d'arts marcials que havia devorat a l'infància.

-Atrapeu-los, mateu-los, protegiu-me a mi que vos he portat la societat més pacífica i justa que pugueu imaginar.
Els guàrdies responien a la megafonía atacant-nos amb porres i pals. Poc es devia haver imaginat el governador que, el que li havia donat el poder, també li robaria. Les drogues que subministrava a tota la societat creaven un estat soporífer permanent que reduïa la capacitat combativa dels soldats. Eren superiors en nombre, però, els seus moviments eren lents i fàcils d'esquivar.
Just quan vam arribar a l'entrada del despatx del governador, ens van atacar per els dos costats del passadís. Forces de seguretat de tota la ciutat devien haver arribat amb furgons blindats i ara ens trobàvem acorralats.
-Què vos sembla si el Gerard i jo anem a pel governador mentre vosaltres ens protegiu la reraguarda? - Vaig preguntar.
Tots van assentir. Un cop rera la porta més gran del passadís, el Gerard i jo, la vam tancar per dins i vam trencar la manilla perquè fos més difícil entrar. Una precaució que vam veure útil en cas de que els nostres companys caiguessin, cosa que ens espantava pensar.
Quan vam apreciar el que ens envoltava a aquella sala ens vam quedar bocabadats. Era una sala gegantina que contenia un gran jardí alimentat d'un petit sol artificial que penjava del sostre. Eren plantes autèntiques. Al centre de la sala hi havia un estanc amb peixos i granotes. Al seu costat unes butaques reclinables per descansar. L'única possibilitat que vam trobar va ser baixar unes escales a sobre de les quals hi havia un cartell que deia "Saló de nit". El saló de nit era un petit clar a la llum d'una falsa lluna plena rodejat per un espès bosc. Al final hi havia unes altres escales que baixaven. Estaven marcades com a "menjador". Allí vam trobar petites comportes que comunicaven amb l'exterior de la sala. Era per on passaven el menjar al governador, on s'intercanviava el plat ple pel buit, o un ple per un altre ple en cas de que no s'hagués menjat el plat anterior. Els seus subordinats no tenien la possibilitat de qüestionar-se perquè no menjava o perquè si. Després del menjador estaven els dormitoris. Un cop en ells ens vam trobar mitja dotzena de llits matrimonials. A sobre de cadascun d'ells hi descansava una noia atractiva i lleugera de roba. Ens vam apropar prudents a la que teníem més a prop i li vam preguntar:
-Qui sou?
-Les prostitutes del governador - Respongué ella amb tota normalitat, doncs, estava totalment absenta de les emocions degut a l'efecte de la droga governant.
-On és el governador? - Preguntà el Gerard, en pau descansi.
-No ho se, les prostitutes no ens movem d'aquí durant els dos anys que servim a l'Estat. Tenim ordres d'anar tres cops al dia a menjar al menjador, però la resta del temps el passem a aquesta habitació esperant que el governador vingui a estimar-nos.
-Quan va ser l'últim cop que va venir? - Aquest cop preguntava jo.
-No ho se, jo porto poc temps aquí, però encara no l'he vist mai.
Ens va semblar força estrany, però, devia ser la veritat. Una persona que està sota els efectes de la droga governant no te capacitat per mentir. Contesta al que se li demana sense pensar-ho ni un segon, i sempre diu la veritat o, el que creu que és la veritat en absència de la veritat absoluta, es clar.
Vam continuar cap a la única direcció possible, cap a baix. Aquest cop no hi havia cap indicador que ens donés una pista del que trobaríem a sota. Quan havíem baixat, ens vam trobar una sala on hi havia tot un munt de llibres, pel·lícules amb suport dvd, pantalles, jocs i, tot un munt de coses que el governador ens havia prohibit feia anys. En canvi ell, les gaudia en privat. Al fons de la sala hi havia un gran escriptori amb un ordinador connectat a varis monitors i un micròfon. Era per on s'emetien els missatges de la megafonía. A la butaca que l'acompanyava hi havia un esquelet vestit de militar, encara conservava la gorra i tot. Sobra a dir la sorpresa que ens vam emportar el Gerard i jo quan vam veure que tot l'Estat estava governat per un esquelet. Després de teclejar l'ordinador i curiosetjar durant hores en aquella habitació, vam descobrir que tot estava controlat per un sistema de seguretat intel·ligent. Quan les cameres detectaven alguna irregularitat a qualsevol part de l'edifici, la intel·ligència artificial de l'ordinador s'activava enviant un missatge megafònic. Hi havia gravats incomptables missatges a l'ordinador del governador i, el mes nou, datava de feia uns trenta anys. Això és al que es devia referir amb allò de "societat perfecta". Possiblement era el primer cop en la història que una societat funcionava tant de temps sense un cap, sense un líder. Tot havia continuat funcionant com ell ho va ordenar. Les sol·licituds dels diferents organismes públics de tot l'Estat es feien via email que es contestaven automàticament des del ordenador del governador. La societat estava tant alineada a aquella manera de fer que ho transmetien generació rera generació. A més, els derivats de la droga governant s'incloïen als aliments infantils de manera que creixien transformats en organismes automàtics que farien la feina dels seus progenitors fins que una tercera generació els pugui substituir. El governador ho havia tingut tot en compte. Les ordres s'enviaven automàticament als principals encarregats de l'Estat que eren els controladors de natalitat, els controladors d'empreses i els de seguretat. El governador havia viscut tota una vida de oci i luxúria mentre exercia el poder sobre tot l'Estat. A més, a les dades estadístiques del ordinador vam veure que el poder de l'Estat estava comparat amb el de altres països del exterior, i el nostre país era el més poderós econòmicament. Vaig entendre el perquè d'obligar a treballar i gastar diners a totes hores als membres de la societat, amb això havia aconseguit que la seva moneda fos la més poderosa del món, podia prendre decisions que tinguessin repercussió a escala mundial. Ara teníem tot aquest poder a les nostres mans.
-Anem a destruir-ho tot! - Digué el Gerard dirigint un cop de guitarra al ordinador central. El vaig parar amb el meu bat just a temps.
-Ni de conya! - Li vaig dir - Parat a pensar en el paradís que hem creuat. Es manté automàticament. Tenim noies, dia, nit, menjar, beure i tot l'entreteniment que sens ha prohibit. Què més vols? Quedem-nos aquí a viure.
-Deus estar de broma no? - Mai havia vist al Gerard amb una expressió tant sorpresa.
-És clar que no! Podem viure aquí, tots dos com a reis. L'únic que et demanaria és que no compartim les noies, n'hi ha tres per a cadascú. És que soc molt gelós i no podria fer-ho amb la mateixa que ho haguessis fet tu... ja saps...
-Però que cony dius ara?! Anem a destruir tot això. No és el nostre objectiu?
-Realment, si ho penses, això no està tant malament. Actualment, la gent, és feliç, no hi ha res de dolent en això. Si ho penses, els dolents, podríem ser nosaltres. Els dolents que, sent només sis, volem escollir el destí de tota la societat, una societat que, com ja saps, accepta el seu estil actual de vida.
-Però, com pots dir una cosa així? On estan els teus discursos de llibertat? En quin moment t'has quedat sense moral?
-Pensa-ho bé - el vaig interrompre abans de que formules una altra pregunta- la criminalitat ha disminuït, de fet, s'ha reduït a zero i...
-És clar, no hi ha criminalitat perquè tothom viu a una presó on estan controlats. Tot l'estat és una presó. I què me'n dius dels ferits laborals. Aquests que passen tots els seus dies exiliats a les afores de les ciutats fins que moren de fam? Si fins i tot tu i jo vam assaltar un tren plegats per alimentar-los.
-No sofreixen. I si realment és això una societat perfecta? Nosaltres en seriem els màxims beneficiats.
-Com pots estar autoconvencent-te de que aquesta societat no està malament? Una societat perfecte hauria de ser una societat lliure, però si son paraules teves, hòstia. Nosaltres podem donar-li la llibertat a la nostra societat...
-Però...
-No et penso escoltar més.

El Gerard tornà a aixecar la seva guitarra i, jo, el vaig poder tornar a aturar just a temps.
-No penso deixar que ho facis. - Li vaig dir.
-Doncs, tenim un problema, perquè penso fer-ho.
El següent cop ja no va anar dirigit al ordinador sinó que es dirigia directament al meu cap. Va ser el moment en que va començar el duet corda-percussió. Ens vam engrescar en un duel, sens dubte, el més dur que havia tingut mai. Els seus cops em queien a sobre com
a contundents rocs llençats per gegants. Jo només em podia cobrir el cap perquè no em matés. Tot i així els seus cops em tiraven contra el terra o contra els murs de la sala amb una força desmesurada. Les contusions omplirien la totalitat de la superfície de la meva pell, el sabor a sang dins la meva boca em feia ganes de vomitar i, els meus ossos no aguantarien molts cops més així que, em vaig rendir.
-Em rendeixo, tu guanyes, no t'aturaré. Destrueix el que creguis que hagis de destruir.
-Veig que t'ho has repensat, has fet be, company. Has de ser fort contra la capacitat corruptiva del poder.
Em va contestar somrient. Tot seguit em va donar l'esquena aixecant la seva guitarra amb totes dues mans disposant-se a destruir els ordinadors de sobre de la taula del governador. Aquell va ser el meu moment. Amb un esforç inimaginable em vaig aixecar del terra i un cop més vaig poder aturar el cop del Gerard just a temps perquè no destruís els ordinadors. En aquest cas el vaig aturar donant-li un fort cop al cap. Va caure a terra i la sang va començar a vessar d'una escletxa que li havia fet. No va tardar molt en morir. De debò que jo no volia arribar a aquest extrem però, no em va quedar altre remei.
Ja començava a sentir el gust del poder, però, encara havia de fer alguna cosa. Vaig agafar la roba del governador i me la vaig posar. Vaig adornar les seves restes amb la meva roba. Em vaig dirigir al micròfon i vaig demanar ajuda:
-"Que dues persones acudin de seguida al meu despatx."
Van trigar llarga estona, vaig recordar que el Gerard i jo havíem tancat la porta d'entrada al paradís del governador per dins. Però van arribar. Això em va demostrar que farien el que fos que sel's ordenes sense importar quant els hi costés.
-Què vol senyor? - Perfecte, com pensava. La ment dels soldats d'aquell edifici estava tant anul·lada que en veure'm a la cadira del governador i amb la seva roba, em consideraven el propi governador. Tot el que ordenés, tant per megafonía com personalment, es compliria.
-M'he desfet dels dos intrusos que han entrat als meus dominis, emporteu-vos-els.
-Si senyor! - Em van contestar tots dos alhora i, de seguida s'havien emportat els dos cadàvers.
Per una de les pantalles que hi havia a aquella sala vaig veure com els guàrdies neutralitzaven a la resta dels meus companys. Als soldats els hi va costar molt, però la seva gran, gairebé infinita, superioritat numèrica va aconseguir que l'esgotament fes acte de presència en els revolucionaris. Poc van tardar en caure a terra rendits. Els guàrdies se'ls van emportar emmanillats. Suposo que els portarien als camps d'afusellament, o potser, els hi injectarien la droga governant via intravenosa per convertir-los en ferramentes útils i dòcils per al funcionament de la "societat perfecta". No se quina de les opcions seria el càstig mes dur per a ells. Però no hi volia pensar més que, en el fons, em sabia greu per ells i pel Gerard. Eren grans defensors dels seus ideals i ho admirava.
Però tot això forma part del passat, ara em toca a mi gaudir de la vida. Després de tants anys de sofriment, el destí m'ha recompensat amb menjar, dones i benestar absolut fins el dia de la meva mort i no penso desaprofitar aquest regal.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BJG

BJG

7 Relats

13 Comentaris

7057 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Biografia:
Nascut al 1985 des de l'adolescència he estat imaginant móns fantàstics que intento recrear als meus contes. Espero que vos agradin.