Energia Humana

Un relat de: BJG

Kandri era un món molt llunyà en el que totes les ciutats eren agrupacions de cases petites en què els seus habitants utilitzaven petites espelmes per il·luminar les seves habitacions durant la nit, ciutats en què els camins poseïen un escàs tràfic de carruatges estirats per cavalls i hi abundava la gent que anava caminant, ciutats en què els bruixots eren gairebé desconeguts i quan hi havia cap solia ser el metge que utilitzava l´energia de la seva ànima per curar la gent malalta. Totes les ciutats d´aquell món eren iguals, bé totes menys una, Berlshingham. Berlshingham era la ciutat més gran de totes, la més armoniosa de totes, la més avançada de totes i la més misteriosa, de fet. Els seus habitants vivien sense cap preocupació, ni tant sols es preguntaven per què era que ells tenien llums només de prémer un botó quan la resta del món utilitzava espelmes, per quin motiu tenien vehicles voladors d´energia recargable quan la resta del món utilitzava els cavalls, per quina raó tenien cuinadors automàtics, pantalles d´espectacle i un munt de aparells més que els feien la vida tant cómoda. La ciutat estava sota el domini del poderós bruixot Joannot que mantenia la pau gràcies a una estricta vigilància de tota la ciutat per part del seu gran exèrcit de bruixots i bruixes que realitzà mitjançant una cuidadosa elecció dels individus d´ànima més gran que fossin capaços de realitzar conjurs d´atac amb ella. Gairebé tots els habitants hàbils per a la màgia eren membres de l´exèrcit de`n Joannot, però n´hi havia un que no, havent-lo solicitat varies vegades el mateix Joannot en persona amb un bon sac de monedes d´or per a oferir-li, havia rebutjat convertir-se en un guardià dels carrers. El seu nom era Bard. Bard no savia d´on venia ni qui eren els seus pares. Quan era un nedó va aparèixer, dins una cistella, a la porta de la casa d´una família humil que el va acollir i educar amb el do de la moralitat. La dona que l´acollí es deia Mània, el seu marit era Lot i la filla que havien tingut els dos es deia Datina. Tots vivien feliços. Però en Bard vivia inquiet, un munt de preguntes li rebotaven una volta i una altra al cap: Què passava amb tots els delinqüents que els bruixots atrapaven cada dia si no hi havia pas cap presó a tota Berlshingham? Per què s´havia incrementat tant el nombre de desaparicions misterioses durant les últimes setmanes? I per què tenia gravat al pit les paraules Ànima forta?
Era al matí. En Bard, recent llevat, es mirava les paraules inscrites al seu pit al mirall preguntant-se a ell mateix qui era i què significaven aquelles dues paraules.
-Baaaard!!!! Baaaard!!!!- El cridava la Mània amb la seva veu aguda.
- Què vols?!- Li preguntà ell sense deixar de mirar-se la inscripció del pit.
-L´esmorzar ja és a taula! I no t´entretenguis que encara faràs tard a la feina! Contestà la que ara considerava la seva mare.
-D´acord, ja baixo!
En Bard es vestí i, a corre cuita, baixà les escales que conduïen al menjador. En el menjador hi havia tota la família esmorzant al voltant de la taula. Quan Bard va haver segut a l´única cadira que quedava buida la Datina va dir-li:
-Avui ja fas vint anys Bard, ja ets tot un home. Felicitats!
-Gàcies- Va contestar Bard content.
-Tenim una sorpresa especial per tú- Va dir Lot amb el seu posat seriòs de sempre mentres li donava un petit paquet que Bard va obrir impacient.
-És impressionant.- Va dir Bard mentres mirava els seus ulls grocs reflectits a una gran joia que havia tret del paquet que li acabaven de donar.
-Tots els meus descendents en tindran una igual quan compleixin vint anys per tal de mantenir la família unida. L´has de dur sempre amb tu i si algún dia et sents sol demana-li ajuda a la joia que els seus poders màgics t´ajudaran. Pensa que la joia s´ha fabricat amb una mínima part de les ànimes de nosaltres tres, per tant, sempre tindrà la nostra ànima localitzada.- Explicà en Lot.
-D´acord, t´agraeixo que hem tractis com a un fill.- Va dir Bard lligant-se la joia màgica al coll.
-Ja ets el meu fill.- El contestà Lot.
El dia havia començat amb molt bon peu, però just quan Bard anava a sortir de casa, va sentir dos cops forts a l´altre costat de la porta. Va obrir i va veure un home misteriós, vestit amb una capa que l´envoltava tot el cos i fins i tot el cap amb la caputxa. Era en Joannot el bruixot, acompanyat de dos bruixes que el protegerien amb la seva vida si fos necessari.
-Bon dia, en què el puc ajudar?- Li preguntà en Bard a en Joannot.
-Ja ho saps tu. Vull que et converteixis en un dels meus soldats, si et vaig cre... vull dir si vas nèixer per a l´ofici. Ets fort, saps màgia i a més a més tens un bon sentit de la justícia.- Va dir-li en Joannot.
-M´agrada el periodisme, ho sento.
-Te´n penediràs perquè és la darrera vegada que t´ho demano jove bruixot.-Va dir el poderós Joannot irritat.
-Això espero, em tens fins al capdamunt- Li contestà en Bard.
-Maleït bruixot engreït!- Exclamà en Joannot treient fum pels queixals i se´n va anar sense dir res més. Per ara.
Era l´hora de dinar i en Bard estava a un restaurant menjant un entrepà amb Tranquia, una companya de treball. Els dos conversaven sobre la seva feina.
-Com portes la teva investigació sobre la família Radra?- Preguntà ella.
-No he descobert cap cosa, fins i tot he utilitzat els meus poders màgics per intentar descobrir cap pista, però res, com si la terra sel´s haguès empassat.
-Vols dir que un bon màgic com tu no pot trobar el seu rastre?
-No, ni una petita pista. I tu com dus això del Joannot?
-Ell segueix assegurant que si la gent desapareix de la ciutat es perquè volen desaparèixer, assegurant que la seva protecció és perfecta.
-No m´agrada gens aquest Joannot.- Diguè Bard amb un to misteriós.- A més a més, per què no ha explicat mai quin es el seu mecanisme de creació d´energia?
-Ell assegura que no vol comentar res perquè li podrien copiar les idees en altres ciutats fent-li així la competència.- Explicà Tranquia.-Per cert, t´has enterat del que va passar a la ciutat veïna del sud?
-No, Què?-Preguntà Bard estranyat.
-Doncs resulta que fa un any es va quedar sense cap habitant. La gent va desaparèixer tota en un dia i sense deixar cap rastre, igual que passa aquí però a tota la ciutat sencera.
-Possiblement està relacionat. Hi hauré d´anar a investigar. Però -continuà Bard posant un to de veu més amable- no tinc vehicle, M´hi podries acompanyar?
-Es clar, fa dies que la curiositat em menja per dins.- Contestà ella contenta.- Anem-hi ara mateix.- Li proposà a en Bard.
-Som-hi!- Exclamà Tranquia aixecant-se de la seva cadira amb un salt. En Bard va agafar el seu entrepà i fins i tot s´oblidaven de pagar el compte però abans de què sortissin per la porta del restaurant toparen amb un bruixot d´en Joannot.
-Penseu anar-vos-en d´aquí sense pagar?- Els preguntà el bruixot preparant un encanteri de paralització per si intentaven fugir.
-N...No...és...és clar que no.- Va dir la Tranquia atemoritzada per l´actitud amenatzadora del bruixot.
-Ja pago jo- Digué Bard.
Havent pagat van sortir tots dos cap al vehícle i amb ell van arribar en menys de dues hores a Ívida, la ciutat fantasma veïna del sud de Berlshingham. Les cases d´aquesta ciutat eren ben diferent dels gratacels del centre de Berlshingham, les que estaven contemplant els dos periodistes eren de fusta i algunes fins i tot eren de tela que se sostenia amb un pal. Els vehicles com el de Tranquia eren escassos en aquella agrupació de petites cases que encara es situaven a prop del pou del centre de la ciutat, ja que encara era necessari, per a subsistir, anar-hi a cercar aigua. No posseíen aigua corrent com en Bard i la Tranquia a la seva ciutat d´origen. Ells dos anaven passetjant per la plaça del pou, al centre de la ciutat. No hi havia absolutament ningú.
-Les cases, són obertes.- Reflexionà en Bard en veu alta.
Mentres en Bard i la Tranquia investigaven Ívida, Mània, Lot i Datina ja anaven a començar a sopar perquè ja savien que, freqüentment, en Bard arrribava molt tard degut a la seva feina i no el solíen esperar. La Datina es menjava la seva sopa de verdures molt agust quan una forta ventada provinent de la porta de l´entrada la va interrompre.
-Quin vent! Que n´es d´estrany, en aquesta época!-Diguè na Mània.- Ves a tancar la porta, si us plau Datina.
-D´acord.- Va dir la noia aixecant-se de taula per anar a tancar la porta. Quan va ser al passadís de l´entrada, mirant la porta, es quedà paralitzada davant la visió de molts bruixots que començaren a atacar.
-Paralització!- Va escoltar d´un dels bruixots i tot seguit no va poder moure ni un múscul. Diversos bruixots i bruixes van entrar al menjador de la casa i van repetir el conjur:
-Paralització!- Van cridar un bruixot i una bruixa alhora i en Lot i na Mània van quedar sense poder moure´s també. Tenien por, molta por i no entenien què els estava passant. Els havien atrapat els bruixots de´n Joannot i tot seguit van desaparèixer i ningú havia vist res ja que els bruixots havien utilitzat un conjur d´il·lusió perquè la gent que passès per allí vès la casa com sempre, sense cap moviment.
Després d´investigar tota la ciutat sense obtindre resultat en Bard i na Trànquia es disposaven a tornar cap a Berlshingham quan en Bard va començar a sentir vibracions al pit.
-La joia!-Exclamà en Bard.
-Com?!- Exclama la seva companya alterada.
-És el regal d´aniversari del meu pare.
-Eei... Que no cal que em donis aquest ensurt perquè et feliciti, ¡Feliç aniversari, Bard!
-No és això, és que la joia que m´ha regalat el pare és una pedra familiar feta amb petits fragments d´ànimes de la família i està vibrant.- Explicà en Bard- Possibblement la meva família em necessiti.
-Bé, aniré a tota hòstia.- Li diguè Trànquia per tranquilitzar-lo.
Pujaren al vehicle i aquest cop va arribar a la casa d´en Bard en una hora. D´un bot va Baixar del vehicle i va entrar correns dins la casa, la porta era oberta, no hi havia absolutament ningú. Va anar a pregun
tar als veïns si havien vist alguna cosa extranya però ningú s´havia adonat de rès. Va tornar a entrar a casa seva, Es va parar en el centre del menjador, s´agenollà, agafà la seva joia i, transmetint-li la seva energia màgica, li va demanar que li diguès on es trobava la seva estimada família. Just en aquell moment una imatge es reflectì durant uns segons en la seva ment. Una sala molt gran, inmensa, cap finestra, una gran màquina que poseia sis grans llits, cada llit poseia quatre cadenes, una a cada cantó, a cada llit hi havia una persona, entre elles la seva família, encadenada amb els ulls tancats, sense realitzar cap moviment, cada persona tenia una agulla, que sortia de la gran màquina, clavada al pit i, tot plegat, custodiat per bruixes i bruixots. A en Bard li va agafar un sobresalt, el cor se li va disparar, semblava que se li volguès sortir del pit, el cap li bollia i els ulls li tremolaven. La seva família estava en perill i ell no va poder esperar dos segons a actuar. Va pujar les escales que anaven a la seva habitació, de dos en dos, es va apressurar a apropar-se a la còmoda que tenia al costat del llit, va obrir el calaix del centre. Aquest calaix era ple de joies i pedres màgiques de tots els colors, grogues, liles, verdes, vermelles... Aquestes joies les havia anat recollint durant tota la seva vida per si algun dia les necessitava i aquell dia havia arribat. Les va posar totes dins una motxilla, es va tapar els seus cabells vermells i, fins i tot part de la seva cara, amb una capa negra que estava unida a una caputxa, similar a la dels bruixots de´n Joannot. Va sortir de casa seva amb més velocitat de la que havia entrat. La Trànquia encara l´esperava dins el seu vehicle asseguda.
-Duguem al palau de´n Joannot si us plau- Li suplicà en Bard a la seva amiga.
-Què ha passat?
-La meva família, no hi és, els bruixots, en Joannot, se l´han endut- Deia en Bard entre sospirs aguts, que tenia dificultat per parlar, degut a la conmoció.
-Però no fotis tu, I ara? Sé que no és cap angelet el Joannot però, per quin motiu hauria de segrestar la teva família?- Li preguntà la Trànquia incrédula.
-Creu-me, m´ho ha dit la joia!- Protestà en Bard molt irritat i amb un to de veu molt elevat. -M´ajudaràs o no?- Tornà a suplicar. Quan va veure la seva actitud, la Trànquia el va creure i li va dir:
-Va, puja, en dos minuts arribarem al palau d´en Joannot.
Ja eren a la porta del palau d´en Joannot.
-Veste´n.- Li ordenà a la seva amiga. -Pot ser perillós- Continuà
-D´acord.- Li contestà ella engegant el seu vehicle i, tot seguit, va desaparèixer de la vista d´en Bard.
En Bard començava a caminar amb un pas decicit cap a l´entrada del palau. Encara estava a mitjan pati de l´entrada quan ja se li van apropar dos bruixots.
-Què hi vens a fer aquí? -Li preguntà un d´ells a en Bard. - No saps que les oficines ja estan tancades fa hores?- Continuà aquest.
-He vingut a buscar a la meva família!- Li cridà amb una veu potent en Bard.
-Com ho pot saber?- Li preguntà l´altre bruixot al seu company.
-No ho sé però, ja has sentit a l´amo: l´hem d´aturar.- Li contestà.
-Ataquem-lo!!!!!- Van exclamar els dos bruixots alhora.
El primer bruixot que havia parlat va treure una gran destral, de sota la seva capa, que havia d´agafar amb les dues mans mentre que l´altre bruixot preparava energia almàtica per fer un conjur de foc. El primer es posà a correr en direcció a en Bard, a molta velocitat amb la destral alçada però en Bard fou prou ràpid per agafar una de les seves joies màgiques, carregar-la amb energia de la seva alma i llançar-la contra el bruixot. Un mur de flames envoltà al seu enemic amb pocs segons, però foren suficients com perquè l´altre bruixot ja li haguès preparat un conjur i una bola de foc impactà contra el seu pit. L´impacte el llançà a terra i, tot seguit rodolà sobre si mateix per apagar les febles flames que s´havien encés en la seva roba a la vegada que treia una altra esfera de la seva motxila. La va llençar contra l´altre bruixot que no va tenir temps de llançar un segon encanteri. De l´esfera sortí un inofensiu moix. -M´he equivocat- Va pensar en Bard, però, si més no, el gat va distreure el bruixot el temps suficient com per a què el màgic d´ulls grocs se li apropés corrent i li clavés un cop de puny amb totes les seves forces just al nas. Això el deixà aturdit donant-li a Bard la tranquilitat de tenir que ocupar-se unicament del bruixot que estava empresonat per flames. Se li apropà sigilosamet per l´esquena i li donà un cop de peu pel clatell. Va caure, no savia si era viu o mort, ni li importava, en aquell moment només li importava la seva família. Li agafà la destral, s´apropà a la porta del palau i , a cops de destral, la tirà a terra en pocs minuts. A dins ja l´esperaven dotzenes de bruixots i de bruixes de l´exercit d´en Joannot preparats per atacar així que, s´apresurà i carregà d´energia tota la seva motxila encara plena de joies, la llançà a terra i una explosió de colors, elements i animals de tot tipus omplí la sala de tronades, incendis, esperits d´animals i algun dels bruixots havia quedat afectat per les joies paralitzants o les adormidores. Els bruixots d´en Joannot estaven massa ocupats per adonar-se´n de que en Bard estava creuant la sala dirigint-se cap a l´elevador automàtic. Un bruixot estava completment dormit, un altre estava paralitzat, n´hi havia dos que lluitaven per alliberar varis companys seus d´entre les barres d´un drac vermell, unes bruixes estaven amenatzades per dos óssos en un racó, alguns només es preocupaven de fugir dels llamps i de la pluja causats per la tormenta màgica, alguns buscaven la manera d´apagar les flames que s´estaven començant a estendre´s per tota la sala i així Bard va poder arribar a l´elevador sense problemes. Un cop a dins dubtà uns segons sobre quin botó havia de prémer, pero aviat recordà que l´habitació en què havia vist a la seva família no tenía cap finestra, per tant va prèmer el botó que tenia escrit "Subterrani". L´estona que va tardar l´elevador en baixar fins al subterrani es va fer etern per a en Bard, recordava els moments en què havia set feliç amb la seva família, com jugava amb la seva germana quan eren uns nens d´escola, la seva mare quan l´ajudava a aixecar-se si queia de la bici, les lliçons del seu pare... Estava nerviós, inquiet, furiós, violent, l´energia almàtica es començava a concentrar i, sense ni tant sols adonar-se´n, estava preparant un poderós encanteri. La campaneta anunciava l´arribada baix. S`obrí la porta, davant d´en Bard va aparèixer la sala que abans havia vist reflectida a la seva ment. En ella només hi quedava en Joannot amb els seus presoners encadaenats a les màquines. En Bard va respirar profundament per tal de controlar els seus moviments evitant un comportament cegat per l´ira que sentia cap a en Joannot.
-Torna´m la meva família!- Li exigí.
-Necessito combustble. Com et creus que tu tens llum, calefacció i aigua corrent?
-Com dius?- Preguntà intrigat en Bard.
-Quan la llum arriba a la teva habitació és que un poc de l´energia de l´ànima procedent d´aquests aparells, que l´extrauen a aquestes persones, passen a través dels cables creant la llum, la calefacció, l´energia que recarga vehicles i tota la resta d´aparells utilitzan l´energia humana.- Li explicà en Joannot a en Bard que ara el mirava a més menyspreu del que havia mirat a algú mai. -Ara bé podem fer un tracte.- Continuà el maleït bruixot. - Tu passes a formar part del meu exercit i jo et garanteixo que la teva família, com tu li dius, quedarà alliberada. Que m´en dius?
-Això mai!- Exclamà en Bard- No penso ser cómplice de una barbàrie com aquesta! No penso colaborar a que matis més gent durant tota la resta de la teva vida.
-No cal que et preocupis per aixó, et rentaré el cervell i només obeiràs les meves ordres sense saber si el que fas està bé o malament. Uneix-te a mi ànima forta.- Li demanà un cop més a en Bard.
-Com m´has dit?- Preguntà en Bard recordant l´escriptura del seu pit.
-Ànima forta. És que creies que ets tan fort perquè vas nèixer amb el do? Creies que havies aconseguit la força per tu mateix? Jove ingenu. Pero si ni tant sols entrenes.- En Joannot pronunciava aquestes paraules amb un tó irònic.
-Què vols dir?- Preguntà en Bard a qui se li estava baixant la moral.
-Està bé, t´ho explicaré, mira aquestes agulles extractores d´ànima que tenen aquestes persones clavades al pit?
-Sí, i què?
-No t´impacientis. Aquestes agulles treuen l´ànima de les persones que la transporten a aquest dipòsit d´aquí dalt- Explicava en Joannot senyalant la part corresponent de la seva gran máquina mágica. -Des d´aquí se separa la part de l´ànima que serveix per crear energia i la que no. La que serveix passa als cables transpotadors que la duen a cadascuna de les cases de tota la ciutat. La que no serveix, simplement es llença. Però no es pot desaprofitar així una quantitat tan gran d´ànima- Continuava explicant en Joannot. -Així, un dia, vaig decidir d´aprofitar-la per crear un ser màgic molt poderós que treballaría per mí i així ja seria imparable, i aquest ser ets tú, Ànima forta.
-No et crec!- Li replicà ell jove màgic.
-Idò, per què creus què has set capaç d´eliminar el meu exèrcit amb tanta facilitat? Per què has set capaç de recargar tantes joies màgiques en pocs segons quan qualsevol bruixot entrenat tarda varis minuts? No ets tant diferent del drac que has invocat a l´entrada del palau. A més a més mira els teus ulls grocs. Ja saps d´on vens, no ets humà uneix-te a mí.- Li demanà un cop més.
-No!! No em convertiré en un assassí!!!- Es negà en Bard un cop més.
-Tu t´ho has buscat.- Digué en Joannot engegant la màquina extractora d´ànimes. -En poques hores aquesta gent s´haurà consumit completament.
-Maleït!- Exclamà en Bard atacant a en Joannot amb un huracà que li arrancà la capa. L´huracà li causà vàries ferides. En Joannot començava a posar-se nerviós. La seva creació s´estava enfrontant a ell i no estava se
gur d´haver creat un ser capaç de guanyar-lo. -També has eliminat tots els habitants d´Ívida, tu?
-És que hem vaig quedar sense delinqüents li contestà en Joannot al mateix temps que li llençava un encateri de gel que congelà les seves cames, però en Bard no es desanimà i amb calidesa a les mans mirà de fondre el gel, no va poder perquè en Joannot estava encarregant-se de llançar-li onades gegantines d´aigua. Finalment va haver de recòrrer a la levitació per apropar-s´hi. S´hi estava apropant esquivant les esferes de foc que li llançava ara en Joannot, creà una espasa de gel i, quan fou davant el malvat, en Bard li apropà l´espasa al coll.
-Desconenta l´aparell o et mato!!!- Cridà en Bard molt enrabiat.
-No seràs capaç.- Contestà incrèdul en Joannot. I en escoltar això, en Bard apretà fortament la espasa al coll, fins al punt de fer-li un tall, no prou gran com a per matar-lo però si per atemoritzar-lo. -D´acord- Diguè apropant-se al botó de desconexió fins a arribar-hi. -Ja està desconectat.
-D´acord- Li contestà en Bard i, mentres premía a poc a poc la espasa de gel al coll d´en Joannot i deia: -Ho sento però es l´única manera d´acabar amb el teu imperi d´horror.- En Joannot ja havia perdut la força, ja només es lamentava per haver sigut massa ambiciós i, en pocs minuts va perdre completament la consciència.
Des d´aquell dia en Bard va continuar fent vida normal amb la seva família, però, vivia anb un gran pès per haver matat el malvat Joannot el bruixot i algún dels seus sirvents. La resta de bruixots i bruixes d´en Joannot, la majoria, van sobreviure a l´atac d´en Bard i després de la mort d´en Joannot van recobrar la consciència i és van comportar com a ciutatans normals de Berlshingham, ciutat on es tornava a usar el pou, les fogueres per calentar i cuinar i els carros estirats per cavalls.

Comentaris

  • Una promesa és una promesa[Ofensiu]
    Llibre | 14-06-2005

    Primer de tot, voldria demanar-te disculpes per haver tardat tant i tant a complir la meva promesa.

    Ja veus! Amb el poc que costa fer un breu comentari... però és que el teu relat és una mica llarg, i cada vegada que l'agafava alguna altra feineta hi passava al davant. I t'ho creguis o no, la veritat és que el dia que vas penjar el missatge al fòrum "reclamant" que complís la promesa, et ben asseguro que et tenia molt i molt en ment.

    Però vinga, no m'enrotllo més i et comento una micona la teva narració.

    Amb la descripció que has creat d'aquest món, de Kandri, has aconseguit que em plantegés alguns elements característics de la literatura fantàstica. Em refereixo al fet de mostrar un món diferent on fan el mateix que nosaltres.

    Intentaré explicar-me.

    En el primer paràgraf ens descrius mitjanament el món i la ciutat on té lloc l'acció. D'entrada ens planteges una ciutat tècnicament evolucionada en comparació amb altres ciutats. Però apareix un tret que esdevindrà la característica d'aquest món: ciutats en què els bruixots eren gairebé desconeguts i quan hi havia cap solia ser el metge que utilitzava l'energia de la seva ànima per curar la gent malalta.

    Per tant, és un món, una ciutat, diferent. Però per contra, les persones que hi viuen sembla que es mouen i fan el mateix que nosaltres (i ara em refereixo a un nosaltres actual): es lleven de bon matí, seuen al voltant de la taula per esmorzar, es fan regals d'aniversari perquè els celebren, van a treballar en feines tan habituals com pot ser el periodisme...

    I això és el que m'he plantejat pel que fa a les obres de literatura fantàstica: on rau aquell punt de diferència que ens obre les portes a l'imaginari? Potser tot just en aquest petit detall dels bruixots?

    Bé: és una reflexió que m'has despertat i que volia compartir amb tu.

    Per altra banda, trobo que la història està ben lligada. El protagonista, Bard, treballa de periodista i en un moment donat s'arriba a una ciutat que ha quedat deshabitada. Un fet que li crida l'atenció i que li dóna per pensar.

    Però no tindrà gaire temps per donar-hi voltes perquè quan arriba a casa seva tot es precipita.

    I aquí és on trobo que has lligat bé la història: ja durant l'esmorzar familiar has mostrat la relació d'enfrontament entre Bard i Joannot, poc després presentes les sospites que té Bard vers en Joannot, i quan arriba a casa les suposicions es converteixen en certeses (mercès a la joia que li acabava de regalar el seu pare adoptiu).

    Vull dir que has equilibrat les dades, els indicis, per tal de mostrar-los a la lectora en dosis justes.

    Resumint. Que el relat funciona i resulta interessant. La idea d'utilitzar l'energia humana per a finalitats funcionals és ben curiosa (o a mi m'ho ha semblat), i la lectura del text flueix sense entrebancs.

    Només, si m'ho permets i no t'ho prens a mal, et diria que el final el trobo un xic precipitat.

    La conversa entre en Joannot i en Bard em sembla correcta. No cal fer-la més llarga, potser. Però quan Bard el mata... no sé, de cop i volta ens trobem ja que la ciutat torna a funcionar ja deslliurada de la tirania de Joannot (i també amb el retrocés tecnològic corresponent perquè ja no s'utilitza l'energia humana). Sabem que la família d'en Bard se salva, que viuen feliços, que l'exèrcit d'en Joannot recupera la consciència i la memòria i tornen a les seves vides normals d'abans, i que el protagonista, o sigui en Bard, també torna a la seva quotidianitat... però amb el pes d'haver matat.

    No sé. M'ha sonat a conte de fades amb final feliç... i amb un puntet de tristor per haver sigut l'heroi de torn triat per arribar a aquesta felicitat, passant per damunt la ideologia apresa dins el marc familiar.

    Buf! Noi, ho sento. Em sembla que no m'estic explicant gens.

    Bé. Resumint: que trobo el final una mica precipitat. Només això.

    Fins la propera!

    LLIBRE

  • uff...[Ofensiu]
    AnNna | 14-05-2005

    hola nooooooi!!!!!!!
    tenia ganes de comentar-te... però és que vinc i el relat més curt dura 14 minuts... i no saps el pal que em fa... jo que quan passen de 6 ja no els llegeixo.... :$
    no t'enfadis ara, eeh...

    vinga, petonssssssss!!!!!!

    AnNna

  • L'autor[Ofensiu]
    BJG | 03-05-2005

    M'agrada molt que em dieu que creieu que escric bé. No tinc massa autoestima i, mira que fa anys que escric cosetes, però fins fa un parell de mesos no m'havia atrevit a publicar res enlloc. Vaig començar a joescric.com i ara, quan veig que el que escric agrada, em motivo força a escriure més. Anireu veient mes històries meves. Espero que vos agradin a tots.

  • Interessant història[Ofensiu]
    Boréâs | 03-05-2005 | Valoració: 9

    fantàstica. És un relat amè amb una història ben explicada. Subscric el comentari d'en Sadurní d'Aloni respecte les subordinades, però en som molts que pequem d'elles. A banda de les petites faltes que hi ha, el relat no es fa massa llarg tot i la seva durada. Una bona història per iniciar-te, m'ha agradat.

  • La veritat...[Ofensiu]
    Llibre | 02-05-2005

    és que ara no disposo de temps per llegir-me amb calma el relat.

    L'imprimeixo, i te'l comento així que pugui.

    LLIBRE

    PS.- I gràcies a tu, per voler formar part d'aquesta família.

  • Estimat autor d'aquest relat[Ofensiu]
    Sadurní d'Aloni | 29-04-2005 | Valoració: 8

    Benvolgut autor o autora del relat,

    Permete'm que et digui que el teu relat m'ha agradat bastant. El teu estil segueix perfectament els paràmetres de la narració, la qual cosa juga molt a favor teu. No obstant això, permete'm que et faci una petita crítica constructiva: Aniria bé - més que res perquè la lectura adquirís una mica de més fluidesa lectora - el fet que miressis d'utilitzar més oracions simples i no tant compostes. Això ajuda a assimilar la lectura al lector i fa que no es perdi i hagi de tornar a rellegir el pràgraf. Per exemple, en el primer paràgraf utilitzes unes 3 o 4 subordinades de relatiu. No et preocupis, a mi em passava molt i encara em passa això. També m'ho han dit molts cops.
    Apa doncs, continua escrivint, que ho fas molt bé!

    Amb afecte,

    Sadurní d'Aloni.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BJG

BJG

7 Relats

13 Comentaris

7106 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Biografia:
Nascut al 1985 des de l'adolescència he estat imaginant móns fantàstics que intento recrear als meus contes. Espero que vos agradin.