Felicitat absoluta

A una època i un lloc de la terra desconeguts l'Ird va escoltar un rumor que deia que si s'arribava al centre del univers s'aconseguia la felicitat absoluta. Hi va rumiar molt, sabia que la terra quedava molt lluny del centre de l'univers però tot i així, un matí d'hivern quan va veure que la seva germana petita plorava per la mort del seu conillet, es va decidir a partir amb la seva nau espacial propulsada per la combustió de vegetals, però no sense abans acomiadar-se de la seva estimada germana. - No estiguis trista germaneta meva, jo ara partiré cap al centre del univers a buscar la felicitat absoluta i la gaudirem plegats, així que, si us plau, no ploris més i dedica'm un somriure abans de que parteixi. - La nena que tot just acabava de complir deu anys el mirà somrient i assentint. Així l'Ird agafà la seva vestimenta espacial, engegà els propulsors i sortí disparat cap al cel a gran velocitat. La seva germana, Dora, es va quedar mirant cap al cel molta estona fins i tot després de que la nau del seu germà desaparegués en la immensitat del cel.
Moltes hores van passar fins que la hipervelocitat de la nau de l'Ird li permetés deixar enrera la via làctia. Durant el seu viatge va passar molts calvaris. Quan recent sortia de la nostra galàxia es va trobar enmig de una turmenta de meteorits. Va haver de maniobrar complicadament la nau per poder esquivar-los, però la seva habilitat amb la nau no va ser suficient i un petit meteor va tocar la seva nau deixant mal parat el dipòsit de combustible de manera que va haver d'aterrar al planeta mes proper.
El planeta on havia arribat mai havia tingut la visita d'un humà. Era un planeta totalment verd i creia que havia tingut molt mala sort de anar a parar a aquell racó incivilitzat. Quan va estar força estona caminant entre arbres de copes rodones i triangulars amb uns llargs i fins troncs va quedar sorprès per una forma de vida.
-Hola. - Va dir un individu composat per una espècie de matèria etèria de color negre intens que gaudia de la seva capacitat per canviar de forma constantment. Sense motiu aparent passava tota l'estona per les formes més diverses, des de la forma esfèrica d'una bola a la forma d'un insecte de vuit potes, passant per una forma més humana o, inclòs, la forma d'un cavall tot sense perdre mai el seu color negre nuvolós.
-Hola - Va contestar l'Ird.
-Què t'has perdut? - li preguntà l'ésser estrany.
-No, no és això, - Contestà l'Ird. - És que havia d'anar al centre de l'univers i m'ha tocat un meteorit i he hagut d'aterrar aquí perquè la nau no hagués aguantat molta estona ja que estava perdent combustible.
-Molt bé, acompanya'm - Va pregar l'habitant del verdós planeta.
Li va fer cas i va deixar que la negra criatura el guiés a través de molts més arbres verds. Al seu costat hi havia també grans extensions d'un líquid semblant a l'aigua però d'un color verdós que era un reflex del verd cel d'aquell planeta.
-Tinc alguna possibilitat de partir d'aquest planeta? - Li pregunta l'Ird preocupat mentre caminaven.
-Es clar, tu confia en mi.
-Si, si, però és que en aquest planeta no sembla haver cap tipus de construcció ni de enginyeria aerospacial.
-Tu tranquil, ja estem arribant a la teva nau.
Quan van arribar l'estrany individu va fer desaparèixer la seva danyada nau tot just tocant-la amb un dit. - Però què fas? - Li deia l'Ird llur màxima necessitat en aquells moments era partir cap al centre del univers un altre cop. I en aquell mateix moment l'ésser estrany va fer un altre gest i de la terra va emergir un altre nau espacial molt semblant a la seva però que pareixia ser del mateix material eteri i negre del que estava composat l'individu.
-Entra, amb aquesta nau arribaràs al centre del univers.
-De debò? Però si sembla que el material no ha de resistir gaire - Deia l'Ird completament sorprès per el que acabava de veure.
-Tranquil, és el millor material del que pots construir una nau, és un material resistent i a la vegada flexible, per tant si rep un altre cop de meteorit o alguna altra cosa, aquest material es deforma i torna a la seva posició original, a més es molt lleuger i per tant aconsegueix una velocitat molt superior a la teva nau feta de materials pesats i totalment inflexibles.
Ird va pujar a la seva nova nau però abans de partir es va deixar emportar per la seva curiositat i li va preguntar a l'ésser que li acabava de donar la nau que qui era i que feia tot sol a aquell planeta.
-Jo soc un ésser fet de matèria negre provenint del centre del univers, una explosió em va enviar fins aquí i des de llavors visc aquí, però he d'advertir-te d'una cosa...
-El què?
-No crec que puguis sortir del centre del univers un cop hi hagis entrat, a mi em va enviar aquí una explosió, però el teu cos no pot sobreviure a una explosió de matèria negre com jo, que no m'afecta ja que és la mateixa matèria de la que estic composat.
-M'arriscaré igualment, li vaig prometre a la meva germana que tornaria a casa amb la felicitat absoluta.
-D'acord, es la teva decisió, espero que tinguis sort.
-Adéu, i gràcies!
Amb aquestes paraules l'Ird va partir cap al centre de l'univers. Va quedar meravellat de la velocitat de la seva nova nau i de la seva facilitat de maniobra, si hagués tingut abans aquella nau el meteor segur que no l'hauria tocat.
Van passar dies i mes dies, les píndoles alimentaries que l'Ird s'havia emportat des de la terra començaven a escassejar, i el preocupava pensar en el viatge de tornada. Va arribar el moment en que s'endinsava tant en l'univers que va començar a sobrepassar les barreres del temps, havia arribat a un punt en que la velocitat el va fer anar tan ràpidament que deixà enrera el temps. Mentrestant la seva germaneta petita era tota una adolescent que estudiava els estudis superiors i treballava alhora per guanyar-se la vida, però tot i així sempre trobava un espai a les nits per mirar el cel sense perdre l'esperança de que el seu germà gran, que havia anat a buscar la felicitat absoluta, tornés amb ella. Pensant que el simple fet de que el seu germà tornés, encara que fos amb les mans buides, ja seria per a ella, la felicitat absoluta. Però per a l'Ird no havien passat anys, ni tant sols un parell de dies, seguia cap al centre del univers a tota velocitat fins que va arribar el moment en que hi va arribar. Va trobar el punt en que no hi havia gravetat, ni òrbita, ni cap altre tipus de força que l'estires cap enlloc. Havia arribat definitivament al centre del univers, i gran sorpresa va tenir quan es va adonar de que allí no hi havia absolutament res, estava enmig del buit total. Es va sentir enormement decebut i va arrencar a plorar desconsoladament. Pensava en la gran decepció que creia que s'enduria la seva germana quan el veies retornar amb les mans buides, inconscient de que la decepció de la seva germana seria molt major doncs quan es va reposar i va arrancar la seva nau disposat a fer el llarg viatge de tornada es va adonar que havia anat a parar a un punt infinit, per molt que accelerés la seva nau a màxima potència no arribava enlloc. Ho va provar en totes les direccions i res, no notava cap canvi, l'únic que notava era una gran sensació de no moure's tot i que el comptador de la nau deia el contrari ja que no veia cap element passar per a prop seu, ni lluny. És va quedar en aquell petit forat infinit per a sempre. Va tenir molt de temps de reflexionar abans de morir de gana, i va pensar que no hauria d'haver anat en busca de la felicitat absoluta si realment ja era feliç quan vivia amb la seva germana. Va arribar a la conclusió de que la felicitat absoluta no existeix sinó que esta en el fet de saber apreciar les petites racions de felicitat que et dóna cada dia.
Molt lluny d'allí, a la terra, es va quedar la Dora sola i trista, fent-se gran en solitari, perquè el seu germà l'havia deixat per anar a buscar una felicitat que compartiria amb ella, però la seva felicitat hagués estat compartir la seva vida amb el seu germà. I així va mirar les estrelles totes i cadascuna de les nits fins que va morir esperant que arribés una nau que mai va arribar.

FI