EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 6: EL PRIMER ENCONTRE AMB EL MAL

Un relat de: Raül Gay Pau
El primer que notaren d'estrany al poble era el silenci. Aquest era un silenci aclaparador. No es veia a ningú per cap dels carrers que creuaren. Les cases eren simples i estaven fetes de fusta. El color no s'apreciava molt bé en la foscor de la nit.

La plaça on havia d'estar la foguera estava al centre del poble, per a arribar allí hi devien travessar diversos carrers. No va ser fins que havien arribat quasi a la plaça, on crepitava el foc, que escoltaren veus. Més aviat s'escoltava una sola veu. Els quatre instintivament es pegaren a la paret i s'aguaitaren amb cautela per a mirar.A la plaça hi estava gairebé tot el poble, persones de diferent sexe i edat. Encara que hi havia una foguerada pareixia com si la gent hi tingues un poc de fred. Davant la foguera hi havia una figura obscura acompanyada de dues criatures amb cos humà i cap de llangardaix.
La figura obscura era Frédor. Aquesta vegada no hi portava cap capa que amagara l'espasa, tal com havia vist Cristal a la Terra. Ara la mascara no li cobria sols mitja cara, sinó que també el llavi sencer i tota la barbeta. Distingiren les lletres escrites a la mascara.
Frédor tenia la mà agafant el coll de la camisa d'un home. Els tres xics reconegueren que l'home era el que els havia portat fins a Àrtor.
-Per última vegada on estan els xics que portares fins a Àrtor. O almenys que és el que volien.
-No ho sé. Jo sols els vaig cobrar per a dur-los fins allí. No sé el que feren després. Per favor.
-Molt bé tu ho has volgut.
Frédor estirà l'altre braç cap al foc. A la mà hi portava una petita daga que estava posant-se roent de la calentor. Les flames es reflectien a la polida mitja mascara de Frédor, donant-li un aspecte més aterridor si cabia. Realment no sabia sí que l'home deia la veritat o no. Però ja que havia fet el viatge fins allí no se n'aniria amb les mans buides. Primer el torturaria, després mataria a quasi tots els que estaven allí i finalment incendiaria el poble. O no mataria a ningú i els utilitzaria com a esclaus? Qui sap, faria el que li vingues de gust en el moment necessari.
-Com sap que nosaltres hem passat per ací? Creeu que sospita que buscàvem a Cristal?-preguntà Enrique
-No ho sé però açò pinta molt mal-respongué Miquel
Els quatre miraven l'escena amb la boca oberta. No sabien que fer, però sabien que era a causa d'ells que Frédor hi estiguera aquí, així que en part era responsabilitat seua.
Encara no hi havia tret la daga del foc que Rafael es plantà davant de Frédor i començà a espentar-lo empunyant una espasa curta a la mà mentre cridava.
-Maleït sigues deixa el meu pare i lluita com un home. No tens cap dret a tractar la gent així.
-He, he.- Rié aquest.
Frédor soltà al pare de Rafael i soles amb el braç desarmà el xiquet enviant l'espasa a molts metres d'allí. La gent que estava a la plaça no gosava moure's amenaçats per les dues criatures que acompanyaven a Frédor. Amb la mà lliure agafa pel coll a Rafael.
-Mireu quin xiquet més valent. Si no em contesteu, serà ell que sofrira les conseqüències.
Frédor retirà la daga del foc. Aquesta hi estava roent. Pareixia que no notara la calentor.
-Alguna resposta? No? D'acord.
Començà a acostar la daga als ulls del xiquet. Raül i Cristal no pogueren resistir-ho més i arrancaren a córrer a la vegada en direcció cap a Frédor.
-Estem morts-sospirà Miquel
Enrique alça els muscles i tots dos els seguiren. Raül i Cristal no tingueren cap dificultat a fer-se pas entre tota la gent que els deixava passar. Finalment es plantaren davant de Frédor. Segons més tard aparegueren Miquel i Enrique.
-Vaja, vaja, vaja – digué Frédor mentre soltava a Rafael que no havia sigut ferit- però a qui tenim ací? No tinc l'honor de conéixer-vos. Bé a la xica sí.
Ho digué fent una reverència. Rafael per la seua banda es dirigí cap al seu pare que encara hi estava en terra.
-Benvinguts a la reunió. Us estava buscant, sabeu? Entregueu-me a la xica i us perdonaré la vida.- Digué Frédor.
-Creus que ho anem a fer?- contestà Raül desafiant
-Si aprecieu la vostra vida, sí.
-Mai no caure tant baix!
Raül es col·locà davant de Cristal. Miquel i Enrique afirmaren amb el cap.
-Està bé, ha sigut un plaer conèixer-vos. Llàstima que no puguem conversar mai més.
Amb un moviment molt ràpid tragué l'espasa. I atacà. En eixe moment una misteriosa figura hi salta d'una teulada i en el moment que tocava terra inclinà tot el cos cap endavant saltant en direcció a Frédor. La figura arriba justet per a parar el cop de Frédor dirigit cap a Raül. L'arma que havia utilitzat per a parar el cop era...
-Un arc de violí? A parat el cop amb un arc de violí?- preguntà Miquel sorprés.
Efectivament la figura tenia colgada a l'espatlla un violí, no amb una funda, sinó el violí tal qual i l'espasa de Frédor havia trobat resistència a l'arc del violí.
-Quant de temps sense veure'ns, veritat Itori? Quan fa? Uns quants milions d'anys? No espera, si no recorde mal, farà uns desset anys et vaig perdonar la vida. No haguera d'haver-ho fet. Però ho vaig fer per la nostra antiga amistat. Ara no tindràs tanta sort.
-Que em perdonares la vida? Vaig ser jo qui no et va voler matar a tu. A més m'haguera donat temps a desaparéixer.- respongué Itori.
-Per descomptat.-Ironitzà Frédor.
-Milions d'anys?-comentà Enrique als seus companys- De què estan parlant?
-No tinc ni idea -respongué Miquel.
-Que fem? Preguntà Raül.
Itori i Frédor començaren a lluitar a una velocitat vertiginosa. Tant en un moment estaven dalt una teulada com a l'instant següent estaven a terra. El xoc de les dues armes ressonava entre les parets de les cases de la silenciosa plaça. Els cops anaven cap a tots els punts dels seus cóssos i els dos contrincants anaven parant-los per a segons després atacar i així successivament. Els dos contrincants ara estaven lluitant al voltant del foc. Cap dels dos cedia, però feia la impressió que Frédor dominava. Cada vegada que xocaven les armes eixien espurnes.
Les dues criatures en forma de llangardaix s'acostaren als quatre amics amb intencions hostils. Cap d'ells s'havia adonat, ja que estaven observant el combat. En un moment donat Itori s'adonà del que passava i ràpidament s'encarà als dos rèptils. Amb dos hàbils moviments acabà amb les dues criatures que de seguida es desintegraren formant un núvol de partícules negres que desaparegué en direcció al cel.
-Que... que hi ha passat? Els cossos han desaparegut!- al·lucinà Enrique.
-Ací estan ocórreguen coses que cap de nosaltres entenem, no et preocupes- el tranquil·litzà Miquel.
El combat seguia, però Itori hi tenia diverses ferides de les quals eixia sang, en canvi Frédor estava intacte. En aquests moments Itori a dures penes hi parava els cops de Frédor. En un moment determinat d'un cop de peu Itori caigué davant dels quatre.
-L'última vegada em derrotareu perquè hereu molts. I encara que no he recuperat tota la meua forçà estic més acostumat que tu a lluitar amb un cos sòlid. Ha sigut un plaer tornar-te a veure. Us mataré a tots cinc.
Amb un últim esforç Itori s'alçà i forma un portal blau darrere de Raül Cristal, Enrique i Miquel. Els empenyé cap endins i desaparegueren deixant a Frédor al poblat.
-Humf, m'ho haguera d'haver imaginat.
Frédor embeina l'espasa.
-Que faré amb vosaltres?
Una brillantor maligna se li posà als ulls, mentre mirava als habitants del poble.
A molts quilòmetres de distància cinc figures eixiren d'un portal blau.
-Hem de tornar, hem deixat a tota eixa gent abandonada a les mans de Frédor!-exclamà Raül
-Perquè, perquè et maten-contestà tranquil·lament Itori-Si no us haguera tret d'allí, a hores d'ara estaríeu morts. Eixa gent encara té una oportunitat d'eixir vius segons l'humor de Frédor però vosaltres haguereu mort. Encara no teniu habilitat per a enfrontar-vos a ell. Si vols ser útil, acceptaràs la proposta meua i de Quiesh.
Raül no contestà sabia que tornar allí era sacrificar inútilment la vida, era una temeritat.
-Proposta?-preguntà Miquel
-No és moment de parlar d'això- tallà Itori.
-On estem? I com hem arribat?-preguntà Enrique.
- Sabeu el que és un portal?- Respongué Itori.
-Si una mena de màgia que et permet viatjar d'un lloc a un altre situat a certa distància (potser prop o lluny)- contestà Cristal.
Els altres tres afirmaren amb el cap, ja que també ho sabien.
-Doncs en eixa definició ja en teniu prou. Deguem estar ocults en unes muntanyes a uns quants quilòmetres del far on ens espera Quiesh.
-Quiesh t'ha enviat?- preguntà Enrique.
-No exactament, però les explicacions un altre dia.
-Però...
Itori els ignorà, preparà un foc per a fer acampada i seguidament es disposà a curar-se les ferides amb un ungüent que tenia a la bossa. Anava vestit de negre tant la camisa com el pantaló, però a diferència de Frédor pel coll de la camisa es veia que portava baix una altra més fina de color blanc. Hi portava uns guants de color blanc també i les seues botes eren marró molt fosc. Els talls que devia haver tingut la roba a causa de l'espasa de Frédor no hi estaven, era com si per si soles s'hagueren tornat a cosir. Tenia el cabell de color negre que li arribava fins als muscles i una mena de grenya li queia per davant la cara. Les puntes del cabell les tenia un poc riçades.
A l'esquena hi continuava estant el violí, però aquesta vegada l'arc estava sostés damunt les cordes. Cap d'ells s'imaginava el perquè l'arc no queia a terra. Es lleva les dues camises que tenia posades per a curar-se els talls que tenia al tors i als braços. En cap moment hi havia somrigut. És més, no pareixia que la seua cara hi mostres cap sentiment.
Quan acabà de curar-se i d'envenar-se les ferides (tornant-se a col·locar les camises) tragué menjar de la bossa que hi duia i comença a daurar al foc. Mentre es cuinava la carn Itori agafà el violí i amb l'arc, que minuts abans havia sigut una arma, començà a tocar una melodia agradable i tranquil·litzadora.
A la llum del foc hi pogueren veure que estaven en mig d'una vall envoltats per tres costats per muntanya, mentre que la part Est estava llana. Cristal s'alçà (minuts abans tots s'havien assegut) i s'hi ha llunyà un poc d'on ells estaven i començà a mirar les estreles que brillaven al firmament. Raül després de pensar-seu un poc també s'alçà i es posà al seu costat. Tots dos estaven drets mirant el cel.
-No vaig poder protegir al meu pare d'ell. No vaig poder-l'hi fer un funeral digne al meu pare, ni tan sols hi vaig assistir, si és que el feren-començà a dir Cristal tristament- i ara no he pogut ajudar tota eixa gent. Has vist la cara de terror que feia el xiquet mentre li acostava la daga roent a l'ull? Eixe ser o el que siga no té compassió?-unes llàgrimes començaren a caure-li per les galtes mentre s'abraçava a Raül- L'hi pararé els peus a Frédor, coste el que coste perquè no hi continue sofrint més gent encara que ho haja de fer jo a soles.
-Tranquil·la jo estaré al teu costat. No estaràs a soles.- digué suaument Raül.
-Gràcies.
Així es quedaren en silenci. Itori els mirava sense parar de tocar el violí.
-Massa abraçades en dos dies, no sé com acabaran aquests dos- comentà Enrique
-Serà el que haja de ser- murmura Miquel mentre pensava en certa xica de la Terra a la qual no veia des de feia uns dies.
Itori deixà de tocar el violí quan el menjar estigué cuit. Raül es va adonar que havia deixat de tocar el violí i gira el cap el suficient per a veure que el menjar hi estava fet.
-Anem a menjar alguna cosa, d'acord? No et preocupes, a mi també m'haguera agradat fer alguna cosa per ells, però de moment l'únic que podem fer és sobreviure. Ja ajustarem comptes més endavant. Segur que el teu pare està orgullós de tu. Vinga, alegra eixa cara.
Cristal se separa un poc de Raül i somrigué.
-Està bé, jo també tinc gana.
I es dirigiren cap al foc on els altres els estaven esperant amb els plats. Cristal anà secant-se les llàgrimes pel camí. Menjaren tranquil·lament i conversant entre ells. Itori no deia res, sols menjava i els observava. En acabar-se el menjar començà altra vegada a tocar el violí.
-Degueu dormir, demà ens espera una llarga caminada. Jo vigilaré aquesta nit per si de cas.
Es gitaren a la gespa tapant-se amb els llençols que els deixà Quiesh, la tela de seda els protegiria del fred, però valia més no arriscar-se. No hi tenien coixí però a la vall que estaven la gespa era tova i els serviria. No tardaren molts minuts a adormir-se al so de la melodia del misteriós personatge que els havia salvat la vida. Encara no començava a eixir el Sol quan Itori els despertà.
-Desperteu, hui serà un dia molt llarg. Tardarem prou de temps en arribar al far, així que espavileu.
Mig endormiscats arreplegaren les seues coses i s'equiparen. El foc l'apagaren amb l'aigua d'un riu que hi passava prop i que la nit anterior no havien vist. Començaren a caminar en direcció Est, per l'únic lloc on no hi havia muntanya. Itori hi anava davant d'ells caminant a un pas més ràpid del que la resta podien agafar. A poc a poc el Sol acabà per eixir. Caminaven en silenci, ja que el ràpid pas de Itori no els deixava alé per a parlar.
Encara que per on hi havia muntanya era a dreta i esquerra (nord i sud) però per cap a l'est no. Seguia fent un dia brillant. Alguns núvols blancs hi creuaven el cel format curioses formes. El riu el tenien situat a l'esquerra, però de seguida en el moment en què deixaren les muntanyes s'adonaren que estaven caminant al costat de l'oceà i el riu acabava el seu trajecte allí. Començà a desaparéixer la gespa transformant-se en arena. Anaven caminant per la platja. L'oneig no era molt accentuat. La brisa oceànica li donava un ambient salat a l'ambient.
Itori es desvia un poc per a trobar un terreny un poc més solid. Ara havien d'estar a uns cent metres de l'aigua caminant per un sòl d'herba altra vegada. Al cap d'unes quantes hores es pararen a menjar i descansar una estona. Però de seguida prosseguiren amb el viatge. No va ser fins unes hores després de parar a menjar que començaren a albirar al fons el far.
De tant en tant també havien vist rogles d'arbres que formaven xicotets boscos. Estos estaven situats a un quilòmetre o dos d'on ells estaven, però com en general de moment el terra era pla es distingia bastant bé. De tant en tant havien de travessar rius que anaven a parar a l'oceà. Havien tingut inclús que clavar-se a l'aigua per a creuar alguns. A certes distàncies hi veien poblats i en aquestes zones sí que hi havia ponts de fusta per a creuar.
També de tant en tant es veia algun arbre solitari. Les espècies vegetals eren de diferents tipus. Hi havia arbres de diferents espècies, la majoria no els havien vist mai a la Terra. Algunes manades d'animals pareguts a cérvols menjaven herba tranquil·lament, mentre altres vigilaven per si de cas hi aparegués la presència d'algun depredador. Al cel les aus hi volaven tranquil·lament. També havien vist alguns mamífers pel sòl, inclús aconseguiren veure el cap d'un talp que aguaitava el cap. També s'escoltaven sorolls d'insectes. No va ser fins que s'estava ponent el Sol que arribaren a les portes del far.
-Buff, per fi, ja em feien mal les cames de tant de caminar- es queixà Enrique.
-La veritat és que sí que ha sigut una bona caminada- donà suport Miquel.
-Vinga, no us queixeu tant- rigué Cristal.
Ni Raül ni Itori digueren res. Itori es posà en marxa entrant al far.
-Entrem?-preguntà Raül
Els altres tres feren que si amb el cap L'última vegada que estigueren allí tant Raül, Enrique i Miquel com Cristal havia sigut de dia i no podent comprovar si el far funcionava o no. Efectivament el far hi funcionava. No sabien mitjançant que mecanisme però hi funcionava.

Creuaren les antigues portes i s'endinsaren al far. Allí continuava la porta que duia al passadís pel qual havien arribat a aquell món. No ho dubtaren i s'endinsaren al passadís.
Tot hi continuava igual amb les prestatgeries plenes d'objectes estranys. Aquesta vegada no notaren la sensació de compressió de l'última vegada. Suposaven que era que el seu cos ja s'havia adaptat a Èrtok. De totes maneres la sensació estranya que tingueren en entrar des de la Terra hi continuava.
A la sala en la qual havien sopat tan sols uns dies abans hi estava Quiesh còmodament segut. Itori també estava assegut. Ni Lato ni el servent es veien per cap lloc.
-Benvinguts. M'alegre que us trobeu bé, bé. Ho sent molt, no creia que haguéreu d'enfrontar-vos amb Frédor. Hola Cristal quant de temps sense veure'ns.
Tots quatre començaren a fer moltes preguntes a les quals Quiesh els tallà.
-No és el moment, ja tindreu totes les respostes durant el vostre entrenament.
-Entrenament? Que entrenament?- preguntà Miquel.
-El que tindreu per a defendre-vos de Frédor i poder detenir els seus plans.
-Creia que la nostra missió era portar a Cristal ací. Ningú ens va dir res d'enfrontar-nos a Frédor.
-Si no vols rebre l'entrenament allà tu-respongué Itori- però heu desafiat a Frédor i encara esteu vius. Pots anar a continuar amb la teua vida mentre esperes que Frédor vaja a acabar el que ha començat. Tu veuràs.
-I per què ens has d'entrenar a nosaltres, per què no t'enfonses tu amb ell que tens més habilitat que nosaltres?
-Per tres motius. Primer jo no podré estar molt més de dos mesos en aquest planeta i en eixe temps no crec que tinga temps de poder derrotar a Frédor. Segona no estic habituat a tindre un cos sòlid i vosaltres sí. Tercera i més important, ningú de nosaltres pot acabar amb Frédor en l'estat en què està ara excepte... Ella –digué senyalant a Cristal- el que vosaltres heu de fer és protegir-la. Perquè puga parar els peus a Frédor.
-Jo? Per què jo?- Respongué Cristal.
-Ja ho sabràs al seu degut moment.- Digué Quiesh
-Però...
-Si no vols, ningú t'obliga, però deixem-ho clar ara. Qui de vosaltres està dispost a donar la vida per ella? Si no esteu disposats, no hi ha res més a parlar.
Immediatament Raül contestà.
-Jo estic disposat.
-En fi quin remei ens queda no podem deixar-la sola amb tot açò, jo també accepte l'entrenament- afirmà Enrique- i la protecció envers ella.
-Si Frédor ens perseguirà igualment preferisc saber defendrem-acceptà finalment Miquel - la protegiré.
-Ei ei ei, no anem tan de pressa, que jo també sé defendrem a soles. Jo també vull rebre l'entrenament.
-Ningú ha dit que no el rebràs- digué Itori- és més, és probable que els salves tu la vida més vegades que ells a tu. Però donat el cas ells deuran evitar que acabes morta.
-Tan en perill estan les nostres vides?- preguntà Enrique.
-Des del moment en què us heu enfrontat a Frédor no estareu segurs fins no acabar amb tot aquest assumpte, tin-ho segur.- aclarí Itori-Us enviara totes les seues criatures per a derrotar-vos o capturar-vos, a part que si pot us perseguirà i s'enfrontarà personalment amb vosaltres.
-No fa falta que els esglaies així.- s'afanyà a dir Quiesh.
-És la realitat.
-Per què han desaparegut els cóssos dels homes llangardaix eixos?- preguntà Raül
-L'entrenament constarà en una preparació física i altra teòrica. Allí s'aclariran molts dubtes.
Cristal s'havia quedat callada. En eixe moment hi entraren a la sala tres persones més un home i dues dones, bé realment no eren humans, un era mapatge bastant grassonet, l'altra ere una pantera que caminava sobre dues cames i tenia uns braços amb mans, amb unes urpes amagades a l'interior, l'altra tenia cap d'oroneta i unes ales molt boniques de color blanc junt amb dos braços, també caminava sobre dues cames. El mapatge hi duia un gran timbal a l'esquena, la dona pantera una arpa i l'altra res.
Al principi es quedaren un poc sorpresos per l'aspecte dels nous. Però així i tot allò no era el més estrany que havien vist en els últims dies, així que tampoc va ser una gran impressió.
-Sentim el retard- s'afanyà a dir el mapatge.
-És aquesta la xica?
Es queda mirant a Cristal la xica de l'arpa.
-Sí, és ella.-respongué Quiesh- Aquest seran els vostres entrenadors. Azor serà el que entrenarà Miquel en l'ús del basto
El mapatge anomenat Azor va fer una salutació.

Anava vestit amb una camisa de color marró i baix d'aquesta hi portava una altra blanca. Hi portava uns pantalons d'un color blau marí. Les mans les tenia a l'aire lliure. El seu pelatge era de color castany. Tenia uns ullets negres i molt vius. Tenia una altura similar a Itori.
-Tixhor la que ensenyarà a Enrique a utilitzar les urpes.
La pantera de l'arpa també saludà. La xica hi portava un vestit blau cel amb uns guants blancs. De totes maneres com ja he dit abans a les seues mans s'amagaven urpes i distingiren que els guants tenien foradets per on podien eixir. A part del seu pelatge típic de color negre hi duia una cabellera negra i bastant llarga que li arribava fins a la meitat de l'espatlla.

-Zonec serà la que us entrenarà en agilitat i combat cos a cos a tots tres.

Altra salutació. La xica amb el cap d'oroneta i amb ales a l'espatlla també hi duia un vestit, però aquest de color daurat. Hi tenia una rossa cabellera que també li arribava fins a la meitat de l'esquena. Les dues xiques tenien una altura similar.

-Finalment Itori ensenyarà a Cristal i Raül combat amb l'espasa.

Itori ni es mogué.

-He, he, tan seriós com sempre, eh Itori?-digué Zonec.

-Com és que Zonec no té cap instrument?-preguntà amb curiositat Raül-Els altres tres si, però ella...

-Jo preferesc cantar- respongué l'al·ludida.

Cristal no havia dit pràcticament res d'ençà que Itori havia dit que ella era l'única que podia derrotar a Frédor.

Zonec, Tixhor i Azor es quedaren mirant fixament a Cristal.

Aquesta no aguantà més la pressió i desaparegué corrent per la porta verda que duia als dormitoris, a la biblioteca, a l'armeria i al traster.

-Segur que ell podrà amb Frédor?-preguntà Zonec

-Estic convençut-contestà Itori- però ha d'assimilar-ho. No la molesteu, deixeu-la a soles.

Raül ja havia desaparegut sense que ningú s'adonés.

-Aquest xiquet sempre va a la seua bola.-comentà Quiesh

-Si, però no es pot negar que té valor igual que la resta-respongué Itori en veu baixa perquè sols ho escoltés Quiesh.

-És veritat.

Començaren a fer els preparatius per a fer el sopar.

Raül no sabia a on havia anat Cristal, però s'imaginava que hi podria estar a la biblioteca i efectivament allí estava. La porta s'obri sense fer cap soroll.

La biblioteca era enorme i repleta de prestatgeries. Era de dos pisos i es podia pujar al segon per una escala ampla que tenia damunt una estora aterciopelà de color roig. En un dels escalons hi veié a Cristal que tenia la cara amagada entre els braços.

Raül s'acostà a ella. Aquesta en sentir els passos que ressonaven a la sala alçà el cap.

Raül s'assegué al seu costat.

-Quin és el problema? Així hi podràs venjar al teu pare i salvar tota la gent.

-El problema és que jo vull ser una més del grup no la protegida. Em pareix molt bé l'entrenament i inclús que els que vulga'm de nosaltres ens enfrontem a Frédor per a parar-li els peus. Però d'aquesta forma pareix com si tota l'obligació hi recaigués sobre mi. Jo no vull que la resta done la vida per mi. Vull ser jo qui lluite pels altres.

- Ja, supose que deu ser molta pressió que de sobte et diguen que eres l'única que pot derrotar a Frédor. Però això et dóna l'oportunitat de canviar el curs de la història. És veritat que no sabem exactament que és el que vol Frédor, però segur que no és cap cosa bona.

-Però això no lleva el fet que m'hàgeu de protegir-me i arriscar la vida per mi.

-Enfrontar-se a Frédor és sinònim d'arriscar la vida, així que si t'has d'enfrontar amb ell, estaràs lluitat pels altres. El que hem de fer és protegir-te perquè es done eixe enfrontament. Sona un poc egoista, veritat? Vull dir protegir-te per què arrisques la teua vida, no sona un poc estrany?

Cristal somrigué.

-De totes maneres no estàs obligada a fer res que no vulgues, però no era el que volies? Enfrontar-te amb ell?

-Sí, la veritat és que sí. Però...

-Aleshores no et preocupes (o almenys més del compte) a més nosaltres estarem sempre al teu costat passe el que passe.

-Ja, però...

-I ningú et prohibeix que no t'arrisques per nosaltres- bromejà Raül- la veritat no m'importaria que em salvares si jo estigués en perill. Ha, ha, ha, ha.

-Ha, ha, ha, ha.

Tots dos començaren a riure.

-En fi et deixe sola, crec que hauràs de reflexionar sobre tot açò. La veritat és que havia pensat a vindre per a no deixar-te sola tot d'un plegat, però ara que pareixes més animà es hora que em retire. A més crec que han dit que van a fer el sopar, si no els ajude segur que em critiquen. I ni se t'ocorrega no presentar-te a menjar, ho necessitares.

Raül abandona la biblioteca mentre li dedicava un somriue.

Cristal es queda sola a la biblioteca. La veritat és que el que havia dit Raül l'havia animada. Tenia raó, no estava obligada a res. Estava decidit, per molt que digueren (qui fos) que havia d'estar protegida ella no pensava quedar-se a la rereguarda. Pensava lluitar al costat d'ells contra qualsevol enemic. I si havia de ser ella qui derrotara a Frédor així seria.

Raül trobà a tots a la cuina. Ja habien començat a fer el sopar.

Encara no hi havia entrat que ja li havien manat feines per a fer.

El sopar consistí pràcticament en el mateix que l'última vegada amb la diferència que hi havia més quantitat de tot. És a dir una varietat de carn, peix i verdures. Per a beure aigua altra vegada.

Una vegada que hi estigué tot cuinat hi prepararen la taula ràpidament (perquè no es refredara molt el menjar) i hi col·locaren les safates amb els aliments acabats de cuinar.

S'assegueren a la taula. La disposició dels presents fou la següent:

En un costat hi estava assegut Miquel seguit d'Enrique després Raül al costat d'ell Itori i finalment Azor col·locats d'esquerra a dreta respectivament.

A l'altre costat començat per enfront d'Azor de dreta a esquerra Lato (que hi havia tornat), Zonec, un lloc buit que quedava enfront de Raül on aniria Cristal quan arribes, Tixhor i Quiesh. En l'extrem al costat de Quiesh s'assegué el misteriós servent que també havia aparegut.

No feia sols uns segons que hi eren asseguts quan Cristal hi entrà i localitzant el seu lloc s'assegué.

Tots quatre aventurers hi tenien molta gana, ja que pràcticament no hi havien menjat res en moltes hores. Tots els presents començaren a menjar amb silenci. Mentre anava passant el temps i la sensació de gana anava passant començaren a conversar de temes diversos eludint el motiu pel qual s'havia donat eixa estranya reunió.

-No cregueu que tot açò està passant molt de pressa? Fa tan sols uns dies que estàvem tranquil·lament a les nostres cases i de cop i volta ens vegem mesclats en una lluita per a salvar la nostra vida i supose que la de molta més gent- comentà Enrique.

-Bé, ben bé no estàvem tranquil·lament a les nostres cases fa uns dies. Almenys hi teníem eixes suposades al·lucinacions- respongué Raül.

-Va, per favor Raül, eixes "al·lucinacions" mai havien sigut perilloses, però el que tenim ara entre les mans si ens podria costar la vida. A més pareix com si no poguérem controlar el curs dels esdeveniments.

-És veritat, quasi no ens han donant l'opció de decidir res, simplement estem sent portats pel curs d'un riu del qual no sabem res i tampoc on acabarem parant.- Afegí Miquel.

-Així la cosa és més divertida més emocionant. No cregueu? No saber el que ens passarà no us emocionà? Gaudiu del viatge.- Respongué Raül tranquil·lament.

-Sincerament Raül no sé com pots estar tan tranquil- Comentà Cristal que havia estat escoltant la conversació

-Això és perquè no s'adona compte del problema, la seua ment infantil no li ho permet, que li anem a fer. Raül obri les orelles, les nostres vides estan en perill i tot açò no és un simple passeig pel camp. En tot açò si juguem moltes coses. Tin- ho present.- Parlà seriosament Miquel

-Jo sí que m'adone del problema- es defengué Raül un poc enrojolat- el que passa és que no traurem res de preocupar-nos per coses que no podem solucionar. Estem sent arrossegats i simplement de moment sols hi podem improvisar. Per eixe motiu per a tindre la moral alta hem de trobar les coses bones de tot açò. Hem de tindre un pla, però fins al moment d'actuar no hi podem fer res, simplement ens aclapararem i no traurem res clar. Així que gaudim del moment que temps per a preocupar-nos ja en tindrem.

Acabà al final contentament Raül

-No té remei- digué Enrique.

-Però així i tot Raül no hauries d'agafar-te tot açò com a un joc -Li digué Cristal- La vida de molta gent innocent hi està en perill.

Raül no sabé que dir, ell sabia tot això i era el primer que no volia que els altres sofriren, però no podia evitar tindre certa emoció pel viatge, ell era com era.

-Així i tot- prosseguí Cristal- Enrique té raó, tot açò està passant molt de pressa, des que mataren al meu pare fins ara, tan sols han passat unes setmanes i ja m'han passat moltes coses, però supose que les coses que trenquen amb la rutina passen molt ràpidament és normal. Jo també estic esglaiada pel que puga passar i per la rapidesa de tot, però estic decidida a posar fi a tot açò.
-Mm, no sé jo, però ens estan amagant moltes coses. No crec ni tan sols que Quiesh i Itori siguen humà. Crec que exceptuant Lato nosaltres Quatre som els únics humans d'aquesta sala. I crec que ací està en joc alguna cosa més que les nostres vides. Que voldrien dir en això que d'intre dos mesos s'han d'anar? A on? I també m'escama això de no estar acostumat a un cos sòlid, que significa tot açò? Que són Frédor i aquests personatges? Que busquen?
Soltà a l'aire Miquel aquestes preguntes. Raül es queda amb un posat seriós com el que ell té quan es posa a pensar en seriós.
-Crec que ens ho acabaran explicant almenys el necessari sobre totes aquestes qüestions. No crec que no ens diguen perquè no poden lluitar ells si ho hem de fer nosaltres, en especial ella. És possible que hi haja alguna cosa més, però així i tot lluitar pel bé dels altres i perquè deixen de sofrir ja és motiu suficient per a enfrontar-nos amb Frédor. De totes maneres si hi ha un altre motiu important, ja ens diran que es tracta en eixes misterioses classes teòriques. L'únic que podem fer és esperar. El temps ens donarà totes aquestes respostes.
-No sé com teu apanyes però sempre acabés desconcertant al personal.-comentà Enrique-Tant pareixes un xiquet com a l'instant següent una persona adulta.
Finalment igual que l'última vegada que hi menjaren allí hi arribaren les postres. Era una mescla de fruites varies amb certs condiments com caramel i xocolate. Finalment hi passaren a les infusions de diverses herbes tretes d'Èrtok.
Després sense badar boca els quatre misteriosos personatges (Itori,Tixhor,Zonec i Azor) s'alçaren. Itori agafa el seu violí, Azor el seu timbal, Tixhor l'arpa i començaren a tocar una suau melodia mentre Zonec es posava a cantar amb una veu molt bonica i agradable. Quiesh els havia demanat que si volien apreciar la cançó, es llevaren els penjolls i se'ls guardaren a les butxaques, ja que així no es traduiria la cançó i en l'idioma en el qual estava cantant la lletra hi sonaria millor que si es traduís.
La veritat és que encara que no entenien res de les paraules que eixien dels llavis de Zonec la intensitat i la passió amb la qual cantava era suficient. La cançó amb la misteriosa melodia es mesclava creant una atmosfera agradable i tranquil·litzadora. Era com si estigueren flotant en un núvol. No pareixia que hi hagués cap problema ni cap cosa estigues en perill ni tan sols les seues pròpies vides.
No sabien quanta estona havia passat (minuts? Hores? No ho sabien) quan Quiesh els digué que era hora d'anar-se'n a dormir. Mig endormiscats s'encaminaren cap a les seues respectives habitacions seguint les indicacions de Lato. La música continuava fins i tot després d'haver-se gitat i eixa melodia meravellosa els acompanyà fins que la son els guanyà la partida i s'adormiren.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: