EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 2: L'EFECTE DELS BEURATGES

Un relat de: Raül Gay Pau
CAPÍTOL 2: L'EFECTE DELS BEURATGES

-Desperteu, desperteu - la veu de Raül, encara que sonava baixeta, ressonava en el fred carreró- Vinga, desperteu. Fotre qui em manaria a mi clavar-me ací.

A Raül en eixos moments li feia molt de mal el cap.

En eixe moment Enrique i Miquel obriren els ulls. I es posaren una mà al cap com si els fera mal

- Per fi, ja era hora que despertareu.

-Que...? Que ha passat? - preguntà Enrique- Fotre aquest mal de cap m'està matant.

- No ho sé, que jo sàpiga he sigut el primer a desmaiar-me. A mi també em fa mal el cap.

Miquel i Enrique s'incorporaren i s'assegueren a terra al costat de Raül.

- Mira que teu vaig dir, "no begues que pot ser perillós", i tu, "va que està boníssim"- digué Miquel- Fotre tens raó, pareix que el cap em vaja a rebentar.

- Perdona, però tu no digueres que era perillós sinó que no era normal

- Quasi es el mateix.

-On està la tenda?- preguntà Enrique

- En el mateix lloc que abans, fa una estona m'he despertat i l'he trobada allà al fons. – digué senyalant cap a la direcció cap on encara es veia el rètol de la tenda. Però aquesta vegada no estava il·luminat - Però la porta hi estava tancada.

- Ja i ens has deixat ací a soles? I si haguera vingut algun delinqüent, que?- digué Miquel

- Si haguera vingut algun delinqüent, cosa que ho dubte, encara que hagués estat jo hauria passat el mateix- digué Raül

- En això té raó- comentà Enrique mentre s'alçava- que tal si eixim d'aquest fastigós carrer.

- Sí, au fora.- contestà Miquel alçant-se també- Si ens passa alguna cosa a causa del líquid que hem begut, sàpigues que la culpa és teua, Eh? Raül?

Raül no contestà, sabia que era inútil. Els tres amics s'alçaren i començaren a caminar en la direcció per la qual creien que havien entrat al carrer. Eren cap a les sis de la vesprada i era de nit, així que li donava al carrer una sensació més fosca, si és possible, que abans. Finalment, en silenci, eixiren del carrer. Quin canvi que havien donat del carrer obscur d'on havien eixit a on estaven ara, tot il·luminat i alegre i ple de gent. A poc a poc mentre anaven respirant aire mitjanament pur (almenys en comparació de l'aire que havien respirat al carreró que pareixia altra cosa) el mal de cap anà desapareguen.

Tenien fam, ja que des de bon matí que no havien menjat res, així que se n'anaren a un bar. Els tres amics no sabien quant de temps hi havien passat dins la tenda i menys quan havien passat al carreró en terra, ningú dels tres estava d'ànim com per a comentar el que els havia passat. De totes maneres des que s'havien pres el beuratge que no es notaven normals, o era des que havien entrat a la tenda i havien notat aquella sensació estranya? O eren les dues coses a la vegada? Eixes eren algunes de les preguntes, que en silenci, se'ls passaven als tres amics pel cap. Acabaren de menjar. Encara els quedava una hora perquè agarraren el tren així que en silenci, sempre en silenci, passejaven entre la gent, mirant aparadors i a la vegada sense mirar res perduts en els seus pensaments, mentre passejaven. Com encara estaven un poc lluny l'estació, anaven caminant cap a ella. A les vuit de la nit els tres estaven a l'estació esperant al tren. Pocs minuts després el tren arribà a l'estació i en silenci, com si no tingueren ganes, o millor dit, forces per articular cap paraula, pujaren al tren.

Els quaranta minuts que durà el viatge de tornada se'ls passà volant. La mare de Miquel havia d'anar a arreplegar-los a les nou així que encara els quedava un quart d'espera a Raül i Miquel. Enrique per la seua part s'acomiadà dels seus dos amics i se n'anà a casa. Raül i Miquel es quedaren sols a l'estació, en silenci i s'assegueren, cadascú perdut en els seus pensaments. Passà el quart i la mare de Miquel aparegué amb el seu cotxe. Els dos amics pujaren.

- Que? Com ha anat l'excursió a la capital?- preguntà la mare de Miquel.

- Molt bé - contestaren Raül i Miquel a la vegada.

Després d'això Miquel i la seua mare començaren a xerrar de coses de mare i fill. Miquel dissimulava molt bé les poques ganes que tenia de parlar. Per la seua part Raül observava el paisatge sense veure res sols sentint el moment, observant lacònicament el paisatge i perdent-se en els seus pensaments i sentiments més profunds. Finalment arribaren al poble. La mare de Miquel allargà a Raül fins a la mateixa porta de la seua casa. Raül baixà del cotxe, s'acomiadà i entrà en la porteria de la finca on vivia. Raül puja fins al pis on vivia i obri la porta de la seua casa. A dins, el sopar encara no estava fet però tampoc no tardaria molt, els pares de Raül li feren preguntes sobre el viatge a la capital. Raül contestà que s'ho havien passat molt bé, que el viatge havia anat molt bé i que havien vist moltes coses curioses. Els pares de Raül no sabien que darrere de les últimes paraules que havia dit hi havia un doble sentit i molta veritat. Després de sopar Raül s'excusà per anar a dormir al·legant que el dia havia sigut molt agitat i que estava cansat. Ell es gità. Com no tenia ganes de calfar-se el cap en tot el que havia passat intenta relaxar-se. Al cap d'uns minuts s'adormí.

Obrí els ulls. Al principi Raül estava confús, però al cap d'uns minuts recordà el que l'havia despertat.

- Un soroll sense importància - digué Raül per a si mateix i tornà a tancar els ulls.

Crac, altra vegada un soroll. Aquesta vegada l'escolta molt clar i provenia del menjador, s'incorpora, encengué les llums, mira al llit del seu germà i aquest no hi era.

- Ai mare, que estarà fent el meu germà al menjador- digué mentre es dirigia al menjador- Que estàs fent?

Raül arriba al menjador, encengué els llums i veié damunt la taula del menjador a... una criatura molt estranya i no al seu germà. Curiosament en encendre els llums la criatura no s'havia ni immutat

- Però que collons és això?- es preguntà en veu baixa.

Sigil·losament es dirigí cap al dormitori dels seus pares, entrà i... no veié als seus pares. Era possible que eixa criatura els haguera matat?

Raül en eixos moments no sabia que fer, tenia por, però on estava la seua família? I si aquest maleït ser els hagués matat? Així que torna cap al menjador decidit a esbrinar si la cosa eixa els havia fet alguna cosa, A part del terror també notà una sensació diferent, tenia ganes d'enfrontar-se a la criatura. Finalment les seues ganes de provar-se a si mateixa i la determinació d'esbrinar que havia sigut dels seus familiars superà el terror que tenia. Altra vegada sigil·losament es dirigí cap al menjador, aquesta vegada Raül observa minuciosament la sala. La criatura ja no estava sobre la taula i aquesta estava plena de sang.

La criatura pareixia un velociraptor, amb el morró ple de sang i les dents molt afilades. El seu cos estava format per una mena d'escames verdes, les potes de baix, aquesta criatura caminava sobre dues potes, tenia unes ungles esmoladíssimes igual que les extremitats superiors, els ulls no es veien i tenia unes orelles punxegudes i llargues. Als peus de la criatura hi havia un cadàver mig menjat.

-No pot ser- pensà Raül - pot ser eixe un cos d'un dels meus pares? O pot ser que siga del meu germà?

Raül des de la porta es fixà en el cadàver que ara estava sent devorat per la criatura i.... no; no era cap persona que ell reconegués, la cara estava intacta. El cadàver duia mitja armadura posada i l'altra meitat estava en terra i la part no protegida del cos és la que s'estava sent menjada, a la mà hi portava una espasa que pareixia esmoladíssima.

-Com collons ha aparegut aquest home i aquesta criatura en la meua casa? I on estan els meus pares i el meu germà?

En eixe moment la criatura alçà el cap i ... Veié a Raül de ple, bé, veure'l, veure'l, Raül no sabia si l'havia vist, ja que no se li veien els ulls, però segons abans havia donat un cop a una cadira i probablement això és el que va fer que la criatura s'adonés de la seua presencia. La criatura es posa en guàrdia disposada a saltar damunt de Raül. Aquest sabia que única forma d'escapar viu d'aquella situació era defensant-se de la criatura amb l'única arma que hi havia a la sala, l'espasa. La criatura salta amb una velocitat increïble però Raül amb una velocitat que ell tampoc no coneixia, mentre saltava la criatura, s'escapà fent una tombarella cap avant per baix la criatura agafant l'espasa.

La criatura pareixia sorpresa, però no més que Raül, i aquesta contraatacà amb un altre salt. Raül es queda paralitzat, però en l'últim moment ell alçà l'espasa i tanca els ulls esperant l'inevitable cop de la criatura i desitjant que fos rapida la seua mort. Raül nota el pes de la criatura, mentre es clavava l'espasa en un costat d'aquesta ferint-la però sense fer-li cap ferida mortal. Raül caigué a terra a causa del pes i després silenci. El pes de damunt seu desaparegué. Al cap d'uns interminables minuts, s'atreví a obrir els ulls i veié que la criatura ni hi estava, Tampoc no hi estava l'espasa que hi tenia minuts abans a la mà. No hi havia ni rastre de sang ni del cadàver que havia vist. Raül, confús pel que havia passat s'alçà. Observa el menjador que restava buit i en silenci, en eixe moment, en passar la sorpresa inicial, li entraren ganes de vomitar i se n'anà al servei a vomitar, uns minuts després quan ja estava més tranquil es dirigí al menjador i... continuava sense hi haure res. Raül es queda al·lucinant, única cosa que quedava que confirmava que en eixe menjador havia passat alguna cosa eren els seus propis records que recordaven vagament el que havia passat, però si fins hi tot mentre estava pegat la tombarella i alçava l'espasa li havia paregut que estava gitat sobre gespa mullada inclús havia sentit una brisa matinal. Forçant un poc més els records cregué que recordava més vagament que hi havia més criatures observant-lo mentre queia d'esquenes, cosa que era impossible, ja que la seua casa no era tan gran com perquè hi haguera tantes criatures com eixes, inclús una hi era massa. Pareixia com si haguera aparegut en un altre món. Raül acabà pensat que ho havia somiat tot i es dirigí a la seua habitació per a gitar-se metres pensava que totes les coses que li havien passat eixe dia l'havien afectat massa, inclús arriba a pensar que tot el que li havia ocorregut al carreró havia sigut una al·lucinació col·lectiva a causa d'algun gas que s'haguera escapat pel dit carrer i que realment no havien ni entrat en cap tenda ni havien vist cap vell ni havien begut res de res.
Mentre es dirigia cap a la seua habitació pensà a tornar a l'habitació dels seus pares i efectivament allí estaven dormint. Com és possible que no els haguera vist abans? Però en fi això no era el més estrany el que calia preguntar-se com era possible que haguera vist un velociraptor si estaven extingits.

- Però que collons?- era única frase que Raül aconseguí pronunciar abans de gitar-se i adormir-se

L'endemà després d'alçar-se i saludar els seus pares amb normalitat, el succés de la nit anterior ja era un record vague com el d'un malson.

Després de menjar alguna cosa decidí passar per Miquel a veure si eixia una estona. Mentre es perdia en els seus pensaments, caminant en silenci pel carrer, es dirigí cap a casa de Miquel.

- Raül!!!!!

Una veu el crida. Raül es girà i veié que era Miquel que corria cap a ell, pareixia nerviós.

- Si et conte el que em passà anit no t'ho creuràs- digué Miquel una vegada arribà a l'altura de Raül.

- Jo crec que sí que m'ho creure- respongué- perquè em jugue el que vulgues que si jo et contara el que m'ocorregué a mi....

Raül, encara que no ho havia recordat tot clarament en tot el matí, recordava alguna cosa, però en dir Miquel que anit li passà una cosa estranya el record es va fer més clar.

- Hum crec que tenim història per a estona... comença tu- digué Miquel

-Estàs segur que vols que comence jo?

-Si

-D'acord

Raül li conta tot el que l'hi havia passat, Miquel escoltava en silenci. Quan Raül acabà (ometent que li havia paregut que havia anat a parar a un altre lloc i que havia estat aquestes damunt la gespa, no ho va contar perquè ja era prou fort haver-hi vist una criatura estranya per a pensar que també s'hi havia teletrasnportat) Miquel es disposà a contar la seua història.

- A mi mà passat una cosa pareguda, però no hi havia ni cadàver ni la mateixa criatura que a tu. Mira, després de deixar-te a tu a casa ma mare i jo tornarem cap a la meua, la veritat és que jo no tenia molta fam, a part que havíem menjat un poc tard allà en aquell bar. Estava massa cansat per a menjar, així que vaig decidir gitar-me. Estava jo ja dormint unes quantes hores quan em vaig despertar en set i amb un poc de gana. Així que vaig decidir baixar a la cuina i allí plantat hi havia, la veritat és que no ho vaig veure molt bé, ja que estava fosc, però tenia una forma hominoide, però estava clar que no era humana eixa figura. Sense esperar-m'ho m'atacà. Sense saber molt bé com em veus a mi corrent cap a la paret, pegar un bot, recolzar la cama esquera en la paret, girar sobre mi mateixa cap a l'esquerra i amb la cama dreta pegar-li una patada en tota la cara i després l'hominoide caigué a terra respirant ràpidament i grunyint amb ira. Després, una vegada passada l'emoció del moment em vaig posar a pensar i si hagués sigut una al·lucinació i li haguera pegat una patada a ma mare o a algun germà meu? Em vaig acostar amb precaució cap a la figura i aquesta desaparegué davant dels meus nassos. Vaig pujar ràpidament. Estaven tots dormint l'únic que confirmava que havia passat alguna cosa era la taula per terra, després vaig posar la taula al seu lloc i em vaig gitar pensant que havia tingut un atac de somnàmbul o una cosa així a causa de tot el que ens va passar ahir a la capital i em vaig gitar. Ara em dirigia cap a ta casa. Creus que tot açò podria ser a causa del que hem begut? Que sàpigues que seria culpa teua.

Miquel també va ometre que li havia paregut en cert moment que no estava en la seua casa, sinó en la casa d'un altre. La situació d'alguns mobles hi havien canviat i inclús hi havia alguns que no havia vist mai en la seua casa, la sensació va ser passatgera i dura segons, però pensava que era millor no contar-ho per si de cas.

-No comences Miquel per favor, ja tinc prou coses en les quals pensar, com perquè em faces sentir malament fent-me pensar que es culpa meua. De totes maneres si ha sigut culpa meua, et demane sincerament disculpes.

Raül no podia creure que li eixiren eixes paraules de la boca

-Perdona'm tu a mi -respongué també amb sinceritat Miquel- estava un poc alterat, però de totes formes el teu comportament d'ahir va ser molt infantil.

-Tens raó, no haguera de haver sigut tant impulsiu però és que tot el que feia últimament era tan avorrit que em vaig emocionar massa. Intentaré no fer-ho més, però no t'assegure res ha, ha, ha.

En el fons Raül no sabia si volia continuar sent infantil o madurar. El que sí que tenia clar era que a vegades arriscava la vida sense sentit i que això ho havia de canviar, no era cosa mala arriscar la vida pels altres o per alguna cosa que u creu, però arriscar-la sense to ni so no era qüestió de valor (virtut que Raül la considerava com la més important) sinó de temeritat.

- Ei, desperta ha, ha, ha, ha- digué Miquel en veure que Raül s'havia quedat callat- que creus que hi ha passat?

-No sé, anit vaig arribar a la conclusió que podria ser que hi haguera hagut un escap de gas o alguna cosa que ens haguera produït una al·lucinació col·lectiva o una cosa per l'estil i ens hagués fet veure coses que ni tan sols passaren i que tampoc haguérem entrat a la tenda, ja que estava la porta tancada, que tot ho havíem imaginat i que inconscientment parlant entre nosaltres en eixe estat anàvem contant-nos el que veiem cada un de nosaltres i finalment en desmaiar-nos tot el que havíem parlat s'hagués concentrat en un sol record i ens haguera paregut en despertar-nos que hi havia passat tot això.

-Ep, para el carro, t'acabes de pegar mala rayà tu soles. El tió de les rayaes sóc jo ha, ha, ha, d'on as tret tot això?

-No sé, l'altre dia vaig estar llegint un article sobre psicologia o una cosa per l'estil que deia que això a vegades passa. Vull dir el de les al·lucinacions col·lectives.

-Pot ser que tingues raó, és més en estar a l'aire lliure no ens asfixiarem per eixe suposat gas, ja que s'envolà i inclús és possible que fora un escap d'alguna bombona o alguna cosa que estiguera per ací tirat. Recordes de tota l'acumulació d'escombraries? Per això ens quedarem inconscients i ningú ens va vorer, ja que ningú entrà a eixe carreró. En algun moment deixà d'eixir gas. Al cap d'unes hores ens despertarem. Almenys totes les peces quadren.

-Si -agregà Raül- i com a mi m'encanten els llibres, els videojocs, les pel·lícules de guerrers amb espases i combats èpics i a tu t'agraden tant les arts marcials el més segur és que encara quedarà algun efecte d'eixe gas i veiérem simplement això que ens agradaria, és a dir a mi anar amb una espasa lluitant contra els enemics i a tu pegant repics de cops ha, ha, ha, ha.

-Sí, tens raó, ha, ha, ha. A més te'n recordes que en eixir del carreró i respirar profundament ens havia paregut l'aire més pur? De totes maneres podríem mirar al diari a veure si hi ha agut alguna fuga de gas en algun lloc de la capital.

-Bona idea.

Els dos amics es dirigiran capa al bar més pròxim. Entraren, el bar estava carregat del fum dels cigarrets. És dirigirem cap a la barra i demanaren permís al cambrer per a fullejar als diaris, permís que el cambrer els concedí.

Al cap d'uns deu minuts de recerca finalment trobaren el que estaven buscant. Efectivament hi havia agut un escap de gas en cert carrer de la capital. No hi havia cap fotografia del carrer, així que no saberen si era ben bé el carrer on ells entraren el dia anterior, però la notícia els tranquil·litza un poc. L'article també deia que cap a les sis i mitja de la vesprada (mitja hora després que els nostres tres amics hagueren abandonat el carreró) un grup de gent hi havia entrat en aquest carrer (deia que era estret i brut) i havia començat a marejar-se i a veure coses rares, immediatament eixiren corrents del carrer i començaren a cridar que havien vist monstres. De seguida la policia hi va acudir al lloc dels fets i mitjançat una anàlisi de l'aire d'eixe carrer (que romania en l'anonimat) detectaren que hi havia una fuga de gas. Trobaren entre les escombraries unes quantes bombones de gas i que aquestes havien anat perdent-lo de forma intermitent a intervals de diverses hores (cosa que explicaria als dos amics el perquè no havien mort asfixiats) però que hi havia gas suficient per a provocar al·lucinacions. Aquest grup de gent havia anat directament a l'hospital per a veure si tenien alguna seqüela, afortunadament tots estaven il·lesos. L'article acabava dient que era un poca revergonya que hi hagués gent que poses en perill la vida dels altres d'eixa forma. També deia que les investigacions continuaven per a buscar la persona o les persones responsables d'aquest succés.

Com ja he dit abans no hi havia cap foto del carrer, però la descripció pareixia l'encertada. Així que els nostres amics es llevaren un pes de damunt.
-Creus que és el mateix carrer al qual entrarem?- Preguntà Miquel.

-No ho sé, però almenys m'ha llevat un pes de damunt.

-És cert a mi també.

-Mm, hauríem d'anar al metge?

-No sé, Raül, no m'apeteix anar al metge, a més des d'aquest matí que em trobe molt millor, no crec que tinga'm cap problema. Però si aquestes al·lucinacions perduren, jo vote per anar-hi.

-És veritat, esperem uns quants dies, si tot torna a la normalitat, no hi haurà res del qual preocupar-se. A Enrique li haurà ocorregut alguna cosa?

-No sé... que tal si li truquem a casa des de la cabina? A més així li podem contar el que hem esbrinat i si l'hi ha passat alguna cosa, el podem tranquil·litzar contant-li la nostra teoria. Que et pareix.

-Estic d'acord, afanyem-nos.

Els dos amics arribaren ràpidament a la cabina, posaren unes monedes i marcaren el nombre d'Enrique. El telèfon el ficaren entre els dos caps perquè tant Miquel com Raül ho pogueren sentir.

Sona uns quants cops i quan pensaven que ningú hi anava a contestar una veu mig adormida contestà

-Sí?

-Eres Enrique veritat?- preguntà Raül, s'imaginava que sí per la veu, però com el to era d'acabar-se de despertar ho pregunta per si de cas.

-Sí, i m'acabes de despertar.

-Encara estaves dormint? –bé no és d'estranyar, pensà Raül, jo mateixa moltes vegades en vacances m'alce molt tard.

-És que no he dormit molt bé en tota la nit. Si et conte el que crec que vaig somiar anit, perquè si no és un somni, no sé el que és, no teu creuries.

-Tranquil que crec que sí que ens ho creuríem, que tal si vens cap ací i dinem tots junts? Podríem agafar les bicicletes i anar a algun lloc amb els bocates. Miquel està ací al meu costat. També tenim coses a contar-te.

-Si crec que em vindrà bé aclarir-me el cap. D'acord prepareu el vostre menjar, d'ací a mitja hora estaré en la plaça del vostre poble, d'acord?

-D'acord- contestaren Raül i Miquel a la vegada.

Penjaren el telèfon i cada un d'ells se n'anà cap a la seua casa. Al cap d'una mitja hora llarga tots tres estaven reunits amb les seues respectives bicicletes a la plaça. Decidiren anar a un lloc on hi havia un estanc amb peixos de tot tipus, l'estanc era artificial i en un principi hi servia per a regar. Estava dividit en dues parts des de sempre, per a poder filtrar les impureses de l'aigua amb una malla com si fóra una xarxa per a pescar. Antigament l'aigua filtrada servia per a veure, ja que l'estanc estava alimentat per l'aigua de les dues muntanyes que el rodejaven. Feia uns quants anys que la gent hi tirava els peixos que no volien a la part de la xarxa on queia l'aigua de la muntanya però on no s'utilitzava de reg. així els peixos no eren arrossegats pel corrent quan estaven regant i així no acabaven en mig dels camps. Els peixos vivien feliçment allí. L'aigua no estava contaminada, encara que no era potable per als humans, i s'alimentaven d'insectes o de molles de pa que els excursionistes hi tiraven a l'aigua.

Els tres amics s'assegueren en una taula feta de pedra i condicionà per a menjar. No hi havia més gent, a part d'ells. Com estaven cansats del viatge i no havien menjat des de feia cert temps abans de començar a parlar es posaren a menjar. Finalment quan acabaren i ja estaven més relaxats Enrique (que pareixia encara un poc nerviós, igual que Miquel i Raül eixe mateix matí, però que després de trobar una resposta lògica ja estaven més tranquils) va ser el primer a parlar.

-Doncs bé escolteu tios. Després de deixar-vos a l'estació jo em vaig dirigir cap a la meua casa. La meua família em preguntà que com havia anat i vaig contestar que bé. Vaig menjar alguna cosa i me'n vaig anar a dormir al·legant que estava cansat pel viatge. Devien ser vora les quatre i mitja de la matinada quan un soroll em despertà, al principi pensava que era algú dels meus pares que s'havia alçat per ha beure, però al cap d'uns minuts de silenci em vaig alçar i per curiositat em vaig aguaitar a l'habitació dels meus pares i no hi havia ningú, que estrany els dos s'han alçat a aquestes hores? Vaig pensar. En sortir de l'habitació i entrar a la saleta allí plantat hi havia un ésser estrany. La veritat es que no el vaig veure molt bé l'únic que recorde és que s'abalançà sobre mi. I em va tombar a terra. A cada costat meu curiosament aparegueren dos guants amb unes fulles en cada punta dels dits, és a dir cinc en cada guant. La criatura mirava desorientada per algun motiu de part a part de l'habitació i jo vaig aprofitar en posar-me els guants. En el moment en què em tornà a atacar en una de les mans li vaig tirar a fer un tall en diagonal a la seua cara. Encara que no ho vaig veure bé supose que si que li vaig pegar, ja que la criatura va cridar i s'apartà. Després amb la cara xorrant gotes d'un líquid, supose que sang. Com si no l'haguera ferit greument tornà a atacar-me. De sobte desaparegué, i els guants tampoc no els tenia posats. Finalment em vaig gitar un poc tocat dels nervis fins que un cert temps després, no sé si minuts o hores (més aviat hores) em vaig a dormir. Aquest matí mas despertat tu. I ací estic ara.

Enrique també ometí que li havia paregut estar dins d'un castell i que hi havia més gent o almenys una cosa que ho pareixia per allí. L'hi havia paregut que estava en una enorme sala de banquets. La sensació va ser passatgera. No ho contà, ja que si els seus amics es creien el que els havia contat ja farien prou. No feia falta marejar la sopa més. Encara que no ho sabia Raül i Miquel tampoc no havien contat ni li contarien la seua sensació d'estar en un altre món pràcticament pel mateix motiu, encara que aquests dos no sabien ben bé perquè no ho havien contat.

Aquesta vegada va ser Miquel el que contà primer la seua història abans que Raül. Finalment Raül contà la seua.

Seguidament es disposaren a contar-li a Enrique la seua teoria de tot el que hi havia passat.

Quan acabaren els tres es quedaren en silenci. Al cap d'una estona va ser Enrique el qui trenca el silenci.

-Sabeu que? M'acabeu de llevar un enorme pes de damunt. Ja creia jo que havia perdut el cap o que estaven enverinats o alguna altra cosa això que vam beure. Però és molt més lògic tot el que meu contat inclús això que ni tan sols vam beure res en eixa tenda i també explicaria perquè després estava la porta tancada.

-Sí, nosaltres també ens hem llevat un pes de damunt, veritat Raül?

Raül s'havia quedat en silenci pensat. Després menejant el cap com si s'estiguera refrescant les idees, contestà:

-Sí, ens ha deixat més tranquils. A més tu ens digueres que t'agradaven molt els tigres i els llops, més aviat els homes llops, així que el guant amb fulles simulaven unes urpes.- Enrique confirmà amb el cap després de la frase de Raül- així que almenys tot quadra.

Finalment els tres es posaren a riure alleujats. Recordant alegrement tot el que creien haver-hi vist i rient-se d'ells mateixos. Quan es cansaren del tema començaren a xerrar sobre coses d'ells i temes que els interessaven a tots tres als tres. Inclús passejaren un poc per la muntanya. Finalment tots més contents tornaren per on havien vingut i en la plaça els tres amics se separaren, no sense abans fer un últim comentari.

-Estaràs content Raül almenys has viscut una mena d'aventura, encara que ha sigut una intoxicació per algun gas ha, ha, ha, ha- digué Enrique

-Si – però no sabia que sentia, satisfacció? Decepció per què havia sigut una al·lucinació? Alleujament, per què no era res? No ho sabia.

-Bé és hora que em torne al meu poble, Adéu

-Adéu – respongueren Raül i Miquel

-Si jo crec que també me'n vaig, adéu Raül

-Adéu

Raül es dirigí cap a la seua casa, pujà les escaleres i obrí la porta. Era possible que tot el que l'hi havia passat hagués estat una al·lucinació? Lògicament era l'únic que explicava eixa situació o no? Era possible que hi hagués alguna cosa més que la simple al·lucinació a causa del gas? Aquestes eren algunes de les preguntes que acompanyaven Raül fins que s'adormí.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Passaren les setmanes, però successos estranys ocorrien a la seua vida. Veia coses que no hi haurien d'estar allí. Un dia, després que fera una setmana que Enrique no apareixia per classe decidí anar amb Miquel a veure què passava. Arribaren al poble del seu amic, caminant molt de pressa. Els dos amics arribaren a un carrer molt llarg, el carrer estava desolat, no es veia ni a una ànima i el vent jugava amb la pols com a les pel·lícules de vaquers.

- Per cert Raül, saps on viu Enrique?

- Si, he estat diverses vegades, tranquil estem propet.

Entraren al carrer i continuaren caminant. No hi havia gent pels voltants. De sobte.

- Raül, no estarem molt lluny de casa Enrique?- digué Miquel nervios.

- En cada queda un poc. Estàs molt nerviós, com és això?

-Mira cap a les teulades.

Raül alça el cap i veié... no res.

-Miquel...., aquí dalt no hi ha res

- Fixat bé, i preparat per a córrer.

- Està bé.
Raül tornà a alçar el cap i aquesta vegada distingí una ombra, després dos, després tres i així successivament fins a vint. Raül es fixa més i... distingí a les criatures i d'aquesta manera arribem als fets narrats al primer capítol, un 14 de gener de fa uns quants anys.

- Ja estem prop.- Digué Raül després de l'espant viscut feia pocs segons.

Arribaren a casa Enrique, trucaren al timbre i... ningú no els obrí.

-Raül, és vora la una i mitja de la tarda.

- Ja, haurien d'estar.

- Podrien haver anat al metge, Enrique podia estar malalt.

-És possible

Raül recolzà el braç a la porta i aquesta s'obrí.

Raül i Miquel entraren i tancaren la porta darrere seu. Molt espaiet i amb molt de sigil·li pujaren les escales que duien a les habitacions. Raül no reconeixia la casa. Entraren a l'habitació que en teoria hauria de ser la d'Enrique i no hi havia ningú.

- Raül saps que si ens agarren ací dins, no pensaran que venim en bones intencions, em pense que ens duran directament a un correccional.

- Vols deixar de ser pessimista, si ens agarren, ja ens inventarem una excusa.

- Ja, com s'hi haguera moltes excuses per al que estem fent.

- Calla ja.

S'escoltà un soroll.

- Has sentit eixe soroll.

- Si, venia de l'habitació d'enfront, anem cap allí.

- Bé. Raül vés amb compte.

- Tranquil, sóc la responsabilitat en persona.

-Millor tanque la boca.

Els dos amics entraren a l'habitació d'on provenia el so. L'habitació no era molt gran i servia de traster. De sobte de darrere d'un moble vell va eixir una figura que pega un salt. Miquel s'aparta i en eixe segon li pega un cop de puny a la panxa.

- Ai- cridà la figura.

- Eixa veu- digué Raül- Enrique, ets tu?

- Raül? Tu que fas ací? I el que m'ha pegat, no es Miquel?- Ho digué amb esforç, ja que el cop de Miquel l'hi havia tallat la respiració.

- Sí, sóc jo - digué aquest

- Disculpa ha sigut un acte reflex- es disculpà Miquel.

- Tranquil jo hauria reaccionat igual. Com m'alegre de veure-vos si us contarà el que m'ha passat...

- No ens ho creuríem!- digueren Raül i Miquel a la vegada.

- Ha, ha, ha, ha. –rialla general

-No, però segur que t'ha passat una cosa estranya- digué Raül- igual que a nosaltres dos.

- Comenceu vosaltres.- digué Enrique- així em vaig recuperant del cop.

Entre els dos li contaren com havien arribat fins a la seua casa.

- Eixa història que heu contat és increïble. Bé començaré des del principi.

Fa una setmana que em vaig posar malalt i per eixe motiu no he anat a classe. Doncs bé durant tota aquesta setmana hi havia moments que pareixia que no estava en la meua pròpia casa, com si estiguera en una altra igual que vosaltres en el carrer ara fa uns moments. No sé si us ha passat a part de hui alguna altra vegada, és a dir, sé que veiem coses, però sempre havia sigut com si aparegueren eixes coses no com si jo apareguera en un altre lloc.

-Si no us ho vaig contar però la nit que m'atacà la criatura em va paréixer que estava en un altre lloc i vaig tindre la sensació que estava gitat sobre la gespa però va durar uns segons.

-A mi també, em paregué que havia estat en una altra casa

-A mi igual em va paréixer que els guants estaven al sòl d'un castell. Bé continuant Aquest matí la sensació que no estava a la meua casa ha estat més forta, he vist tot diferent i he vist unes figures humanes que pareixia que parlaren en un altre idioma crec que estava en un castell com l'altra vegada. Així que m'he espantat i m'he amagat darrere d'un armari que hi havia prop. Ara quan s'heu acostat em pensava que éreu eixes criatures i he sortit decidit a afrontar-les.

-I així ha sigut com has eixit i Miquel t'ha colpejat.

-Efectivament.

- Bé ara que estem els tres junts crec que hauríem de tornar a la tenda, he estat molt de temps meditant i he arribat a la conclusió que tots els problemes començaren allí i si de cas hi trobarem la solució, que penseu?-digué Miquel

- Tenim alguna altra opció? Jo crec que no així, que per mi bé- digué Enrique.

- Personalment crec que no tenim cap altra opció- digué Raül.

- Aleshores estem els tres d'acord. Bé afanyem-nos- digué Miquel

- Teniu diners, veritat? Bé tu si Miquel. perquè aquesta era la nostra idea. I tu Enrique? A veure...-digué Raül mentre es furgava la butxaca- Jo tinc 25 Euros.

- Jo tinc trenta - digué Miquel.

- Jo també tinc diners, uns 30 euros també - digué Enrique.

- Bé tenim prou per a pagar el bitllet de tren i ens sobra i tot per a menjar més tard a més eixa era la idea que teníem, no?- digué Raül- Anem-nos ja.

-La idea que teníeu?

-Bé, Raül i jo hem pensat a passar per tu a veure com estaves, ja que ell no t'havia vist en tota la setmana i anar a passar el dia a la capital.

Els tres amics sortiren de casa Enrique i es dirigiren cap a l'estació. La casa havia tornat la normalitat. L'estació no estava molt lluny d'allí i cinc minuts després hi arribaren.

Pareixia com si tot hagués tornat a la normalitat i si no fos pels records, hagueren pensat que tot havia sigut un somni. Els tres pagaren el bitllet i es dirigiren cap a la gran ciutat. Al tren hi havia molta gent. Al cap d'uns quaranta minuts, cronometrats, hi arribaren. Els tres amics s'alçaren i es dirigiren cap a la porta d'eixida, baixaren del tren i alguna cosa havia canviat.

- No hi havia més gent amb nosaltres?- digué Enrique.

Els tres es giraren i no veieren a ningú, després pegaren una mirada pels voltants i res. La gent s'havia esfumat.

- Quan abans arribem a la tenda millor- digué Miquel- crec que estic tornant-me boig.

- Si et consola Miquel -digué Raül- almenys no estaràs sol amb la teua bogeria, si no estarem els tres.

- Que tal si ens n'anem a la tenda- s'afanyà a dir Enrique.

-Sí, au- digué Miquel.

Començaren a caminar. En eixir al carrer no van veure res, a part dels edificis i monuments. No es veia gent caminar alegrement pel carrer, no es veia cap cotxe contaminant l'atmosfera, ni cap ocell, res, no es veia ni una ànima, la capital estava deserta. Amb l'ajuda del plànol, que Enrique havia agafat de casa seua, es dirigiren cap al carreró altra vegada. Al cap d'una hora, aquesta vegada els havia costat menys trobar el carrer, hi arribaren, però el carreró ja no pareixia el mateix que l'altre dia, aquesta vegada pareixia més alegre.

-Segur que és aquest el carrer on entrarem aquella vegada?- preguntà Miquel.

- No pareix el mateix- comentà Enrique.

- Home, aquest és el mateix encreuament- respongué Raül- Entrem, si no és aquest el carrer que busquem sempre podem eixir.

Finalment es posaren d'acord i s'endinsaren al carrer. El carrer era el mateix, amb les mateixes cases velles i amb els mateixos taulells del sòl sense netejar, però aquesta vegada el carrer pareixia menys fosc. Al cap d'uns minuts albiraren al fons un cartell que pareixia il·luminat. Era el mateix cartell de l'altre dia i amb les mateixes lletres hi posava: "La Tenda dels Secrets". Els tres entraren sense pensar-seu. Aquesta vegada la porta estava oberta. Arribaren a la primera sala i ... Havia canviat molt. El pis ja no era roig sang, amb l'efecte de ser sang que s'escapés d'un ésser viu, sinó verd, un verd com la gespa d'una praderia, el sostre, que ara si que es veia, era d'un color blau cel. Les columnes, abans negres, eren de color blanc i la llum, que sortia d'una làmpada, era com la llum del sol que il·luminava la verda praderia un dia de primavera. Al fons continuava estant el mateix taulell amb la mateixa campana. Amb molta més confiança, que l'última vegada que entraren a aquella sala, es dirigiren cap al taulell i feren sonar la campana.

- Si, ara vaig - digué una veu suau i alegre.

De la porta que hi havia darrere del taulell aparegué l'home vell però la seua mirada hi havia alguna cosa que feia paréixer que havia vist moltes coses des de temps immemorials.

- Ah, sou vosaltres una altra vegada- digué Quiesh- Són les quatre de la vesprada? No us esperava tan prompte

- Qui és vosté?

Preguntà Raül encara que s'hi havia que era el mateix vell de l'altra vegada aquesta persona pareixia una altra, més humana.

- No em reconegueu. Soc Quiesh protector del camí del Nord entre els dos mons.

- Protector del camí del Nord entre els dos mons?- preguntà Miquel.

- Sí, això he dit.

- Però el Quiesh de l'altre dia... bé pareixia una altra cosa?

-No, el Quiesh que coneguéreu en Nadal i el de hui és el mateix.

- Vosaltres enteneu alguna cosa?- preguntà Enrique a Raül i a Miquel.

- Jo no tinc ni idea- contestà Raül

- Jo tampoc - digué Miquel

- Tranquils, és normal que ara no entengueu res i així i tot quan us ho explique... tampoc sé si acabareu d'entendre- digué Quiesh- Bé posem-nos còmodes seguiu-me, tranquils anem a la sala de convidats, si la mateixa on us asseguéreu l'última vegada.

Quiesh es posa en marxa i obri la porta.

- És per a hui- digué Quiesh.

Raül, Miquel i Enrique es posaren a seguir a Quiesh creuaren el mateix passadís amb les prestatgeries amb els mateixos pots que contenien les mateixes criatures estranyes i amb els mateixos objectes també estranys. També allí hi continuava la mateixa capsa incrustada en joies i de la qual de dins eixia una llum blanca. Resistiren la temptació d'agafar la capsa. Aquesta vegada el passadís estava il·luminat amb la mateixa llum càlida que la de l'entrada. Finalment arribaren a la sala que també havia canviat. La llum de la làmpada d'aranya aquesta vegada era una llum esperançadora i alegre. Les parets ja no eren grises, sinó marró terra. Cada paret continuava tenint una porta, cada una d'un color diferent. Al centre de la sala estaven en comptes de sofàs butaques, però no tenien formes antinaturals sinó que eren butaques normals i corrents i pareixien molt còmodes.

- Segueu. - els convidà Quiesh amb la seua veu suau i alegre.

Els tres s'assegueren junts i Quiesh s'assegué enfront d'ells, aquesta vegada una taula cristal·lina els separava d'ell.

- Conteu-me tot el que us ha passat fins a arribar fins ací.

- Com saps que ens ha passat alguna cosa?- preguntà Miquel.

- Les explicacions després, ara conteu.

Raül comença la història, després la continua Miquel, a continuació entre Raül i Miquel contaren com havien arribat a casa Enrique i finalment Enrique acabà la història. També li contaren tot el que els havia passat en Nadal després d'abandonar la tenda.

-Interessant, molt interessant. Bé amics, crec que abans d'avançar en tot aquest assumpte hauré d'explicar-vos algunes coses. Però abans de començar vull aclarir que possiblement parle de coses que no entendreu molt bé, així que amics meus, si en algun moment us perdeu o voleu que vos explique alguna cosa, per favor, no dubteu a preguntar, esteu preparats?
- Si!!!!!

Digué Raül alçant-se (alçant un braç també) amb emoció, una emoció com la de l'última vegada que vingueren, però aquella vegada l'emoció estava mesclada amb la por. Ara després d'haver contat tot els que els havia passat a algú que no fora entre ells i que damunt pareixia que els creia l'hi havia llevat un pes de damunt. A Enrique i a Miquel també, però ells mantenien la compostura. Raül ja tornava a tindre el seu esperit d'aventurer.

-Raül....- digué Miquel amb calma.

- Que!!!????- preguntà Raül seriosament, però tornant-se a seure (esbossant un dissimulat somriure).

- Res Raül... res- aclarí Miquel.

- Ha, ha, ha. A vegades pense si no hi hauré comes un error en donar-vos el beuratge -digué Quiesh amb total familiaritat- Però ara ateneu, vos he de contar una història una mica complicada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: