EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 17: PERDUTS A LA BOIRA

Un relat de: Raül Gay Pau

Arribaren a l’embarcador. El capità baixà del vaixell a rebre'ls.
-Bonica criatura eixa voladora. Veritat?
Encara que el cos de Shohó canviava de color amb l’entorn la seua silueta amb una aguda mirada es podia distingir, a més ells quatre no canviaven de color i destacaven, en eixa nit estrelada il·luminada er la lluna a l’espatlla de Shohó. Això els explicà el capità. Depsrés seguí parlant
- Estan tots dins si voleu podem moure aquesta mateixa nit.
Acceptaren la proposta després es disculparen i es dirigiren als seus camarots per a descansar.
A l’endemà es llevaren tard. Tota la gent del vaixell ja estava alçada. En despertar-se els havia estranyat estar al mig del mar. Anaren preguntat per ahí i al final tots s’assabentaren que ells quatre havien tornat la nit anterior i a havien començat el viatge de retorn.
Tots amb els que es creuaven preguntaven que com els havia anat. Sense molt d’entusiasme contestaven que havien aconseguit el que buscaven.
La gent en escoltar eixa resposta es quedava molt tranquil·la,
Els dies anaven passant. No tornaren a fer cap banquet a l'exterior.
Cristal estava feta un embolic, ja no coneixia ni el seu propi passat. No sabia a qui creure. Sempre havia cregut que la seua mare havia mort al nèixer ella i ara li diuen que podria estar viva. També li diuen que el seu pare no era el seu pare biològic i per a postres li diuen que ha sigut salvada per que acaves amb a vida d’algú.
Totes eixes preocupacions les compartia amb Raül, el qual l’escoltava amb atenció. Això l’aliviava i li llevava un pes de damunt.
Era una nit fosca de tempesta. Ells quatre estaven en coberta ajudant els mariners ja que el vent era molt fort i temien que les veles es trencaren.
Les oles colpejaven insistentment els costats del vaixell i l’aigua caïa a la coberta.
En mig de la pluja aparegué el vaixell amb el qual havia viatjat Frédor fins l’illa. Més tard es preguntarien que com era que si podia crear portals havia viatjat amb vaixell a l’illa. Suposaren que era per que no coneixia l’emplaçament exacte d’aquesta i que sols podia viatjar a llocs que coneixia.
El vaixell negre es col·loca al costat del veler amb què viatjaven.
Sens avis previ del vaixell enemic començaren a volar cordes amb ganxos que s’acoplaven a la barana de la borda, permetent així que els dos vaixells estigueren un al costat de l’altre.
Uns enemics amb forma humana, però de color morats i vestits amb tuniques i barrets punxeguts començaren a creuar al veler amb intencions hostils espases en ma.
Eren criatures del extraunivers.
Ells quatre es col·locaren al centre.
No els havia donat temps a tallar les cordes i no paraven de saltar enemics al vaixell.
Amb les seves noves armes aquells enemics no eren cap problema, però hi havien massa i podien matar a algun innocent. Els mariners també estaven lluitant, però els costava molt derrotar a un i més si els rodejaven. Havien de anar protegint als mariners. Per sort la resta de la tripulació estava dormint als seus camarots. Si no entraven a l’interior del vaixell aquesta gent estaria
segura. Devien evitar que entraren i protegir als que estaven dalt.
Raül es dirigí als seus amics.
-Anem a fer una cosa. Enrique tu baixa fins a les bodegues, carrega els canons i intenta enfonsar el vaixell enemic. Mentre tant Cristal tu ves a proa a lluitar contra els que escalen per allí, tu Miquel ves a popa. Jo hem quedaré ací al centre. D’acord?
Tots acceptaren i cada un es dirigí cap al seu lloc corresponent.
Enrique baixà a gran velocitat fins les bodegues. Allí hi havien diversos canons. Un per un Enrique els carregà amb les bales de canó i amb una substancia pareguda a la pólvora.
Després encengué totes les metxes.
El vaixell negre de Frédor no pareixia un vaixell de combat, ja que no tenia canons. Era més bé per a viatjar.
Encara que eren molts ells tres a la coberta no tenien cap problema.
Raül li havia dit al capità que ordenara als seus mariners que entraren a l’interior del vaixell i que allí esperaren per si a algun enemic se l’hi ocorria entrar a l’interior. Sols hi havia una porta que donava acces a l’interior del vaixell i aquesta no es que fora molt ampla. Com a molt podrien entrar de cinc en cinc. En comparació amb els mariners que hi havien això no era cap problema.
Aquest li va fer cas i deixa en mans de Cristal, Raül i Miquel la protecció de la coberta del vaixell. Els estava veient lluitar i estava convençut que no tindrien cap problema.
Estava Raül prop de la barana d’desfent-se d’uns quants enemics amb hàbils moviments quan un fuet se l’hi enrotllà al braç.
L’havia vist vindre, però no l’hi havia donat temps d’esquivar-lo ja que estava defenguen't-se d’un altre enemic al qual ja havia derrotat.
El fuet provenia d’un enemic un poc me gran que la resta.
Vestia amb una gavardina botonada de color blau marí i uns pantalons també de color blau. El seu cabell negre el tenia arreplegat en una coleta i una barba espessa i negra li cobria la cara.
Els seus ulls eren també negres amb un nas gruixut i una boca ampla.
En una de les mans, que portaven guant negres, hi sostenia el fuet amb el qual havia enganxat el braç de Raül. Havia de ser el capità del vaixell.
Aquest amb molt força començà a estirar el fuet.
Raül no va tindre més remei que saltar al vaixell enemic si no volia que l’hi dislocaren el braç.
Estaven els dos cara a cara quan els canons que Enrique hi havia encés dispararen. Una per una les bales dels canons perforaren els costats del vaixell negre.Enrique els havia encarat el més cap avall que havia pogut. Hi havia aconseguit fer forats a ras d’aigua i per tant aquesta començà a entrar a l’interior del vaixell negre enfonsant-lo a poc a poc.
Gràcies a la tremolor del vaixell Raül aconseguí s’lliurar-se del fuet que l’hi aprissionava el braç.
Corregué ràpidament cap a la borda per a intentar tornar al seu vaixell abans que en el que estava s’enfonses.
El capità amb el fuet reaccionà ràpidament i colpejà un de les cames de Raül tombat-lo al terra.
Ràpidament ordenà que tallaren les cordes que l’unien a l’altre vaixell i que s’allunyaren d’ell.
El capità sabia que no podia fer res pel seu vaixell, però així aconseguia al menys emportar-se la vida d’algú. Si el vaixell enemic s’enfonsava lluny del veler Raül no es podria salvar.
Enrique havia deixat ben tocat el vaixell enemic i aquest s’enfonsava ràpidament. La coberta enemiga ja estava per sota de la coberta del veler.
Raül no tenia molt de temps i a sobre el vaixell negre començava a allunyar-se del seu.
Decidí que havia de escalar els mastils i que d’allí amb l’ajuda d’una corda arribar sa i estalvi fins al seu. Sols hi havia un problema, un ser amb un fuet i desenes d’enemics que no paraven d’eixir a coberta.
Mentre tant al vaixell d’ell cada vegada hi havien menys enemics.
Raül s’encarà amb el capità amb fuet.
Aquest no parava d’atacar a la cara de Raül, però ell aconseguia apartar-se a temps.
Un dels servidors del capità enemic intentà colpejar Raül, aquest s’acatxà i després li va fer un tall horitzontal a l’estomac que acabà amb ell.
En eixe moment en direcció a la seua esquena el fuet baixà a gran velocitat.
Raül s’adonà i es llança cap avant rodant per el sòl de la coberta enemiga.
Ràpidament s’alçà. No tenia temps a perdre. Colpejant qualsevol enemic que se l’hi acostara començà a escalar el mastil.
Per tot arreu saltaven enemics ajudats per cordes, als quals Raül havia de colpejar al vol.
Esquivant enemics, derrotant-ne,saltant de vela en vela... aconseguí arribar a la part més alta.
No sabia com, però allí dalt l’estava esperant el capità amb el seu fuet preparat.
La coberta del vaixell negre ja estava completament submergida a l’aigua.
Sols quedaven uns pocs enemics que continuaven escalant per els mastils per a matar Raül.
Raül estava de peu en un pal horitzontal de les veles.
El pal horitzontal on estaven Raül i el capità del fuet estava tan sols a un quants metres per sobre la coberta del veler, el qual anava allunyan't-se poc a poc.
No tenia més remei que derrotar-lo si volia salvar-se.
Amb un gran equilibri començà a córrer cara el seu enemic.
Amb el fuet aquest intentava colpejar el cos de Raül. Amb gran habilitat aconseguia esquivar els cops.
Ja estava prop del capità quan un dels enemics morats aparegué davant de Raül.
Sense aminorar la marxa el colpejà i el tirà al mar.
Un colp del fuet al seu peu el tira, però ell aconseguí agafar-se amb un braç al pal. Estava colgant, apunt de precipitar-se a la mar.
Aconseguí embeinar l’espasa i agafar-se també amb l’altre braç.
Ràpidament el fuet intentava colpejar els dits de Raül. Aquest s’adonà i aconseguia llevar les mans a temps i agafar-se d’un altre lloc.
Raül començà a balancejar el seu cos. Finalment aconseguí elevar el seu cos per sobre del pal i caigué gràcilment altra vegada al sobre.
Tan sol tocar els peu el pal s’impulsà amb els seu peu s cap avant i amb el seu muscle colpejà el pit del capità el qual es precipità cap al mar.
Una fletxa daurada, unida a un corda el qual l’altre extrem estava unit al mastil del veler, es clavà davant de Raül.
Cristal havia anat derrotant enemic rere enemic. En una de tantes els so dels canons en disparar resonà en mig de la tempesta.
A partir d’ahí observà que poc després els seus enemics tallaven les cordes que unien els dos vaixells i s’anllunyaven.
A la coberta encara en quedaven uns quants, però foren cosa fàcil.
No va ser fins eixe moment en què s’adonà que Raül no estava en el lloc on devia estar. Ràpidament pegà un mirada al voltant seu i el descobrí al vaixell enemic esquivant els cops de fuet i enfrontant-se a diversos enemics.
El vaixell ja estava massa lluny per que ella arribara d’un salt.
Per la mateixa raó Raül no podia tornar i si caïa a l’aigua aquest seria engolit per el remoli creat per l’enfonsament del vaixell.
En veure a Raül escalar el mastil s’adonà del que pretenia fer, que era agafar un corda des del punt més alt i balancejar-se fins al veler.
Però el vaixell enemic s’estava enfonsant massa ràpidament i podria ser que no agafara suficient força per arribar a la coberta sa i estalvi, així que ràpidament entrà a l’interior del vaixell. Aquella porta estava sent vigilada per els mariners. Quasi l’ataquen en veure-la pensant-se que era un enemic, però la reconegueren.
Cristal s’anà obrint pas i els mariners també ajudaven apartant-se com podien per deixar-la passar.
Entrà al camarot de Raül i agafà l’arc, després anà al seu propi i agafa les fletxes i una corda.
Ràpidament sortí a coberta.
Talla una de les corde més llargues del mastil, una que ajudava a aguantar-lo des de l’extrem més alt fins a la coberta. Era més segur per que no caigués que estigueren tots, però per un tallat tampoc passava res.
Començà a escalar per el mastil i les cordes fins arribar a dalt de tot, al lloc del vigia.
Eixe era el moment en què Raül tornava a pujar al pal per a segons després colpejar la capità enemic amb el seu muscle.
Cristal nugà la corda a una fletxa i disparà.
Raül desenganxà la fletxa, agafà carrera i es dirigí a l'extrem del pal per a saltar. Estava a punt de saltar quan el cap del capità enemic aparegué. Després aconseguí posar el seu cos a sobre del pal.
Raül aconseguí parar la seua carrera a temps i no xocar contra ell.
S’hi havia aconseguit salvar gràcies que en el moment en què havia caigut havia utilitzat el fuet per a enganxar-se del pal sense que Raül s’adones i després havia escalat.
El capità llançà el seu fuet i tragué un sable que havia tingut amagat tota l’estona a l’interior de la gavardina.
Raül amb una ma tenia agafada la corda, enrotllada al seu braç, i amb l’altra tragué l’espasa.
Ara devien d’estar a un quatre metres per sobre la coberta del veler.
El capità començà a atacar amb el seu sable. Raül parava tots els cop i contraatacava.
El seu enemic era un bon combatent. En mig de la pluja el so de les dues armes en xocar no s’escoltava gaire. Els llamps i els trons era l’únic que s’escoltava.
La lluita s’allargà uns minuts. Finalment Raül amb cops molt ràpids aconseguí travessar les defenses del seu enemic. L’hi travessà l’estomac i després aconseguí espendre'll cap a la mar.
El cos del capità s’enfonsà a l’aigua. Després del mar va ixir el fum negre que es mescla entre la tempesta.
Acompanyant el fum del capità altres volutes de fum eixien de l’aigua a causa dels enemics ofegats.
Raül tornà a agafar carrera i saltà.
Havia tensat al maxim la corda lligant-la al voltant del seu braç. El veler s’havia allunyat una mica del vaixell enemic i encara que amb un salt normal sense corda Raül no haguera aplegat amb la seua ajuda ho aconseguí.
Es balancejava a una altura de dos metres sobre la coberta del veler. Roçant sobre si mateix es deslligà la corda i caigué netament a la coberta.
Cristal baixà del lloc del vigia ràpidament i es dirigí cap a ell.
-Gràcies, si no haguera sigut per tu ara no estaria ací.
-Per a que estic jo si no es per a salvar-te?
Els mariners s’havien asomat i en veure que ja no hi havien enemics eixiren a la coberta saltant d’alegria.
Enrique també es reuní amb ells.
El capità del veler es dirigí cap a ells.
-Mai us podré agrair tot el que heu fet per nosaltres. Ens haveu tornat a salvar la vida.
-No et preocupes no tens res que agrair.- Digué Raül- Si no fora per vosaltres no haguérem arribat fins l’illa. Vosaltres seu arriscat per a conduir-nos fins allí. El mínim que podíem fer era ajudar-vos amb els problemes.
-He tallat una de les cordes del mastil principal. Era necessari. Ho dic per que ho hauré de reparar.-Digué Cristal.
-Cap problema ja ho arreglarem nosaltres. Ja heu fet prou per hui. Aneu a descansar. Jo i els mariners de guàrdia ho arreglarem i continuarem amb la navegació. No us preocupeu.
A l’endemà la gent que havia estat dormint en el moment en què els atacaren no sabia res i preferiren no contar-ho de moment per a no causar el panic per por a altres atacs.
La temperatura començà a descendir i encara que l’aigua de la mar no es congelava, gràcies a les corrents internes, ja no plovia, sinó que caïa neu.
Per fi una nit divisaren el port. Era una de les poques nits en què el cel estava despejat i la lluna hi brillava. Així i tot el far il·luminava el camí. No utilitzaven llum elèctrica, així que no sabien exactament com hi funcionava, però la veritat es que il·luminava el suficient per a que en una nit fosca el vaixell no col·lisionara contra el port.
Era ja molt tard. La gent, excepte ells quatre, uns quants mariners de guàrdia i el capità (que ben mirat pareixia que dormira de dia, ja que pràcticament totes les nits ell estava despert).
El capità els havia ficat la pasarela per a que baixaren. A l’endemà els que estaven dormint es despertarien sense saber on estaven Raül i companyia.
Abans que baixaren la dona a la qual l’hi havien entregat la carta aparegué i es dirigí a Cristal.
-Sabia que voldríeu baixar del vaixell i moure el més prompte possible. Se que preferiu marxar sense que els demes se n’adonen. Per això encara estic desperta. Gràcies al meu marit sabia que aquesta nit aplegariem a port. Volia dir-te que pot deixar el teu vestit a les meves mans. Quan acabeu amb el que heu de fer ja vindràs a per ell. Mentre tant el guardaré ben guardat i ningú el tocarà.
Cristal, que tenia pensat deixar-li el vestit al capità per que lil dones a ella, li ho agraí personalment i l’lil entregà.
Tots els que estaven en coberta els desitjaren sort i ells baixaren del vaixell.
Deixaren la ciutat d’Eciale al seu darrere i es dirigiren en direcció Sud.
Havien estat descansant tot el dia, per que sabien que devien de recórrer una gran distancia a la nit. La temperatura ja no era tant extrema com abans de derrotar el general d’aquell regne, però així i tot notaven una mica de fred.
Al cap d’unes quantes hores de marxa el terreny anà canviant.
La neu anava desapareguent i al seu peus apareixia terra.
A poc a poc la temperatura anà augmentant fins arribar al punt en què gràcies als seu trages ja no tenien fred. Eixe va ser el moment en què decidiren parar a dormir.
Era vora el mig dia quan es despertaren. Estaven tant cansats que ni la llum del dia els havia despertat.
Continuaren caminant fins que començaren a distingir al fons un banc de boira.
L’imatge els llevà la parla. Mai no havien vist cosa igual.
Enfront d’ells s’estenia d'Est a Oest un gran banc de boira d’un color gris molt fosc.
Miraren on miraren sols veien un mant gris que s’elevava també a gran altura.
Era com si de cop i volta davant d’ells haguera aparegut un núvol enorme d’un color gris obscur que ho tapava tot. Com si estigueren apunt d’entrar en una altra dimensió.
S’adintraren a la boira.
L’humitat era elevada i en poc de temps tots quatre acabaren mullats.
Al principi de caminar per ella es podia distingir a uns quants metres, però conforme s’anaven adintrant més i més la boira es feia més densa.
Aplegà un moment que no tan sols veien les seves propies mans.
Va ser en eixe moment en què Raül pergué de vista els seus companys.
Començà a cridar a cada un pel seu nom, però ningú contestava. Pareixia com si la boira no deixes transmetrer el so. No s’escoltava res. Inclús la seua pròpia veu l’escoltava molt dèbilment.
Hores i hores es passà deambulant entre la boira perdut al seu interior. No sabia si avançava o retrocedia. Tot era igual del mateix gris. Estava perdut. De cop i volta la boira es va fer menys densa, no es que desapareguera ni que oferira un gran radi de visió, però almenys ja podia distingir les seves mans i un metre per davant d’ell.
Un figura agafà forma enfront. Entre la boira aparegué Frédor.
El primer impuls de Raül va ser traure l’arma i agafar un posició de defensa.
-Que mania la vostra dels humans en a la mínima posar-se violents. En fi que li anem a fer.
-Que es el que vols? Lluitar contra mi?
-No, encara no es el moment. De totes formes no es necessari que lluites contra mi. Sempre pots treballar per a mi o almenys ser aliat meu. A això vinc. Ara que estem a soles. Sense cap coacció. Sols entre tu i jo. L’ultima vegada que parlarem a soles jo havia segrestat la teva amiga i per suposat als teus amics. Ara no. Parlem sincerament. Per que no t’uneixes a mi? A aconseguiries qualsevol cosa que desitjares.
-No se quantes vegades t’ho he de repetir no hem pense unir a tu.
-I si la teva amigueta acceptes?
-Com?
-Ja he parlat amb ella i ha acceptat.
-De que estàs parlant. Ella mai no ho acceptaria.
-Ja no te cap motiu per a buscar venjança. A més ha estat utilitzada. Jo no soc de violència inútil. Jo sols mate quan he de matar. Si ho puc evitar ho faig. A més han sigut els meu generals qui han esclavitzat als humans i vosaltres seu encarregat d’ells. Jo els vaig dir que tractaren bé als humans, però no hem feren cas. Bé tampoc no puc anar rere d’ells a totes hores. Si no hem feren cas es problema d’ells. Vosaltres els heu derrotat i fora problemes. Jo l’únic que vuic es derrotar a un ser molt fort i vosaltres hem podeu ajudar. Ell si que es un perill no jo.
-No et crec.
-Fes el que vulgues. Però ja veuràs que tinc raó. Que em dius?
-No hem pense unir a tu. I no hem crec que Cristal ho haja fet.
Frédor desaparegué a l'igual que havia aparegut.
La boira es tornà a fer densa.
No creia que ella acceptara, però si ho fera ell que faria? No ho sabia, però passara el que passara ell no la deixaria sola.
Continuà avançant. Al poc de temps la boira al voltant d’ell pareixia com si haguera desaparegut. Es a dir a un quants metres per davant, per darrere i per dalt la boira continuava, però en el punt en el que ell estava no.
Un ma l’hi agafa el braç. Era Cristal.
-M’alegre de veuret.
-Jo també. Es curiós que en aquest punt la boira haja desaparegut.
-Curiós? No, es gràcies a les pedres que portem. No em digues que no has probat a demanar-li que escampes la boira? Bé a mi tampoc se m’havia acudit fins fa poc. Però he pensat que aquesta boira no era gens natural, que seria obra d’algun encanteri i com les pedres ens protegeeixen d’alguns doncs he decidit provar-ho.
-Ja ho entenc. Buff amb aquesta boira jo pensava que no et tornaria a vorer.
-Bé jo pensava el mateix, però...-pareixia preocupada.-M’he trobat amb Frédor fa poc i m’ha dit que cap aquesta direcció et trobaria. La veritat hem pensava que m’estava engayant.-Pareixia com si volgués preguntar alguna cosa, però no s’atrevia.
Raül per la seua banda pensà que si Frédor l’hi havia dit cap on estava ell el més probable es que no haguera parlant amb Cristal abans, per tant ell no l’hi ha pogut dir que acceptava les seves condicions. Això l’hi llevava un pes de damunt encara que d’entrada s’imaginava que era impossible que ella acceptes.
Cristal va er la següent en parlar.
-Frédor m’ha contat coses estranyes...-Pareixia que no sabia per on anar.- Va confie amb tu aniré sense rodetjos. M’ha dit que tu has acceptat les seves condicions. Jo no m’heu he cregut. Però teu pregunte. Es veritat?
-No, no les he acceptat. A mi m’ha dit el mateix que tu havies acceptat. Està jugant amb nosaltres.
-Havies arribat a donar-li crèdit?
Raül no sabé que contestar finalment digué.
- Mira s’hi havia que era pràcticament impossible que tu les acceptares. Però per un moment m’he arribat a plantejar que faria si tu hagueres acceptat.
- Has desconfiat de mi?
-No sigam extremistes. Som humans i ens podem equivocar. I encara que sabera que no acceptaries sempre cap la possibilitat. A més tu també m’heu has preguntat, això significa que almenys per uns instants l’hi has donat crèdit. Si m’heu has preguntat es per a assegurar-te.
Ara era Cristal qui no sabia que dir.
-Bé es que Frédor pareixia molt convençut, a més no m’ha enganyat a dir-me que estaves ací així que...Disculpa’m no devia haver dubtat de tu.
-I jo tampoc de tu. Però ja t’he dit que es normal que s’ens passen eixes coses pel cap.
-Que hagueres fet si jo haguera acceptat?
-Recolzar-te en tot el que et fera falta i intentar treure't l’idea del cap. No et deixaria a les seves mans. I tu?
-El mateix.
En eixe moment aparegué Enrique.
-No hem digau que vosaltres dos heu acceptat la proposta de Frédor. No m’heu puc creure de vosaltres dos. Que seu begut l’enteniment?
Raül i Cristal ràpidament s’adonaren del que havia passat i esclataren a riure.
-No tranquil-Digué Raül.- Que ací ningú no ha acceptat les seves condicions.
De seguida li contaren tot l’ocorregut a Enrique.
-A val. Ja m’hi havia espantat jo. Es que ha aparegut i m’ha dit que volsaltres dos havíeu acceptat. Que si volia confirmar-ho que hem dirigís cap ací que us trobaria a vosaltres dos. Jo no vuic acceptar les seves condicions, però si vosaltres acceptareu jo no se que faria, sincerament. No m’agradaria quedar-me sol.
-Tranquil Enrique.-Digué Cristal.- No acceptarem unes condicions injustes. L’únic que acceptaré d’ell es que deixe de molestar la gent. No el perdonaré per la mort del meu pare, però ja no tinc el desig de matar-lo. L’únic que vuic es que tot açò acabe i continuar amb la meva vida. I també vuic saber tota la veritat sobre mi. Ja no se qui soc. Crec que el que hem de fer es continuar fins al final, esbrinar que es el que vol Frédor i evitar-ho, ja que no crec que siga res bó. I per a fer això hem sortir d’aquesta boira i entrar al regne de Frédor.
El pròxim en parlar va ser Enrique.
-Que fem ara? Probablement el pròxim en arribar siga Miquel. Supose que l’enviarà cap ací. No?
-No ho se Enrique.-Digué Raül.- No us ho havia comentat, però... I si ell hagués acceptat les condicions de Frédor? Des del combat al poble incendiat en el qual Frédor ens va fer la seua proposta que Miquel no es igual. Com si desitgés matar i adquirir més poder.
-Creus que Miquel ha acceptat? D’acord que estava una mica estrany, però de hi ha hi a acceptar unir-se a Frédor hi ha un bon tros.
Decidiren esperar. Al cap d’un temps que els paregué hores decidiren posar-se en marxa. Miquel no apareixia i no podien passar-se allí tota la vida.
Continuaren avançant. Amb l’ajuda de les pedres ho feien amb més facilitat.
A poc a poc la boira era cada vegada menys densa. Fins que finalment desaparegué del tot.
Al seu darrere estava el gran banc de boira, però al seu davant ja distingien muntanyes i arbres.
Així i tot el paisatge no era molt acollidor. >Tot el cel estava cobert de núvols, com si la boira continuara pel cel i arribara fins als extrems del regne on tornava a baixar. Això els va fer suposar que tot el regne estava en voltat de boira.
Així i tot la del cel era diferent. Aquesta era tota negra i no paraven de creuar llamps al seu si.
La pluja era insisten i encara que no era intensa no parava.
Els poc arbres que es veien estaven marsits i el sòl era tot d’herba negra com el carbó. Mai no havien vist flors com eixes.
En agafar-les es desfeien a la ma i sols quedava pols.
Tot estava inert i no es veia cap signe de vida. La foscor ho dominava tot, encara que es veia amb claredat.
Per tot arreu hi havien esquelets, tant d’animals com d’humans. Aquell regne, que en una antiguitat havia sigut pròsper ara estava reduït a cendra. L’impressió que causava era inclús pitjor que la que els havia donat el regne de Rotiria quan el veieren després d’acabar el seu entrenament.
L’atmosfera estava molt carregada i es feia pesada al respirar. No seria fins unes hores després que començarien a acostumar-se, així i tot mai no ho acabarien de fer.
A mig quilometre de distancia una foguerada brillava.
Començaren a acostar-se i a distingir dues figures.
Una era Frédor i l’altra era Miquel, però aquest portava una roba diferent. Era igual que la que portava abans, però ara tota de color negre. Al seu costat estava la seua antiga roba.
Ràpidament s’acostaren cap a ells.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: