EL CAVALLER DE LA ROSA

El senyor A i la senyora B duien vuit anys casats. Els dos primers anys de matrimoni van ser una delícia, els tres anys següents esdevingueren una rutina, el altres dos un suplici i el darrer un martiri insuportable. Era asfixiant. Feia temps que el tedi els apartà l’un de l¡’altre i visqueren vides pròpies però dormint cada vespre al mateix llit, si més no, de cara als veïns.
Un dia, la senyora B va conèixer C, un noi que treballava com a ajudant de dependent a la tenda del senyor J. En C era tot el contrari del senyor B: era jove, simpàtic, atent, afectuós, tendre i molt maco. C no entraria dins els cànons amb els quals es mesura la bellesa clàssica; la seva era una bellesa salvatge, arrauxada, exòtica, Les seves faccions estaven ben marcades i el seu cos estava ben fet: braços forts, pectorals ben marcats, espatlles amples, cintureta estreta. Era tot un Dionís. Els seus cabells eren d’un negre lluent que recordava el betum i que feia ressaltar aquells grans ulls de color verd maragda i la seva pell blanca i fina. Era un espectacle observar-lo. La senyora B, aviat es quedà captivada per aquell homenet que semblava tret d’una revista d’aquelles de la perruqueria. Era un nino. Sense adonar-se’n la freqüència amb la que visitava la tenda del senyor J va anar en augment. Buscava qualsevol excusa per arribar-s’hi o es desviava del seu camí, expressament , per passar-hi per davant i poder observar C cabussat en les seves tasques. Era encisador. De seguida, C i la senyora B van connectar. C va anar aganat confiança i va aparcar la seva timidesa jovenívola, doncs, per la seva banda, es sentia captivat per aquella dama d’aspecte fràgil i de faccions infantils que vestia com una senyora. Era una damisel•la molt interessant i gaudia de molt bon aspecte per la seva edat ja que li suposava uns quants anys més que els que tenia C. Els dos es sentien molt a gust junt i poc a poc van començar a derivar el diàleg de compradora i venedor per parlar d’altres temes. Es van adonar que tenien una afició en comú la música, en concret eren uns amants de jazz i ambdós admiraven a Ellington. També els agradava Cole Porter i els musicals, als quals la senyora B assistia amb freqüència. Va prometre a C que un dia hi anirien plegats ja que ell mai havia pogut permetre’s anar al teatre malgrat es sabia l’obra de cap a peus, cançons i coreografies incloses.

La senyora B reia com una nena quan li feia alguna demostració al magatzem o quan ja no quedaven clients a la botiga. B i C es van fer íntims. Feien una parella singular, dues ànimes infantils i romàntiques que flotaven en un món complicat que no entenien, es sentien sols i van decidir viure la por de viure i fer-se companyia, sentir-se una unitat, l’u al costat de l’altre. Eren inseparables. Els mesos varen anar passant i aquell vincle s’estrenyia dia a dia i l’amistat es va convertir en amor, un amor dolç i suau que els abrigava com una capa les nits fredes d’hivern i que els va fer gaudir de les mels de Cupido durant la primavera i l’estiu.

Les coses anaven bé, eren feliços. Tenien algú que els entenia, algú que els enyorava quan no hi eren i algú que els demostrava amor quan estaven junt. Eren importants, imprescindibles l’un per l’altre. Aquesta bonhomia fins i tot reduïa la por o la inseguretat que de vegades sentia la senyora B per estar enganyant el seu marit. No sabia si en sospitava alguna cosa però tan se li donava ja que suposava que fa temps que ell tindria algú en la seva vida, algú que va fer que ella perdés importància als seus ulls. Aquesta es la moral del pecador que es consola pensant que el pecat és universal però, se sap del cert que no es pot generalitzar doncs, això no sempre és així. I així fou, el senyor A no tenia cap altre dona. El senyor A tenia moltes preocupacions al cap que van fer que s’allunyés de la seva dona, de la seva immaduresa, de la seva frivolitat, de la seva confiança cega en que la vida era feta per viure-la però sense preocupar-se de proveir, sense preocupar-se de fer plans i de mesurar el temps i els recursos. El senyor A adorava la seva dona pe`ro al mateix temps l’avorria. Era una mena d’amor-odi incontrolable, insofrible que només trobava pau quan s’allunyava d’ella. Eren dues ànimes incompatibles, dos éssers que naufragaven junts en l’oceà de la convivència.
Aviat notà un canvi en la seva dona, la senyora B passà a estar radiant com mai, alegre i més viva. El senyor A sospitava que havia passat alguna cosa que ella li amagava.

El romanç de la senyora B i C durava ja feia uns quants mesos i s’intensificava. La senyora B però notava que alguna cosa passava rere aquella cortina de felicitat. Quan més coneixia C més enyorava la maduresa del senyor A i la seva indiferència. Ara vivia en un núvol, en una felicitat enverinada, en un miratge. B es va adonar del seu error, es sentia malament per haver seduït C creia que havia jugat amb ell que no era just, al capdavall no era més que un nen. Li demostrava constantment en tot el que deia, en tot el que feia, en la seva irresponsabilitat constant i les seves ximpleries. La senyora B començava atipar-se, enyorava la solidesa i sobrietat del senyor A, la seva insípida vida i el seu matrimoni corcat. Així que va començar a posar distancia. Cada cop limitava més les seves visites a la tenda del senyor J, i es mostrava més neguitosa amb C, aviat la seva presencia se li va fer insuportable, era massa empallegós, massa somiatruites, massa criatura, què hi feia perdent el temps amb aquell marrec malcriat que es feia el mil homes?.

C notà que alguna cosa li passava a la senyora B. Ja no reia com abans, ni el visitava com abans, ni feia aquell radiant somriure quan el veia acostar-se-li. S’havia tornat parca de paraules, seca, freda, distant. C, per la seva inexperiència en l’amor, va creure que havia fet alguna cosa malament: va canviar-se de pentinant, es canviava els mitjons tres cops al dia i vigilava dur-los conjuntats, fins i tot va canviar de marca de desodorant i de loció d’afaitar pensant que era alguna cosa física que li repel•lia. Quan va veure que això no funcionava i encara s’estava fent una esquerda més gran en la seva relació va intentar de fer-li la cort com ho feien els homes de debò: li va enviar rams de flors i fins i tot li oferia serenates a l llum de la lluna, s’oferia per acompanyar-la a casa i per convidar-la a una hamburguesa en el lloc de menjar ràpid del parc. Estratègies que van caure en fracàs. Quan més s’esforçava C per agradar la senyora B, més li repugnava. El detestava, no podia ni sentir dir el seu nom, fins i tot va canviar de tenda, cosa que va molestar el senyor J, que en resultà una víctima col•lateral del disbarat de la senyora B.

Quan C ho va saber, es va quedar destrossat, havia estat rebutjat per aquella dama sense cap motiu. I si ell no era el problema... era ella. Era una dona, era Eva, l’havia temptat i l’havia marcat amb el pecat original. Ara era un “deixat”, un perdedor. Era menys que les puntes de cigarreta que es fumava. Havia suspès en amor i ja estava proscrit. VA encaixar molt malament la fugida del seu cor de la senyora B i com una criatura que era, va començar a fer marraneries: notes amenaçadores anònimes, insults pel telèfon, pel carrer i fins i tot destrosses al cotxe i al jardí de la seva propietat. Tenia molt mal perdre i alhora demostrava que no era un cavaller, ni tan sols un home. Era un individu digne de llàstima per la seva ànima rancorosa. L’assetjament empallegós ara mudà en l’època del Terror, res que envejar a la francesa. La senyora B indefensa i fràgil com era va quedar profundament afectada pel comportament del seu antic amic i no va dubtar a demanar ajuda al senyor A. Va explicar-li com havia anat tot entre llàgrimes i precs de perdó. N’estava terriblement penedida, el senyor A sempre havia sigut honest amb ella i l’havia respectada i ella l’havia traït. El senyor A, tot un cavaller i un marit com pocs, la va calmar i va rescatar la seva dama. Va intentar parlar amb C per fer-li veure que la seva conducta no era gens apropiada però al no causar l’efecte esperat va decidir que aniria a intimidar-lo un xic a veure si en veure que se li encarava un home de debò, aquell noiet s’hi repensaria i ho deixaria córrer, pel bé de tots. La senyora B va insistir en acompanyar el seu marit a parlar amb C.
Tot va succeir molt de pressa. Crits, cops, baralles, foscor. DE sobte, el senyor A i la senyora B es van trobar un cadàver als peus. Amb una sang freda admirable i insospitada la senyora B va resar una oració per la pobre ànima escarriada de C i va procurar donar-li un bon repòs. Cendres a les cendres i terra a la terra. C va resultar útil com a fertilitzant dels rosers del jardí de la senyora B. Gràcies a l’experiència, el matrimoni està més unit que mai i han recuperat l’amor gràcies al Cavaller de la Rosa.

© Carme Folch, 2011.