El Captaire

Avui és un gran dia!. Per fi se li ha presentat la oportunitat que esperava feia temps. Avui tot canviarà, n'està segur!. Deixarà la seva solitud, anar amunt i avall dels carrers, vagarejant, sense rumb fixe; aquesta existència anodina entre la multitud. La cremor del sol a l'estiu, la gelada de la nit a l'hivern, la pols, el soroll a tothora, les mirades escrutant el seu aspecte i el seu caminar, les aprensions de tanta gent, el sentir-se fruit del temps. És una vida que ha triat i tanmateix... a cops enyora l'escalfor d'una llar, la carícia d'un ésser estimat, la xerrameca circumstancial sobre el temps, la família esperant... la família,...la mare,...
Recorda la mare. Atrafegada amb els fills,cansada del feinejar però sempre amb aquella espurna d'il·lusió a la mirada. Tenien la cabana prop del riu: un riu amb poca aigua i sempre brut per les deixalles d'aquelles indústries que s'arreceraven a la seva riba, però que els proporcionava el mitjà de subsistència. A l'estiu la roba a assecar al defora, penjoll de llençols i samarretes mig foradades voleiant al vent. La mare sempre li deia que no canviaria aquella vida per res: depens del temps, depens del que pots trobar, però ets lliure; la mirada enllà del mar. Les rialles dels germans que omplien el poc espai de la cabana, les corredisses per la sorra i el despertar de l'adolescència amb les banyistes passejant estranyades per allà,...
Aquesta vida, però, se li ha fet feixuga, de mal portar. Ara ja no pot veure el mar ni deixar la roba a assecar. Ara topes sempre amb edificis al mig del pas. Aquests edificis que el pare va començar. Aquell home sorrut, espatlles caigudes i un cigarret a la boca amb la boina de través... Havia arribat buscant el benestar, una vida millor, un lloc on recomençar . Aviat es va adonar que tot requeria un esforç que la vida era dura i el treball s'havia de guanyar a pols.
Ara canviarem!- havia dit el pare- S'ha acabat el vagabundejar. Tindrem una casa amb teulada de veritat i una sala amb un sofà, una cuina de senyors i la tele i... Mare, ja no hauràs de ronsejar. Mare?!
Si veiés això, ara, el pare! Els hotels i els pisos arriben fins al mar, i un gran eix comercial i sales de cinema per triplicat. Segons el batlle, el fòrum de les cultures s'hi instal·larà, ara que els han fet fora a ells, els primers que van arribar,...
Feren la casa, amb d'altres al costat. Altes, que el sol no entrava ni es veia el mar. No pogueren pujar l'ase, ni les gallines, no els deixaren un tros per l'hort; la roba dins costava més d'assecar. A la mare li faltava aire, ella, que veia sempre més enllà. Pobra mare, es va anar apagant; digueren els metges que per una malaltia: ell sap que era per manca de llibertat. I un bon dia ja no s'aixecà.
Per al pare allò va ser un cop molt fort. Les espatlles se li encongiren més, es féu més feixuc el caminar. Van acabar tots els pisos i va haver de plegar: allò el va rematar. Un dia el trobaren al riu, ofegat.
Els germans es van disgregar. Semblava que faltant els pares ja no hi havia nucli familiar. El Paco va tornar a Màlaga, a la casa dels avis, al menys allà podria cultivar el tros de terra i tirar endavant: va conèixer la Loli i es van casar: ara és pare de quatre fills que volen estudiar. La Mari ho ha tingut pitjor; de carrer en carrer, de portal en portal fins que va conèixer en Rafa. Un home que l'ha portat de mal en borràs. S'ha passat mitja vida a la presó, sempre amb la promesa de canviar. La Mari ha continuat la vida de portal en portal per treure els fills endavant.
La Rosi, la petita Rosi... Ha suportat el que no havia aguantat a casa: l'home torna cada dia amb més alcohol que sang; ella va sempre marcada. Aquell rostre tant dolç traspua ara amargor i cansament. Els cops l'han fet esquiva, malhumorada, ella que era la rialla de la mare.
I l'Antonio,... el seu germà preferit, el mirall de petit. Va marxar. Al cap de molts anys va saber que era mort per una baralla amb la bòfia.
Ara, tot això canviarà, deixarà aquesta història, n'està disposat: l'espera una noia.
Cal doncs empolainar-se bé. S'arriba a la font de la placeta i es mulla la cara i les mans; reflecteix el seu rostre en el petit estany i amb la darrera gilette que li queda, amb molta cura, s'afaita bé el borrissol de la cara. Amb la pinta, sense deixar de mirar-se a l'aigua, es pentina els rinxols enredats i negres: no ho fa massa sovint, però avui val la pena!
S'enllustra les sabates amb un drap, es corda el botó de la camisa que li ha planxat la Sra. Pilar, aquesta dona,,,,, que si no fos per ella...., no menjaria mai un plat calent. "Vigila!" li ha dit, "no l'apretis ni poc ni massa!", "que les dones no volem ser ignorades, però tampoc ens agrada que no ens deixin respirar"..... Esbossa un lleu somriure recordant els consells que li dóna com si fos sa mare. "No te la deixis escapar, per voler córrer massa!"
No, no ho farà, serà prudent, no anirà de pressa, però anirà avançant. Ni poc ni massa.
S'acaba de mirar al mirall i fa els últims retocs al pentinat clenxinat, aquell ble de cabells que sempre va per on vol. S'hi aboca una mica més de colònia: avui no cal estalviar "en gastos"; l'ocasió s'ho mereix!!
Surt amb pas segur i baixa al metro. D'un salt passa la barana i es planta a l'andana. El metro no triga en arribar i es fa lloc a empentes, cuidant "l'arrugament" de l'americana. L'aire és asfixiant i desitja com mai arribar aviat. Surt al carrer, tomba a la dreta i es dirigeix al bar on han quedat. L'ha de reconèixer pels senyals que han acordat: ell, un diari al braç que li ha facilitat el Pep, el seu company de carrer. Ella portarà una flor al cap.
Com va començar tot?, Ara ho recorda pausadament mentre va fent més lent el caminar, cal que no es vegi massa que frisa per arribar i conèixer-la. No s'han vist mai. Un dia el Pep el va enganxar i el va portar fins el locutori amb aquells ordinadors parats i van començar a fer broma, a escriure, a inventar històries de fatxenda per ensarronar les dones. S'ho van passar bé. Es van inventar mil i una històries: que si som arribats de Nova York, que si som uns "senyors" de negoci, que si vivim en un gran casalot,... Tot s'hi valia en l'anonimat! I així, dia a dia, mica en mica, va néixer una amistat.
Es deia, o es feia dir la P. La P. Li recordava la mare, sempre atenta, amb uns grans coneixements, traspuant seguretat. I qui diu "hola" i qui diu "t'he trobat a faltar!" i qui diu "t'estimo, ens hem de veure, ja!"
Tomba el carrer estret i té la porta del bar "La confianza" al davant mateix: fusta resclosida pel temps i les humitats; hi fa un últim traguet i surt cap enfora... cap al futur!I..... allà davant veu una silueta esperant, se li endevina impaciència, va donant voltes a ella mateixa i, de tant en tant, mira el rellotge que porta al canell. S'hi fixa bé: porta una flor al cap. De cop, a mida que la va entrellucant, li sembla reconèixer quelcom de familiar, un estil, una "pose", un somriure gratuït,.... i es tranquil·litza... ara sap que té vida per endavant, ara endevina que si, segur, tot canviarà!
Se li acosta, li allarga la mà, li fa un somriure d'orella a orella; ni tant sols pot articular cap paraula, tant que havia assajat....!
Ell i la Pilar tenen, junts, un demà.