Cercador
El cagadubtes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El cagadubtes era un home que es deia Ciril i que tapava les finestres amb vinil fosc perquè és més barat que les cortines i perquè així no el veien com dubtava i dubtava i cagava i cagava dubtes en una gibrelleta descomunal.
Els dubtes, quan el gran recipient era ple, els posava en un mocador de farcell herència d'una tia-àvia anomenada Pascàsia i feia un nus ni mariner (o litoral) ni de la plana ni de muntanya. Era un nus dubtós tot ell, com pertocava, i a l'hora de desfer-lo en Ciril patia i s'hi estava hores, no pas per mala memòria sinó pel seu inacabable etern cagadubtisme (malaltia que es transmet parlant més de dues hores i cinc minuts amb qui la pateix, es fa saber).
Els dubtses els traslladava (i mira que pesaven pesaven) dalt de tot del mateix cim que el clàssic Sísif pujava empenyent un roc gros que el feia suar la cansalada que ja ni tenia, de tant i tant repetir l'acció, càstig infinit. En Ciril trobava indubtablement (un no dubte el feia tenir un atac d'èxtasi) el mite de Sísif i feien curses a veure qui assolia el dalt primer.
Sísif, feliç de tenir una estona de companyia, somreia i li hagués agradat canviar-se el nom i dir-se Nònof per allò de dur la contrària, i qui sap si enfonsar un puto govern central.
En Ciril duia ensaïmadetes fetes en forn mig industrial amb farines dubtoses (és clar) i greix de camell egipci amb la malaltia de les ronyes a l'ull del cul (per això hi ha bolleria tan barata) i les compartia amb Sísif que les desgustava amb fruïció (no comments).
En Ciril s'acomiadava de l'altre i tornava a casa seva, a Viladedubtes de Dalt (que sempre n'hi ha més).
En Ciril havia llençat dubtes de tota mena, alguns defecats amb dificultat que no descriuré: dubtes existencials (causants de dolors giragonsaires com els de les embarassades després del part), dubtes econòmics, dubtes amorosos, dubtes d'aspecte físic, dubtes de si un color és un o és un altre (molt profund, això), dubtes de si cigrons amb patates és igual a patates amb cigrons (no coneixia la propietat commutativa), etc (els dubtes etcèteres, els més extensos, omplien gibrelletes senceres i desprenien una flaire indefinible).
En Ciril el dia que va fer 99'9 anys no sabia si fer el traspàs o anar a Sant Genís de Palafolls a ballar el contrapàs. Nou dubte. La senyora Mort es va haver de seure, fastiguejada d'esperar, i és que els ossos li feien figa. En Ciril va aprofitar (li va venir com un flash, diguem-ne il·luminació) d'abraonar-s'hi i embolicar-la amb el mocador de farcell i portar-la a corre cuita (o a cuita corrent, nou dubte) (o tocant el dos o tocant el tres o tocant una simbomba, nou dubte) al cim de llençar-ho tot, d'abocar-ho tot...i fotre-la abisme avall, avall, avall.
Sísif en va ser testimoni presencial i oficial i tot el que calgui. Sentia la veu aspre de la Mort que se'n feia creus del que li feien...la Mort que experimentaria la mort!
I per això tothom ha d'agrair a en Ciril, el cagadubtes -que una vegada afortunada es va inspirar genialment- que la mort no existeixi (qui ho cregui, no dic res) sinó una vida que no acaba no acaba no acaba en cada segon en cada teclejada que faig i que fa que poguem entendre moltes coses, si volem, i si no volem, mira tu, anem a menjar pa amb vi i sucre?
Els dubtes, quan el gran recipient era ple, els posava en un mocador de farcell herència d'una tia-àvia anomenada Pascàsia i feia un nus ni mariner (o litoral) ni de la plana ni de muntanya. Era un nus dubtós tot ell, com pertocava, i a l'hora de desfer-lo en Ciril patia i s'hi estava hores, no pas per mala memòria sinó pel seu inacabable etern cagadubtisme (malaltia que es transmet parlant més de dues hores i cinc minuts amb qui la pateix, es fa saber).
Els dubtses els traslladava (i mira que pesaven pesaven) dalt de tot del mateix cim que el clàssic Sísif pujava empenyent un roc gros que el feia suar la cansalada que ja ni tenia, de tant i tant repetir l'acció, càstig infinit. En Ciril trobava indubtablement (un no dubte el feia tenir un atac d'èxtasi) el mite de Sísif i feien curses a veure qui assolia el dalt primer.
Sísif, feliç de tenir una estona de companyia, somreia i li hagués agradat canviar-se el nom i dir-se Nònof per allò de dur la contrària, i qui sap si enfonsar un puto govern central.
En Ciril duia ensaïmadetes fetes en forn mig industrial amb farines dubtoses (és clar) i greix de camell egipci amb la malaltia de les ronyes a l'ull del cul (per això hi ha bolleria tan barata) i les compartia amb Sísif que les desgustava amb fruïció (no comments).
En Ciril s'acomiadava de l'altre i tornava a casa seva, a Viladedubtes de Dalt (que sempre n'hi ha més).
En Ciril havia llençat dubtes de tota mena, alguns defecats amb dificultat que no descriuré: dubtes existencials (causants de dolors giragonsaires com els de les embarassades després del part), dubtes econòmics, dubtes amorosos, dubtes d'aspecte físic, dubtes de si un color és un o és un altre (molt profund, això), dubtes de si cigrons amb patates és igual a patates amb cigrons (no coneixia la propietat commutativa), etc (els dubtes etcèteres, els més extensos, omplien gibrelletes senceres i desprenien una flaire indefinible).
En Ciril el dia que va fer 99'9 anys no sabia si fer el traspàs o anar a Sant Genís de Palafolls a ballar el contrapàs. Nou dubte. La senyora Mort es va haver de seure, fastiguejada d'esperar, i és que els ossos li feien figa. En Ciril va aprofitar (li va venir com un flash, diguem-ne il·luminació) d'abraonar-s'hi i embolicar-la amb el mocador de farcell i portar-la a corre cuita (o a cuita corrent, nou dubte) (o tocant el dos o tocant el tres o tocant una simbomba, nou dubte) al cim de llençar-ho tot, d'abocar-ho tot...i fotre-la abisme avall, avall, avall.
Sísif en va ser testimoni presencial i oficial i tot el que calgui. Sentia la veu aspre de la Mort que se'n feia creus del que li feien...la Mort que experimentaria la mort!
I per això tothom ha d'agrair a en Ciril, el cagadubtes -que una vegada afortunada es va inspirar genialment- que la mort no existeixi (qui ho cregui, no dic res) sinó una vida que no acaba no acaba no acaba en cada segon en cada teclejada que faig i que fa que poguem entendre moltes coses, si volem, i si no volem, mira tu, anem a menjar pa amb vi i sucre?
Comentaris
-
Ara respiro![Ofensiu]Aleix de Ferrater | 20-03-2013 | Valoració: 10
Després de llegir apassionadament el teu relat, respiro profundament. Ets una ametralladora de la llengua, del llenguatge ric i de les frases riques en riquesa. M'has deixat dubtant, això és tot el que et puc dir. Ah, molts records a la Tanganika (no ho hagués dit mai que eres tu, encara que reconec que compartiu el bon escriure). No et sàpiga greu corregir-me. Sóc cec, però haig de millorar l'ortografia i la gramàtica. No fa massa he descobert el corrector i espero, a partir d'ara, millorar la forma dels meus escrits. Les crítiques i les ajudes sempre seran ben rebudes. Una abraçada volcà de lletres!
aleix
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436509 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com