Cercador
El ball impactant
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El crit esgarrifós de la mandarina es va sentir per tota la contrada, els encontorns, arreu.
L'estaven pelant, moriria, seria menjada.
Qualsevol no cridaria.
Mentre s'esdevenia aquest tràgic fet, un iaio que acabava de jugar a la petanca amb els amics de tota la vida (alguns hi jugaven espectralment, morts i avorrits de l'altre món) va trobar més que convenient introduir el cable amb la punta imantada per la boca de la claveguera, com, d'altra banda, habitualment acostumava a fer. Aquell cable anti-ajupir-se protector de ronyonada...també era útil per arreplegar alguna moneda de mal rodolar destinada a no ser gastada.
En els darrers mesos havia 'salvat' uns setanta euros en total. Gens malament.
El so del dringar del botó metàl·lic que va pescar (provocador de cara de desil·lusió) va ser sentit (tant o més que els xiscles de la pobre peça de fruita) i va arribar a orelles de l'assassí.
Va deixar-la anar i va anar de pet cap al diner.
Hi havia més gent.
Massa crisi.
Tothom al·legava (o no) que la moneda era seva. Ni sabien que era un trist botó. O content, que havia estat rescatat!
El jubilat, per defensar-se, va treure's la dentadura i obrint-la i tancant-la amenaçava la gent. Feia basarda, amb babaies i residus de tot tipus de menges acumulades en plena floritura.
Tot i defensant-se, el botó li va caure.
(hauria posat que al iaio se li va obrir el melic i van començar a sortir bitllets de 500 que hi guardava i que....acabaria posant el botó per tap...però el botó tindrà un altre ús). (les persones -o eren animals?- haurien sacrificat l'home pels euros...).
El cas és que la mandarina i el botó es van trobar en una sala de ball. Rodolant hi havien anat a petar. Era oberta, s'estava esventilant. Se sentia l'olor del tabac, la de les roses que les noies havien lluït al pit, la del lleixiu desinfectant acabat de fregar...
Però cap dels dos no va notar res, d'això. Simplement (o genialment) els va semblar sentir el cantant i l'orquestra i ...es van posar a ballar. Ho feien amb els ulls tancats...El cantant deia unes coses, quines lletres! Les cançons els transportaven. Estaven dansant molt comprenetats, Gaudint. Marcaven els passos (tenien peus...i braços!) perfectament, giravoltaven, avançaven, retrocedien, giraven...envejablement. Fins que van gosar mirar-se.
No ho van resistir. Van esclatar. D'emoció, de plenitud.
Al terra de la sala, suc de mandarina i un botó esmicolat.
I des del cel dels contes, el soldadet de plom i la ballarina....ploraven.
L'estaven pelant, moriria, seria menjada.
Qualsevol no cridaria.
Mentre s'esdevenia aquest tràgic fet, un iaio que acabava de jugar a la petanca amb els amics de tota la vida (alguns hi jugaven espectralment, morts i avorrits de l'altre món) va trobar més que convenient introduir el cable amb la punta imantada per la boca de la claveguera, com, d'altra banda, habitualment acostumava a fer. Aquell cable anti-ajupir-se protector de ronyonada...també era útil per arreplegar alguna moneda de mal rodolar destinada a no ser gastada.
En els darrers mesos havia 'salvat' uns setanta euros en total. Gens malament.
El so del dringar del botó metàl·lic que va pescar (provocador de cara de desil·lusió) va ser sentit (tant o més que els xiscles de la pobre peça de fruita) i va arribar a orelles de l'assassí.
Va deixar-la anar i va anar de pet cap al diner.
Hi havia més gent.
Massa crisi.
Tothom al·legava (o no) que la moneda era seva. Ni sabien que era un trist botó. O content, que havia estat rescatat!
El jubilat, per defensar-se, va treure's la dentadura i obrint-la i tancant-la amenaçava la gent. Feia basarda, amb babaies i residus de tot tipus de menges acumulades en plena floritura.
Tot i defensant-se, el botó li va caure.
(hauria posat que al iaio se li va obrir el melic i van començar a sortir bitllets de 500 que hi guardava i que....acabaria posant el botó per tap...però el botó tindrà un altre ús). (les persones -o eren animals?- haurien sacrificat l'home pels euros...).
El cas és que la mandarina i el botó es van trobar en una sala de ball. Rodolant hi havien anat a petar. Era oberta, s'estava esventilant. Se sentia l'olor del tabac, la de les roses que les noies havien lluït al pit, la del lleixiu desinfectant acabat de fregar...
Però cap dels dos no va notar res, d'això. Simplement (o genialment) els va semblar sentir el cantant i l'orquestra i ...es van posar a ballar. Ho feien amb els ulls tancats...El cantant deia unes coses, quines lletres! Les cançons els transportaven. Estaven dansant molt comprenetats, Gaudint. Marcaven els passos (tenien peus...i braços!) perfectament, giravoltaven, avançaven, retrocedien, giraven...envejablement. Fins que van gosar mirar-se.
No ho van resistir. Van esclatar. D'emoció, de plenitud.
Al terra de la sala, suc de mandarina i un botó esmicolat.
I des del cel dels contes, el soldadet de plom i la ballarina....ploraven.
Comentaris
-
Un somriure tendre[Ofensiu]Cris Pradillo | 24-11-2012
M'ha agradat molt el teu relat, és inevitable somriure de tendresa. M'agrada la imatge dels objectes trencats que es troben i són feliços, m'agrada la crítica que s'amaga a la societat i m'encanta el to infantil de les teves paraules! Gràcies per compartir-lo!
-
Maco,maco !![Ofensiu]Annalls | 23-11-2012 | Valoració: 8
La realitat i la ficció barrejades...o no? Espero per bé de les plantes, que el seu estat de consciencia i sensibilitat no estigui de moment tan desarrollat, pq no podriem menjar...llastima que fem tan de mal als nostres companys que si el tenen molt desenvolupat.
M' agradat molt llegir-te però no el qualificaria d'humor.
Al menys moren feliços , es un final quasi erotic...
I la darrera frase ma omplert de tendresa..
Anna
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436582 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com