Dues àvies

En un bosquet de moreres que feia dècades que ningú esbrossava es van trobar dues àvies.
Les dues estaven somiant, però això només ho sabien els arbres.

Una era corsecada i bruna. El blanc dels seus cabells, recollits en una cua alta, groguejava sense fer fàstic: eren refulgències del tram daurat que estava vivint. Feia un xic de gepa, un tímid intent de duna de desert salvatge sense serps ni camells. I sí oasi: tota ella. Anava abillada amb una bata de quadres liles i verds i unes espardenyes taronges.

L'altra era ampla i flàccida, fins i tot una mica en l'ànima. Desesmada i queixosa. Cabells -disposats com si fos un lleó jubilat- i cervell tenyits de gris fosc. Joieria bona en cada dit de les mans abotifarrades. La pell cerosa i lliscosa, supurant cremes de cosmètica per a butxaca grassa. Duia roba de boutique, elegant i seriosa.

En ser davant per davant, les dues dones es van quedar aturades. Una heura despenjada d'un tronc que es va desinhibir alliberant-se'n (li va caldre molta força a la saba), de cop, va dansar entre elles i en un moviment arxisinuós es va encargolar ara al coll d'una ara al coll d'una altra. Havia esdevingut un cordó umbilical que per algun motiu les unia.

Potser feia lustres havien estat germanes o veïnes o amigues o conegudes. Potser.

L'heura i les moreres ho sabien.

Per algun motiu -qui sap si les pessigolles de la liana aprofitada i juganera- van esclafir a riure.

Un espantaocells en un camp proper les va sentir i es va animar. Coneixia aquells sons...ignorava de feia quant. El van fer desrepenjar-se d'una senyal de prohibició escrita amb una falta d'ortografia que amb l'excusa de tapar-la dissimulava el seu caràcter gansoner -que no podia ocultar als ocells-.

Una àvia havia viscut en el somriure. I així, per exemple, oblidava els queixals plans que no podien mastegar que no li treien la conscienciació de visita al dentista, la qual l'ocupava anys, i que per a què atabalar-se i patir.
L'altra àvia havia viscut amb mala llet com les d'una planta del camí que supurava la de Santa Teresa i que era verinosa, es deia, llet de mala bruixa. Sort que per qüestió de pes cap escombra la va enlairar per anar a més. La família respirava tranquil·la.

Sentint l'animació de les dones, un aspersor desequilibrat i arrauxat ruixava en dutxa contínua el camí per on havien assolit aquell indret. Eren rialles de llibertat i que el pagès s'hi fotés fulles, perennes, hahahaha, i així no se li acabaria mai. Com gaudia, aquell ser cordiforme, integrat en aquell moment que comprenia.

També les ànimes anònimes de cada tomàquet pedregat que moria víctima de la lletgesa que ningú no compra s'encomanaven de l'alegria mentre s'encomanaven al gran cosmos, abans la màquina esclafaire no els passés pel damunt. En una llenca de color cafè, més avall, una tirallonga de CDs ressucitats, els comunicaven, tot brillant i foragintant aus, que la mort no existeix, sinó els usos i els re-usos.

Les butxaques de la roba de les dues àvies, que havien passat a fer gestos o mots el més burriquejaires possible, vessaven la màgia d'un final inesperat i potent, esdevenien un cercle d'un circ per a les dues únicament, singularment. Destil·laven bellesa. El bosc abraçava i demanava nodrir-se'n. La terra les reclamava.


Van ser dos sepelis, el mateix dia, a la mateixa hora.
Tot i que...elles eren sota moreres que no moren.