Discussió econòmica

Vet aquí que un bon dia un grup d'euros van entrar en una caixa d'un banc on solien reunir-se. Estaven parlant acaloradament de... de què havia de ser? doncs sí ,és clar, de la crisi.
De mica en mica van anar callant perquè els va semblar sentir com un estrany murmuri, com uns planys d'ultratomba...
Van investigar l'estança i allà mig amagadetes en un racó, van trobar-hi unes pessetes, velletes i arrugadetes, que els van semblar fantasmagòriques.
-Caram quina sorpresa- va dir un- em creia que ja no n'existia cap de la vostra raça! I doncs, que hi feu aquí?
-Si mira- li va respondre una veueta tremolosa- esperant si ens acaben de destruir o si passem per una transformació.
-Vols dir que us podrien convertir en euros com nosaltres?
-No pas si podem triar, abans mortes!
-I això per què?
-No ens volem assemblar a vosaltres, perquè sou uns monstres invasors, portadors de tots els mals i sobretot d'aquesta crisi de què parlàveu i que no sabem si fa riure o plorar.
-Ep! Alto el carro! Sense insultar mocosa i aclareix el que dius, perquè no sé com pots dir que som la causa de la crisi ni tampoc entenc que no sàpigues distingir si fa riure o plorar. Si no t'expliques millor!
-Mira, el que fa riure és que parleu ara de crisi, quan aquesta va començar just arribar vosaltres a les nostres terres i el que fa plorar és quanta gent, per culpa d'això, té greus problemes.
-Però quina mania en què som nosaltres la causa! Que no saps tot això de la fallida de les empreses constructores i de la negativa de bancs i caixes a donar crèdits?
- Sí i perquè hi hem arribat aquí, eh? Perquè amb la vostra invasió es va aconseguir que tot. absolutament tot s'apugés, menys els sous i és clar com que no s'arribava a final de mes, tothom a demanar crèdits, molts recolzats en edificis i... i embolica que fa fort! Però vau començar vosaltres, res d'això passava quan imperàvem nosaltres.
-No saps el que et dius, simplifiques, perquè ets curteta.
-I ara qui insulta, eh? Prepotent!
-Xarona!
A partir d'aquí la discussió es va generalitzar, ara enraonaven tots i totes i de les paraules van passar als fets i... qui va guanyar? Doncs és clar que els més joves, més forts i en més nombre, de tal manera que les pessetes ja no es van haver de preocupar més de la seva sort futura ja que van quedar definitivament anorreades.
Quan aquest feta es va fer pública per les infiltracions en els mitjans de comunicació, la gent es va solidaritzar amb les víctimes i va sortir al carrer, però és clar tot va ser inútil, ja res es podia canviar, tot plegat va quedar reduït a un homenatge a l'antiga moneda. Després de morta la pesseta va tenir un reconeixement com calia per tants anys de servei. Tothom li veia la cara bona i oblidava la creu que sens dubte també havia tingut.

Moralitat del conte.
Al meu temps deien: "Quan fou mort el combregaren". Avui dia, això s'entén?