Dir adéu

quan es diu adeu,
son dos els marxen:
l' un amb el record i la tristessa,
l'altre amb l' il.lusió de un nou futur, buit.

Avet

...tants adéus a la vida... que a vegades sembla que no els podríem contar. Per sort tenim les retrobades, que potser ens semblen que no són tantes, però bé... .
A mida que anem avançant en la vida ens trobem amb gent nova que ens pot fer vibrar d'alegria, hi ha món per a tot!


Sergi

quan dius que dir adéu sempre fa mal. Però els retrobaments poden ser tan macos! que a vegades val la pena i tot, passar per aquest dolor. M'ha agradat molt el poema, curt, senzill i carregat de sentiment. Em quedo amb el vers "Petges al cor que no s'obliden.", preciós. Gràcies pel teu comentari, i vaig a buscar la Caputxeta del segle XXI! petonets