Dimarts 13

Esverat, espantat, esglaiat, esfereït, acoquinat, intimidat, acovardit i una mica acollonit en veure que la sal havia caigut sobre les tovalles, he sortit a tota velocitat cap a la granja més propera a comprar una pota de conill per penjar-me-la al coll i allunyar la mala astruga que, de bon segur, acabava de caure'm a sobre. En la meva accelerada cursa, he deixat un autògraf de la meva tíbia i el meu peroné al moble del rebedor, el tars i el metatars a la porta de l'ascensor i la cartera al clavagueram que hi ha davant de casa. Tot corrent per la vorera, en un espectacular i increïble canvi de direcció per evitar passar per sota d'una escala he deixat els dits del peu a la vorada, la pell dels genolls a l'únic carrer asfaltat que hi ha al poble i les dents al puny del personatge de 120 Kg a qui havia empès en la caiguda. Decidit, capficat, encaparrat i un pèl coix, no he abandonat el meu intent i, ha estat aleshores quan, per evitar que un gat negre es creués en el meu camí, he fet un gran salt, i, a part de comprovar amb l'estómac que les bombones de butà són dures, he agredit, amb les celles, el retrovisor d'un camió i amb la ronyonada la porta automàtica d'un pàrquing. Ha estat aleshores quan, per apartar-me de l'entrada de l'edifici número tretze m'he copejat amb algun objecte contundent i potser és per això que no aconsegueixo recordar com he arribat a aquesta magnífica habitació d'hospital on em trobo ara, embolicat de cap a peus i, això sí, amb una pota de conill penjada de l'ungla del dit gros que, em sembla que és l'única part del meu cos que resta sencera. Quan vingui una infermera, li demanaré que em deixi veure la sola de les meves sabates, no sigui que hagi trepitjat merda i, en no recordar-ho, perdi l'oportunitat de comprar un número i guanyar una milionada.