diari d'una boda

Les campanes de l'església indiquen que dues persones ajuntaran les seves vides davant de Déu. La esmentada parella observa meravellada tota la gent que la ha anat a rebre: familiars i amics, tots junts.
Els convidats de la celebració van parlant entre ells, tot esperant que arribi el capellà (es veu que s'ha adormit). Molts no es coneixen, alguns no parlen ni la mateixa llengua, però s'acaben entenent gràcies a complexos sistemes de comunicació internacionals (resumint: fent gestos).
Per fi arriba el capellà (corrent, sense alè, descamisat i encara per pentinar) i atabalat s'apropa atemorit i avergonyit cap a l'esperadora parella.
-Perdoneu-me, ho sento molt, de debò! No entenc com és que el despertador m'ha fallat, el mateix que tinc des que vaig fer la comunió i mai m'havia fallat, en fi, equivocar-se és humà (i de rellotges), però, si us plau: entreu, entreu...
La gent, mig neguitosa, entra dins del vell edifici sense fer masses comentaris i s'asseu disciplinadament, com un grapat d'alumnes en veure el professor travessar la porta de la classe. Uns minuts més tard, una coneguda melodia sona envoltant a la gent, és una entonació mítica: la coneixen tant grans com petits, tot i que igualment s'estranyin en sentir-la.
-Perdoni, pare, vol dir que aquesta cançó toca ara?
-Hòstia! (vull dir... "caram!") no sé qui pot haver ficat "la macarena" en els altaveus...

Passada l'estona suficient perquè el capellà marxi per aturar el disc, l'aturi, busqui el correcte, el trobi, el posi, i torni amb els demés; continua la cerimònia (com si no hagués passat res, tu...):
Estimats germans, ens hem reunit aquí per unir en sagrat matrimoni a en Xavier i a na Estephanie [...] pour aimer-vos jusqu'à ce que la mort sépare à vous. Ja us podeu besar
.Un apassionat petó finalitza amb el ritual i la parella surt caminant cap a la sortida on els espera una allau d'arròs cru.
Després de que els nuvis es retirin cap al restaurant, una parella de coloms es manté dreta a la façana de l'església, com observant el màgic esdeveniment i, al marxar, llencen cap als convidats el seu regal de noces (esperant, o no, que sigui del seu agrat).