Diari d'un noi molt especial

Estimat diari:
Ara que les coses aniran millor, he decidit començar-te a escriure en una llibreta que he trobat al despatx del pare.
Ens hem quedat sense el pare. Ara estem la mare i jo. Jo no li agradava al pare, ho sé perquè s’avergonyia de mi. La mare si que m’estima. Sempre m’ha dit que jo sóc especial, molt especial. Com ens havien dit a l’escola a mi i a uns companys amb els que vaig compartir classe bastants anys. Nens especials que sovint ens trobàvem amb d’altres que suposadament eren normals. La seva escola ens acollia tot sovint per fer-hi activitats conjuntes. M’entrava una immensa angoixa el dia que tocava anar-hi. Hauria plorat d’impotència, però recordava les vegades que la mare em deia que jo era més bo i millor que aquells que m’insultaven o em maltractaven. Em deia que no baixés mai el cap i que estava molt orgullosa de mi.
Nens normals?, aquells energúmens? En aquell lloc hi devia haver anat el pare de petit. Moltes vegades s’acostaven a mi enfadats, tot i que jo no els havia fet res. Em prenien les coses i jo confiava que me les tornarien. Els feia favors de tota mena, sempre esquivant-los la mirada i sentint-me ben poca cosa.
S’està bé amb la mare. Jo i ella i prou. Me la estimo molt. L’abraço molt més que abans perquè no vull que pensi amb el pare. No cal. I l’ajudo i la cuido perquè no es cansi tant, perquè no se me’n vagi, ni quan jo sigui vell.