Dia de mercat a vila ( II) L'aplec

Darrera un carro els amics d'en Joan, l'espien. - Per fi entra per la plaça ! empolainat com un nuvi, el somriure als llavis i la mirada clara! - Ja arriba, a veure que fa? Veuen com de dret en Joan va a veure la Montserrat. - Bon dia Montserrat- Bon dia, no has matinat gaire Joan, t'esperava - es que m'he entretingut un xic volia que em veiessis diferent. Per cert, els teus melons estaven molt bons. - gràcies em fas contenta- Escolta Montserrat el diumenge vinent fem l'aplec, vindràs oi? -- I tant! tots els del mas hi anirem. -- Nosaltres... bé, jo també. Com tens els melons avui? -- Bons,me'ls enduria tots dos, però dónem un. La Montserrat s'ajup i s'hi entreté generosament i en Joan xala amb els melons de la parada. Però no s'en pot estar i ell també s'ajup i li fa un petó ràpid i furtiu a plena galta. -- Joan, com vas de bon matí... -- Monserrat si sabessis com he passat la setmana... la passió m'ha desbordat.--- Jo també, diu la Montserrat-- Si tu vols a l'aplec... Bé, ja m'ho diràs diumenge. ( es posa vermella). Ens trobarem i podré emmirallar-me en els teus ulls, estic content, foll, què sé joc com estic! -- Tingues paciència una setmana. Fins diumenge que ve.-- S'acomiaden amb la mirada acaramel.lada i ulls melanconiosos tos dos.
És un dia esperat per tothom, un dia joiós, d'alegria, de música i de sardanes, i de jocs populars. L'aplec reuneix els grans i la mainada en festa popular, faran foc a terra i cuinaran un arròs, i al migdia pararan la taula amb unes tovalles a terra i serviran l'arròs i mig ajaguts sobre un sac traguejaran el vi de bota. Els arbusts d'arboç amb cireres de bosc vermelles i grogues fan goig. La muntanya té grans pedres de color gris i morat i la terra es saulonenca per la seva descomposició. El sol cau de ple sobre la plana, els homes demostren activitats de força per demostrar qui és més mascle fent jocs de la feina diària. Toca la campana de l'ermita i s'obre la porta, i les dones porten flors per guarnir l'altar de la santa; mentre esperen la missa. Tots els presents tant els creients com els no practicants fins hi tot els ateus i agnòstics són curosos amb la tradició, encara que la devoció ja se sap que és una altra cosa. La Montserrat es treu les espardenyes i es refresca els peus a la font, mentre en Joan la contempla deixant anar sospirs i galanteries mentre li gauita l'escot generós de sines blanques. -- Vols que t'eixugui els peus Montserrat? Els tens tant fins i blancs que voldria eixugar-los amb besades. -- Joan ets un atrevit i em fas basarda perquè allà on dius paraula després hi poses els dits. -- Sigues bona amb mi deixa'm eixugar-te els peus de fada; aquí ningú ens veu perquè tanta recança? -- Asseu-te al pedrís i te'ls eixugaré fins que no quedi gota d'aigua.-- La Montserrat, que n'està del Joan, li diu: fes-m'ho bé però, eh! I en Joan li passa els llavis pels peus i després li besa els dits i els hi llepa com un caramel de mel. -- Em fas pessigolles, però segueix, segueix. Mentre li eixuga els peus arronsa les cames i li guaita les cuixes, el matoll i la ratlla. Que bonic tot! Sense enagos a l'agost.-- Vols que et refresqui el matoll panotxa? Cada vegada ets més agosarat!- Au va, sigues amorosa Montserrat, que ningú ens veu i tu i jo ens agradem, i friso foll, per agombolar-te. -- D'acord.. diu finalment, però a veure què fas... No t'amoïnis pas Montserrat que quedaràs satisfeta. Li arremanga les faldilles i li posa aigua fresca de la font al bell mig. ---Ai, Joan, que després em diràs que sóc molt fresca. Ves amb compte i vigila! -- No ve ningú pel corriol dona-- Ja tinc el matoll gelat i les cuixes fredes. Eixuga-me-les doncs ara! I en Joan posa fil a l'agulla, una orella a cada cuixa i el nas olorant la flor fresca primaveral, i la llengua tastant el fruit de la figuera fina, fins que el prat s'ha eixugat ,comprovant que les cuixes estan calentes com la mestressa.
Montserrat ja tens les cuixes ben eixutes i calentes al temps de l'agost i jo he notat amb la feina feta, una passió campal. Ara que no ens veu ningú, guaita el xampinyó! Un xampinyó en aquest temps, a veure? diu amb curiositat juvenil qui vol aprendre. Caram! Quina eina en gastes! I com t'ho fas per fer-la gran ? Només n'havia vist de petites. Ets un bruixot! Diu rient. - Vols saber-ho? Sí, es clar. -- Ara ho comprovaràs si vols, es clar. -- ajuda'm, faràs el que jo et digui?-- Sí, que he de fer ? -- L'agafes amb dos dits fent una anella com si agafessis un mànec i ara fes: amunt i avall. És fàcil no? - Doncs sí, coses més difícils he après abans d'això. I durant una bona estona d'entreteniment la Montserrat li puja el desig i la cara es tenyeix de rubor i color carmesí. De sobte, en Joan posa els ulls clucs i fa, ui, uix,uix... -- Joan que et passa?
No paris Montserrat, no paris... I amb pocs segons esclata. Oh! ja s'ha fet petita. Renoi Joan! Quina força! Si, Montserrat ara has vist la transformació de gran a petita. Montserrat vols casar-te amb mi? Saps... estic foll per tu, m'has robat la voluntat i voldria que em diguessis que em vols amb les mans obertes, el teu cor, i les c....--- Para, fins ara anaves be. -- Que t'agrada més de mi? -- Montserrat m'agrada la teva paciència, delicadesa, formosor, la picardia, la franquesa, la forma de dir les coses i la frondositat dels teus fruits i no voldràs que després de tot això no et desitgi. -- Ets galant i gentil amb mi Joan, m'agrades i n'estic de tu, i tot això de l'entrecuix ja sé que t'agrada igual que a mi. -- Així, què em dius... -- et dic que... tinc una cirera de bosc que em molesta.-- A on? -- Sota la faldilla, me la busques? diu la múrria,pero també ingènua Montserrat. -- Ara mateix! diu en Joan, mentre li obre les cames i amb els llavis li pren la cirereta de bosc que s'aguantava enredada al matoll. Després la cirereta va de la boca als seus llavis. Mentrestant, ell torna a tenir l'eina engrescada. en Joan, decidit li demana: -- Montserrat em faràs patir molt? Diga'm que m'estimes també. -- Vine diumenge després de missa de dotze, que aniré amb la mare i li direm que ens estimem. Després tu i jo prendrem una gasosa amb canya abans de dinar i podrem estar junts una estona a la plaça; saps que a la plaça hi ha cobla i toquen sardanes, doncs ens podrem agafar les mans.-- I res més? quan es pongui el sol no ens podrem acariciar un xic més?- Quan hagis parlat amb el pare! Tu penses en tot i jo solament veig el teu somriure i el teu cos, les cuixes, tot... ---Joan! que vas calent!-- T'hauràs de posar a la font d'aigua fresca per a refredar-te les passions que t'afloren del cervell.-- No te'n riguis de mi Montserrat. Tot el que dius és cert i em costa frenar l'impuls dels sentiments i la passió, vull ser el teu amatent amant i voldria que cada dia es fes un aplec.-- Em fas gràcia amb tanta passió! Sempre penses el mateix. això si que ho tens a flor de pell, ja sé que ets un xicot molt trempat! -- Anem a la plana a veure què juguen i ens distraurem del tema un xic. Mentre a prop de la plana i gairebé sota dels carros, unes parelles embolcallades sota mantes senmblen muntanyes que es mouen. Es veuen quatre peus capiculats, uns mirant el cel i els altres la terra. Un riure gentil d'estar passant l'estona dolça d'amoretes, aprofitant el bon cos del dinar i l'altre de la companya i així van fent criatures sota la manta. ( Ja ho diu el dit popular . Un bon dia d'aplec i creix el cens de la vila com si fos cosa de la santa.) en Joan al veure les parelles sota la manta, diu:-- Montserrat! Què vols Joan ? - Anem a la font que l'aigua es fresca.-- Vols un traguet d'aigua clara? Sí, que no fa torbar l'enteniment! Sí, beguem-ne! Tu pren-ne més Joan que fa una estona ja el tenies gairebé perdut. He portat unes cireres que són dolces com tu.-- diu en Joan-- En vols? -- Te les poso a la boca? La cirera va de llavi a llavi i una de petita li cau a dins de la pitrera.-- Ai mare! que l'hem perdut.-- Joan perquè no l'agafes amb la boca.-- En Joan li descorda la brusa i apareix nu el bell cos, posa els llavis a dins i besa dues cireres diferents, que valen ben be la pena d'entretenir-s'hi enlloc de buscar la cirera escapada de pinyol.-- Ja veig que les has trobades" No les mosseguis amb les dents que aquestes són delicades i no tenen pinyol". -- No pateixis Montserrat, que sé distingir entre unes i les altres... ---Que saboroses són! -- Sigues més acurat Joan, no es parla amb la boca plena.--Joan quan em demanarás al pare? que m'estàs posant ardent com la paella de casa i m'agrada el que em fas però hauríem de passar abans per la vicaria. si em vols tal com dius, vine aviat a veure el pare.-- Em deies atrevit, agosarat i calent i ara ets tu que vas com un forn de coure el pa i no sé si amb tanta passió que tens també el meu ciri serà prou valent.
No t'entretinguis ara parlant, segueix-me acaronant arreu fins que també faci, uix,uix, com tu, que el meu forn no esclata però s'escalfa lentament com la llenya d'alzina que crema i crema i mai s'acaba consumint fins que es refreda quan es fa cendra.
( pot continuar )